Camins de Nit

Tenim lectura de la setmana

Camins de nit. Primer volum de la trilogia La llum d’Artús. De l’autor Raimon Portell. Març de 2017. Imprès a Espanya. Edita Barcanova.

A l’última recomanació d’aquesta minisecció, posava per títol El llibre de la setmana. Però avui la Tina Vallès, amb l’article, «La literatura no serveix per a res», m’ha fet pensar que aquest no és un «llibre», és una lectura literària.

Quan va venir en Rafa a fer la comanda de Sant Jordi, em va parlar sobre aquesta novetat i ja em va despertar la curiositat –la bona feina dels bons comercials. El vaig rebre just abans de marxar cap a Bolonya i vaig decidir que aquest llibre viatjaria amb mi. El portava a la motxilla, i com que volar tota sola no m’agrada gaire, un cop asseguda al meu seient, el vaig obrir i la Rut em van entrar fins al moll de l’os.

Comences la lectura amb calma però ja amb alguna alerta. El nom Artús fa referència a la biblioteca del passeig de Sant Joan, la biblioteca dels maçons. La Rut és una noia amb mala sort. La seva mare és morta, el seu pare va ser detingut un dia i no va tornar mai més. Viu, o malviu, a casa d’una tieta amb mala bava que la tracta com  una esclava. Té una petita escletxa de llum a l’escola, on a més d’alimentar-li el cos li alimenten l’ànima. I un dia la fitxen per ajudar a endreçar i catalogar llibres a la biblioteca Artús. Ella viu al barri vell de la ciutat. L’escenari d’inici és Barcelona. I una època que recorda l’esclat de la guerra civil, però no ho sé del cert. La ficció és per damunt de tot invenció, una recreació, una mentida que no ha d’alliçonar sobre la història. La història i la seva divulgació és una altra cosa i això en Raimon ho té claríssim.

Vet aquí que un dia  la policia ve a buscar –i a detenir– el director de la biblioteca, qui ha anat fent de mestre de la jove aprenenta i fins i tot li ha ensenyat a desxifrar missatges en clau. I abans d’anar-se’n detingut, lliura a la Rut un missatge en clau. Allà rau una de les claus de la novel·la. Llesta i ràpida, i amb l’ajut d’un text clàssic, la Rut aconsegueix desxifrar-lo, i comença la fugida de la mà d’en Marc, un personatge que també serà de pes en l’obra. Ara, per què ha de fugir i de qui ha de fugir? Cap a on? I aquí hi ha un dels altres encerts de la novel·la que ja us explicaré. Tant la protagonista com el lector no ho saben. Fuig, Rut, fuig!

Podria continuar parlant-vos de la novel·la, però l’heu de descobrir vosaltres mateixos. Perquè aquesta llum d’Artús s’ho val, i estic convençuda que farà lectores i lectors. Pel seu mèrit literari, pel fil argumental, pel ritme, per la tensió que se’t queda a la retina, pels escenaris, per l’aire que desprèn, per l’ofici d’escriptor que hi ha al darrere.

Raimon Portell ens ofereix un obra on no hi falta ni hi sobra res. Tot el contrari. Un cop acabes el llibre vols saber-ne més. Vols descobrir què passarà, de què fuig, qui és realment la Rut. A més, cal destacar el joc de topònims, ciutats per on la Rut anirà passant, en la seva fugida cap a la Marca, amb els noms canviats, com ara el castell de sal, que estic segura que fa referència a Cardona. Els camins que descriu en el llibre algú amb passió pel senderisme els reconeixerà perfectament, i aquí es pot veure la feina que va fer l’autor en els seus llibres de viatges per Catalunya. I com dèiem al principi, la literatura és mentida, no serveix per ensenyar, sinó per provocar preguntes. Desconfieu dels llibres que tenen resposta per a tot, només tenen la resposta a la pregunta concreta que volen que et facis. I, amics, això no és literatura. La ficció té preguntes, mai respostes. Comences el llibre primer pensant que està situat durant la Guerra Civil, en la fugida fa referència al timbaler del Bruc -Raimon això m’ho has de confirmar-; després creus tenir la resposta i penses que et situa a la Guerra de Secessió i la resistència dels pobles -no només Barcelona va patir un setge ferotge-, i al final creus que parla de l’època medieval. I en tancar el llibre tant és en quina època passi l’acció, passa dins d’una ficció que no és res més (ni res menys) que invenció.

Gràcies, Raimon, per aquesta meravellosa lectura, per la ficció i per l’ofici. Arribeu al final del llibre i us emocionareu fins i tot amb els agraïments; és tan necessària una postura davant de l’ofici d’escriptor com la que té en Raimon que obre els ulls, i s’agraeix molt. Sort que aviat en tindrem segona i tercera part. Jo em quedo amb les ganes de llegir més ficció, de gaudir de la literatura, del plaer d’obrir un llibre que et captiva fins i tot un cop ja l’has tancat.

Paula

 

 

 

 

 

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *