,

El Grotlin

És dilluns i ens il·lustrem la setmana:

©Benji Davies. El Grotlin. 2017. Andana Editorial

“Sé quan el Grotlin a la casa ha entrat,

per una escletxa o per un forat…

Perquè la primera cosa que ens imaginem

enganya l’ull, i això és el que veiem.”

 

Què serà aquest Grotlin que a tots té inquiets. La Rubi a la nit el va sentir, com una remor. Al Sam, els cabells de cop de li van eriçar. Serà un gat? 4 persones més diuen que al Grotlin van veure passar, furgar i robar. Però el més gros que va robar el Grotlin va ser la bugada d’en Vickers, el polícia de la ciutat. Què será aquest Grotlin que a tots té inquiets?

No espereu més, obriu aquest meravellós llibre i descobriu al Grotlin. Un llibre de Benji Davies per gaudir tant de dia com de nit. I un secret… pareu atenció a les dues il·lustracions màgiques, les sense paraules. Els bon observadors sabran veure la pista que us portarà a resoldre el misteri.

–>El Grotlin. Benji Davies. Traducció Anna Llisterri. Revisió  Tina Vallès. Imprès a la Xina. 2017. Andana Editorial

–>El Grotlin. Benji Davies. Traducción Anna Llisterri. Revisión tina Vallès. Impreso en Xina. 2017. Andana Editorial

 

 

,

Per fer el retrat d’un ocell

És divendres i tenim lectura de la setmana

Una guarda negra, quatre il·lustracions sense text, portada i comença l’espectacle. Per un moment, oblidem-nos que el text és de l’any 1949, de fet, crec que la bellesa és totalment atemporal, perviu sempre que es faci una cosa bella amb ella. Aquest poema va ser il·lustrat per primera vega a l’any 1953 per l’Elsa Henríquez  (artista nascuda a l’Argentina, sa mare era una ballarina peruana i que a principis dels anys 30 va anar a viure a París). L’any 2007 el Mordicai Gerstein, nascut a California a l’any 1935, li torna a donar vida.

I per què aquesta petita introducció? Per què el que trobes a dins és màgic i difícil de posar per escrit i fer justícia a tan magnífic àlbum.

Podria començar a llegir en veu alta el text del Prévert, una poesia dolça i plena de significats i significants. Llibertat, paciència, creació, alliberació, veritable amor… Tot contingut, tot xiuxiuejat… i cal destacar la magnífica feina del traductor al català, en Miquel Desclot, i la del traductor al castellà, el Pedro Ángel Almeida. Sí, he llegit totes dues versions, de tan bonic que és el poema. La poesia en estat pur, el poder de la paraula, allò que rau amagat a les entranyes del poeta i que, al llegir-les, sembli tan fàcil d’explicar. La grandesa del poeta -del bon poeta o poetessa-

I com us deia, 4 il·lustracions que fan de primer acte, minúscul i sense text, abans del títols de portada. I ja aquí et quedes enganxat. Com diu la meva petita V., son pàgines màgiques, perquè no cal dir res per explicar moltes coses.

Un nit, una lluna a la finestra -i penso en la lluna d’allà on viuen els monstres. I un petit ocell. I un nen. I un llenç en blanc. I la veu del poema. I us ho prometo, el que continua és la màgia de la lectura i dels àlbums. Silencis, una gàbia, i unes instruccions per dibuixar un ocell -instruccions que em recorden a les absurdes i meravelloses del Cortázar al seu llibre Historias de cronopios y de famas i la dualitat de qui diu la veritat, si text o imatge. Omplir de significats el silenci del text. I que aquest ocell que ha de ser dibuixat, sigui el gran protagonista.

4 il·lustracions finals sense text i un últim text a la pàgina dreta amb la lluna a l’esquerra i l’ocell que tanca el fill narratiu tant d’imatge com de text.

Us animeu a seguir les instruccions per fer el retrat d’un ocell?

Jo us animo a gaudir d’aquest llibre en totes les seves dimensions, sense deixar cap cantonada per mirar, i a llegir poesia en veu alta i a jugar amb aquestes imatges tan suggeridores, tan plenes, també, de poesia.

–> Per fer el retrat d’un ocell. Jacques Prévert. Il·lustracions de Mordicai Gerstein. Traducció Miquel Desclot. Col·lecció Llibres per somiar. Impressió a imprenta El Mundo -Cambre-. 2018. Kalandraka.

–>Para hacer el retrato de un pájaro. Jacques Prévert. Ilustraciones de Mordicai Gerstein. Traducción de Pedro Ángel Almeida. Colección libros para soñar. Impresión a imprenta el Mundo. 2018. Kalandraka.

,

Un conte que…

És dilluns i ens il·lustrem la setmana amb Un conte que… de Gilles Bachelet, editat per Joventut.

©Gilles Bachelet. Un conte que… 2018. Editorial Joventut

A vegades jugo… i m’agrada. I a vegades jugo i algú altre em segueix el joc, i encara m’agrada més. Fa dos anys que tinc a la meva biblioteca personal un petit llibre del Gilles Bachelet, signat que és un cant al foment lector i als lligams invisibles que uneix la lectura. El que jo dic, la dimensió afectiva de la lectura. Ens fem lectors als braços d’algú altre, molts vegades dins de la família, d’altres a l’escola, o amb una tieta riallera que mentre ens acotxa, ens explica, a cau d’orella, una bonica història. I d’això va aquest llibre, del xiuxiueig de qui ens encomana el cuc de la lectura.

Sort que algú més es va enamorar d’aquest petit gran llibre, l’Elodie, editora de Joventut li va posar els ulls a sobre i després va cometre una bogeria, fer-me una trucada i proposar-me la traducció del text. I es clar, no vaig poder dir que no. Amigues i amics traductors, espero que sapigueu perdonar a aquesta intrusa, però ho he fet amb tant d’amor i cura que no us ho podeu imaginar.

Així, avui, ens il·lustrem la setmana amb en Gilles Bachelet i les seves petites històries quotidianes sobre el foment de la lectura, sobre l’amor que traspassa les pàgines. Ell ens xiuxiueja un text senzill i deliciós i jo busco les paraules per fer-les arribar en la nostra llengua. I a més, un preciós homenatge a tots el pares que llegeixen amb els seus al·lots i al·lotes.

Som-hi, agafem un dudú, i obrim, ben acompanyats, un llibre.

 

–>Un conte que… Gilles Bachelet. Traducció: Paula Jarrin. Imprès a Itàlia. 2018. Editorial Joventut

–>Un cuento que… Gilles Bachelet. Traducción Paula Jarrin. Impreso en Italia. 2018. Editorial Juventud.

 

,

La entrada de Cristo en Bruselas

“Todo piantado es cronopio”

Julio Cortázar

Es viernes y tenemos lectura de la semana: La entrada de Cristo en Bruselas de Andrea Antinori, traducción de Isabel Borrego del Castillo, editado por Libros del Zorro Rojo.

La entrada de Cristo en Bruselas  (con un clic sobre el nombre del cuadro lo pueden ver) es un cuadro del pintor belga James Ensor (1860-1949). El cuadro, de grandes dimensiones, se puede ver en el Paul Getty Museum de Los Ángeles. Pero no todo fue un camino de rosas, ni una entrada triunfal, para este cuadro. Por muchos años fue un cuadro maldito. Una locura de Ensor, precursor del expresionismo, pero hijo de todas las escuelas de la época sin estar adscripto a ninguna de ellas. Ensor es todo y nada a la vez. Y un provocador, ante todo. Todas las ciudades, las grandes -y muchas pequeñas- pretenden convencernos de que son el ombligo de mundo, que por ellas ha pasado la Historia del mundo dejando huella. No nos olvidemos que el Tibi Dabo de Barcelona recibe ese nombre porque en unas de las tentaciones del Diablo a Jesús, le dijo: “TIBI omnia DABO si cadens adoraveris me (te daré todas estas tierras -señalando la ciudad de Barcelona- si me adoras a mí. ¿Historia, invención? Cada uno que llegue a sus conclusiones, sólo decir que, en el año del retiro al desierto para preparar su misión, Barcino no existía, sólo había un poblado íbero y estaba más próximo a Montjuïc (el monte de los judíos).

Pero centrémonos en Bruselas, ¿qué le faltaba a la ciudad hacia el año 1888, año de la realización del cuadro? Le faltaba el elemento cristiano, el momento revelador. Y Ensor, que era un provocador, no tiene mejor idea que centrar la entrada triunfal de Cristo -que da inicio a la semana santa, es el domingo de ramos- que en medio de un carnaval en Bruselas. Con su banda, su confeti, sus bufones, y un Cristo alzado a lomos de un burro con corona y todo, y esa sensación de caras grotescas desfiguradas, de anonimato, de cosa efímera. En una esquina se puede leer: “Viva Jesús, rey de Bruselas” y en otra pancarta “Fanfarrias doctrinosas, siempre exitosas”.

El cuadro de Ensor deja muchos más interrogantes. Abre tantas lecturas visuales y te explotan tantas preguntas que para hacerle justicia tendría que escribir hojas enteras sobre este cuadro (que muchos años durmió sin que nadie pudiera verlo).

El autor Andrea Antinori (Recanati, Italia, 1992) parte de este cuadro para crear una historia. ¿Cómo llego Cristo a Bruselas? ¿Qué pasó? ¿Quién organizo todo el sarao? ¿Cómo se repartieron las cartas? ¿Quiénes fueron los invitados más notables? Mientras se preparaba todo, ¿a qué dedicaba Cristo el tiempo libre? ¿Cuánto duró la farra? Y una vez que Cristo entró en Bruselas, ¿qué pasó después?

Antinori plantea un relato para reírse hasta que te duela la panza, retomando la irreverencia de Ensor, 130 años después. Dejando pequeños detalles, aquí y allá, un cesto en el desierto que desaparece en el mar; un alcalde un poco inútil para la política, pero un verdadero crack para organizar eventos multitudinarios; una especie de bufón oriundo de Amberes que acabará con una tarea interesante; una gran, gran orquesta, una visita por la ciudad de Bruselas un tanto confusa -o confundida-; un sombrero de flores que adornará la cabeza de un personaje; una carta con un remitente que te dibuja una sonrisa en la boca -por esas ganas de provocar que las neuronas se muevan-; Magritte, si el de la manzana en la cara; y confeti, mucho confeti.

Antinori nos pone a prueba. Y eso siempre se agradece en un mercado que por momentos parece estar escupiendo novedades sin sentido, tan digeridas y tan dirigidas que te asaltan tantas dudas sobre tu papel de LIJbrero.

Bravo a este joven autor, talentoso a decir basta y que ahora mismo me pongo a seguir por todas las redes sociales (y que acaba de publicar también con A Buen Paso, ilustrando un libro de Mar Benegas, Blanco como la nieve.)

Y gracias a Libros del Zorro Rojo, por el reto de molestar al lector, de buscar dónde están las cosquillas de las neuronas y por dejarnos recomendar joyas como esta entrada de Cristo en Bruselas.

Y si me permiten, algo muy personal, gracias Piu, por las risas, las lecturas en voz alta en los lugares más impensados y esos abrazos de quererse tanto.

Y una última cosa, como dice mi amado Julio, todo piantado es cronopio, Ensor es cronopio, Zorro rojo es cronopio y Piu es cronopio. Y una última aclaración, piantado en lunfardo es loco.

–>La entrada de Cristo en Bruselas. Andrea Antinori. Traducción Isabel Borrego del Castillo. Impreso por Esperia -Italia-. 2018. Edita libros del zorro rojo.

–>L’entrada de Crist a Brussel·les. Andrea Antinori. Traducció David Paradela López. Imprès per Esperia -Itàlia-. 2018. Edita libros del zorro rojo.

 

 

 

 

 

 

,

Blau i Vermell

Allò que cap a les mans de les criatures

És dimarts i ens il·lustrem la setmana, no amb una única il·lustració sinó amb dues, i de ben precioses. Totes dues pertanyen als llibres Blau i Vermell del tàndem Meritxell Martí i Xavier Salomó, editat per Combel.

© Xavier Salomó per les imatges ©Meritxell Martí pel guió. Vermell. 2018. Combel

© Xavier Salomó per les imatges ©Meritxell Martí pel guió. Vermell. 2018. Combel

Si, avui tenim dos llibres que caben a les mans de la canalla, i en especials a les mans de la primera infància.  14 centímetres per 14 centímetres, punta rodona, llibre de cartró, 46 pàgines cadascú. I ara, a quin calaix el posem. Un llibre de colors? Un imaginari? Una petita narrativa? Res i tot plegat.

El color no és una única veritat, si dic vermell i tanco els ulls, segurament em vindrà a mi un vermell de la meva vida, el del llapis de llavis de ma mare allà pels vuitantes. I per tu, vermell és el de la melmelada de l’àvia. I Això el tàndem ho sap de sobres. I han articular un seguit d’imatges dins d’una paleta cromàtica.

Cada llibres s’obre i es tanca amb la mateixa imatge, i a partir d’aquí es crea i recrea una petita història, ideal per anar posant nom al mon que envolta als petits, desxifrant poc a poc, la història que es va teixint, amb calma.

M’agraden els llibres que reclamen temps, temps per aturar-te a gaudir, temps per compartir amb els al·lots i les al·lotes de casa, temps per crear un lligam invisible que fa forta la dimensió afectiva de la lectura.

Bravo Meritxell, Xavi i l’equip editorial de Combel, per ensenyar-nos que un llibre amaga tantes possibilitats com vulguem. I per posar a l’abast de les mans més petites, joies literàries per fomentar el gust per la lectura.

–>Vermell. Meritxell Martí i Xavier Salomó. Disseny gràfic: estudi Miquel Puig. Febrer de 2018. Imprès a Itàlia –Cartotectnica Montebello-. Edita: Combel

–>Blau. Meritxell Martí i Xavier Salomó. Disseny gràfic: estudi Miquel Puig. Febrer de 2018. Imprès a Itàlia -Cartotectnica Montebello-. Edita: Combel

–>Rojo. Meritxell Martí y Xavier Salomó. Diseño gráfico: estudi Miquel Puig. Febrero de 2018. Impreso en Italia -Cartotectnica Montebello-. Edita: Combel.

–>Azul. Meritxell Martí y Xavier Salomó. Diseño gráfico: estudi Miquel Puig. Febrero de 2018. Impreso en Italia -Cartotectnica Montebello-. Edita: Combel.

 

 

 

,

La marieta sense taques

És dilluns i ens il·lustrem la setmana

©Joan Negrescolor (il·lustració) La marieta sense taques. 2017. Bambú

Des d’ahir que el vent bufa sense parar, i estem despentinats, desganats i com si alguna cosa no acabés d’encaixar. Ens haurà passat com a aquesta marieta que el vent va endur-se les seves taques?

En Joan Negrescolor dóna vida a aquesta marieta escrita per la Tina Vallès. I ens encanta descobrir les petites expressions amagades, el joc de colors i formes, de superposicions i textures. I descobrir una història que ens anima a sortir del cau a buscar les taques per tal d’anar posant tot al lloc, i no pas fer-ho sols, sinó en bona companya.

Preparats per descobrir una petita sorpresa… que us explicarem demà. Ara, ens arreglem una mica el cabell, ens assequem si ens ha agafat la pluja, busquem un raconet i a llegir i a gaudir d’aquesta marieta tan petita i tan gran alhora.

àLa marieta sense taques. Tina Vallès. Il·lustracions de Joan Negrescolor. 2017. Imprès  a Índice –Barcelona. Col·lecció Primers Lectors.Edita Bambú.

,

L’enigma de Vilagallina

És divendres, i ens fiquem en un galliner i tenim lectura de la setmana

Aquest ofici et permet gaudir de certs privilegis, i de molts regals de vida. I aquesta lectura de la setmana va ser un regal i un privilegi. El vaig poder llegir i gaudir abans d’arribar a les llibreries, vaig poder anar amunt i avall abans que ningú. I per què és la lectura de la setmana?

Podria fer una llista molt llarga, però avui, en homenatge a una de les altres dones que em va marcar el 2017, la Sílvia Fernandez, una mujer muy lista, en faré una, però no molt llarga.

Raons per ser la lectura de la setmana:

Raó número 1: perquè la història s’ho val. Tenim un poble a on les gallines viuen felices i lliures, i fins i tot n’hi ha de il·lustres –de gallines- i tenen un concurs, la ploma daurada a on premien a la gallina de l’any. Però, així de sobte, una nit comencen a desaparèixer gallines. “Qui o què havia estat?” Un llibre que ens mou a fer de detectius, buscant pistes de qui o què s’està emportant les gallines. En resum, tenim un bon argument

Raó número 2: perquè no tot està mastegat i fàcil per fer-nos passar l’estona ni pretén ser un llibre per… és un llibre per gaudir de la lectura

Raó número 3: perquè m’agraden les gallines i em fa recordar que quan era petita, el meu avi tenia un hort al costat de casa seu, i a la tarda, quan anava a buscar ous, sempre els demanava permís per agafar-los

Raó número 4: perquè la feina d’il·lustració és enorme. Dobles pàgines, seqüències, llums, ombres, llums, feina, moltes hores de feina dibuixant i donant sentit a cada il·lustració. I veure com un autor, que fa ja un parell ben bons d’anys presentava tot tímid un pirata, creix i desplega en paper tot el potencial que té dins seu. I a més, sempre em regala un somriure i una abraçada i això, estimat Albert, traspassa les pàgines.

Raó número 5: perquè aquest llibre en mans dels lectors de mida petita és màgic. A l’arribar al final, tornen al principi, per tornar a llegir la imatge, per descobrir tot el que amaga, i un altre cop, el cercle de la lectura torna a començar

Raó número 6: perquè sí. Perquè llegir sempre és un bon pla i més si tenim un bon llibre a les mans. Perquè els vincles invisibles que s’estableixen llegint són indestructibles, i amb un enigma i bona literatura encara més

Raó número 7 i última: perquè la vida i la feina s’entrecreuen i Babulinka és part del meu ofici i part de la meva vida. I la Mar saps per què i sap que no cal escriure res més.

L’enigma de Vilagallina. Albert Arrayás. Text de Marlet i Albert Arrayàs. Idea original de Mar Moyà i Albert Arrayás. Col·lecció llibres per a l’educació emocional. Imprès a Barcelona. 2017. Edita Babulinka Books.

El enigma de Vilagallina. Albert Arrayás. Texto de Marlet y Albert Arrayás. Idea original de Mar Moyà y Albert Arrayás. Colección libros para la educación emocional. Impreso en Barcelona. 2017. Edita Babulinka Books.

 

 

 

,

El globito rojo

Es viernes y tenemos lectura de la semana (y buenos propósitos para el 2018)

La campaña de navidad-reyes me dejó una gran sorpresa. En medio del trabajo incansable de los pajes y ayudantes llegó a la librería una caja con libros de encargos y una joyita, el globito rojo de Iela Mari, editado por Kalandraka. Un libro que hace años está agotado. Pero que en medio de la pila de libros hizo su irrupción en la librería. No tardé ni dos minutos en volver a pedirlo y días más tarde me llegó otro ejemplar, no sé si fruto de una preciosa coincidencia, de ejemplares que volvieron a la distribuidora o que Kalandraka lo ha vuelto a imprimir. Espero que la segunda opción sea la respuesta.

Volver a tener el globito rojo en las manos y en las estanterías de la librería me hizo pensar en la necesidad de cuidar -mucho más- el fondo de librería o esos libros que nunca nos deberían faltar como libreros. Y también recordé la visita de Lara Meana a Al·lots y de su experiencia como librera, al frente de la magnífica librería de Gijón el bosque de la maga colibrí, me explicaba que hay libros que siempre, siempre están presentes en el fondo de librería. Esos imprescindibles. Y fruto de esta conversación, me empecé a cuestionar mi labor como librera y mi relación con el fondo de librería. De forma casi automática, hay libros que siempre tenemos, que intentamos no dejar de pedir una vez que los vendemos todos -siempre y cuando las editoriales no los saquen de catálogo o no los dejen morir sin reeditar- pero me falta un escalón más, ponerlo por escrito: tener un listado y repasarlo con cierta rutina y ponerlo en un lugar de nuestra web. De la gran charla con Lara -querida, qué placer tenerte en casa- nace mi propósito para el 2018: escribir sobre nuestro imprescindibles y comprometerme a tenerlos siempre que sea posible.

Y de aquí también nace este escrito, de la alegría de tener en la librería El Globito Rojo. Y de explicar el por qué. Hace un año tuve la inmensa suerte de desvirtualizar a la eminencia en libros sin palabras, la Dra. Emma Bosch, una sabia despistada con quien compartimos días en Montreuil y viaje de ida y vuelta a París en tren. Sin dudas, tenerla cara a cara y escucharla con orejas de elefante despertó, aún más si se podía, mi curiosidad por estos libros y todo lo que se esconde detrás de la ilustración y de la narración gráfica. Y de la curiosidad, la lectura y de la lectura a la compra y búsqueda de lo que se está haciendo en este campo de libros sin palabras. Decir que mi biblioteca crece y que mi pasión también. Y por supuesto, esto del saber, ir aprendiendo, leyendo e investigando más.

Uno de los libros del todo imprescindible es el Globito rojo. Un libro sin principio ni fin, un eterno retorno que nunca se acaba y que comienza, no en las guardas, sino en la portada. Una redonda de color roja sobre un fondo verde. Aquí comienza la historia de este globito que no necesita más que un fondo blanco, una sencilla línea negra y un elemento cambiante de color rojo. el globo de un chicle, una redonda, un globo, una manzana, una mariposa, una flor, un paraguas y a seguir caminando bajo la lluvia. Planos cortos, planos picados, travelings, movimientos sencillos y un diseño tan limpio como efectivo. Y estamos delante de un libro del año 1968, año en que l’ecole de loisirs lo publica en Francia por primera vez. Años que coinciden con la maternidad de Iela y que ella explicaba en reportajes que nacen con la voluntad de explicarles historias a sus hijos. Para saber más sobre Iela Mari, los invito a leer el post que nuestra querida amiga de Pequeña Ciudad de P. escribió al conocer la noticia de su muerte: Adiós, Iela.

La buena literatura, esa que nos mueve y nos conmueve, que nos seduce, nos atrapa y nos cuestiona no debe morir nunca, nunca. Y esa también es una misión de las librerías, no sólo mantener nuestro fondo, sino también divulgarlo, explicarlo, recomendarlo y leerlo con pasión. Por eso celebro tener 1 (un) ejemplar del globito rojo y de paso insistir a las editoriales a que no los dejen morir (por suerte cada día vemos más felices reimpresiones o nuevas ediciones de libros que pensábamos ya muertos, como la pequeña biblioteca de Sendak o los libros de Ernest y Celestina recuperados por Kalandraka, la nueva edición de Tristán encoge de Blackie Books o la llegada hace muy poco de la reimpresión del oso que amaba los libros de juventud). Insistiremos en el fondo de librería, en el mantenimiento de catálagos y en la creación de un patrimonio cultural literario que nos ayude a crecer. Y todo esto no está reñido con la novedad, ya que si hablamos de los libros sin palabras celebramos que tengamos nuevas voces llamadas a permanecer en las librerías como Swing y Capital de Juventud, el Circo de los monstruos de Babulinka books o dentro del bosque y Waterloo y Trafalgar de Adriana Hidalgo.

Ahora vuelvo a mi globito rojo (les dije que había recibido uno y después otro… hice trampas, ya que el primero que llegó me lo quedé yo para mi biblioteca de sin palabras), pongo mi tetera eléctrica a trabajar y espero que hierva el agua para prepararme un buen mate cocido calentito y me pierdo en el rojo de las formas de Iela y en mi cuaderno de notas que va sumando imprescindibles y que conformarán el “canon Al·lots” de libros que nunca falten en nuestra casa de imágenes y palabras. Y sigo con el convencimiento de que la buena literatura nunca debe morir y que un buen libro no tiene edad, sino lectores de todas las edades.

Lectura de este viernes: El Globito Rojo. Iela Mari. 2006. Kalandraka.

©Iela Mari. El globito rojo. Kalandraka

,

un història de futbol

És divendres i tenim lectura de la setmana

Vagi per endavant, ho porto a l’ADN, m’agrada el futbol i m’agraden els equips petits. Molt. Més del que us imagineu. I vagi també per endavant, no m’agrada el negoci del futbol i tampoc m’agraden tots els llibres que parlin de futbol.

Fa dos anys, en Jan Martí em va enviar en exclusiva dos o tres pàgines d’un projecte que tenia entre mans. I el que en vaig poder veure em va alegrar el dia.

I passat el temps dels bons àpats, els que es couen a foc lent, rebo un sobre de la Laia amb aquesta història al seu interior. I a la nit, l’obro, l’oloro i em poso a llegir, pensant que unes quantes pàgines em farien o bé continuar o bé refutar aquella primera alegria. I vet aquí que una nit -unes quantes hores- va ser suficient per anar del principi a la fi del llibre.

En Zuza i en Dico, dos amics del barri, i un any, el millor any de la seva vida. 12 capítols, de gener a desembre, per descobrir per què aquest és el millor any de les seves vides. Atenció, l’any no es correspon amb el calendari europeu, sinó amb el que fem a l’hemisferi sud. Les vacances escolars són al gener i al febrer. I  els mesos d’hivern són al mig del calendari. Perquè en Zuza, narrador del llibre i propietari d’aquest diari, és brasiler. I som a l’any 1950, any que el mundial es va celebrar al Brasil i la final va ser un partit ajustat i renyit entre la selecció local i l’Uruguai al Maracaná.

És el millor any de les seves vides perquè l’equip del Zuza s’apunta al torneig entre equips de diferents barris, amb el somni de ser els guanyadors del petit torneig, tot i que per a ells -sí, l’equip està format per nois- és un torneig del nivell d’un mundial. Ells amb la complicitat de la Senira, alma mater i cap pensant de l’equip, passaran a la història, la que s’escriu en minúscula i la que ens marca per sempre més.

Un any per aprendre a jugar futbol a nivell «professional», per compartir pilota i alguna batussa, per ser amics, per fer pinya, per respectar l’altre, per descobrir la feblesa dels adults, per créixer.

José Roberto Torero (Santos, Brasil, 1954), un autor que ve del món del cinema, s’interna en aquest món de la literatura per a lectors menuts amb molt bon peu, ens regala una història plena de literatura, i ens fa passar passar una estona molt agradable tot descobrint el Zuza, el Dico, la Senira i tota la colla. Ens regala una visió fresca i també delicada de cada personatge, i a la vegada connecta amb el seu nen interior per fer un repàs al món dels adults, a vegades ple de silencis i malentesos, de vergonya, i de la manera de relacionar-se pares i fills. Una realitat crua que no pretén ser-ne l’eix, sinó que nodreix aquesta història de literatura. Necessària per obrir finestres. Un lectura ideal per fer en veu alta, per compartir-la amb els al·lots i les al·lotes de casa. I també ideal per fer-la des de la mirada de l’adult, que descobreix el nen interior i la vida adulta que el rodeja.

I tot amanit amb un treball d’il·lustració d’un mallorquí que ara viu a Panamà, Andreu Llinàs, que amb traços senzills, colors plans i una paleta cromàtica de negres, grisos i vermells ens trasllada perfectament a l’univers del Zuza i els seus amics, fent de l’experiència lectora un plaer serè i entretingut.

I el llibre compta amb una edició acurada de Blackie Books, que, sense perdre el seu nord, ens posa a les mans un petit gran llibre.

No ho desvelaré, però al llibre hi ha un gran jugador amagat dins de les seves aventures, un dels grans, grans! A veure si ho descobriu llegint aquesta història de futbol.

 

–>Una història de futbol. José Roberto Torero. Il·lustracions Andreu Llinàs. Traducció de Marina Espasa. Imprès a Liberduplex –Sant Llorenç d’Hortons. Barcelona. 2017. Blackie Books.

 

–>Una historia de fútbol. José Roberto Torero. Ilustraciones Andreu Llinàs. Traducción de Diana Hernández. Impreso en Liberduplex –Sant Llorenç d’Hortons. Barcelona. 2017. Blackie Books.

 

 

,

Continuem de festa

Avui no tenim lectura de la setmana, sinó que tenim convocatòria de la setmana:

Fa una setmana vam conèixer els premis llibreters d’enguany: el d’àlbum per El banc Blau del nostre estimat Albert Asensio editat per Babulinka Books, el de català per Els estranys de l’autor Raül Garragasait editat per 1984 i el d’altres literatures per Estirpe de l’escriptor sard Marcello Fois editat per Hoja de Lata. Aquest any el premi llibreter ha aribat a la seva edició número 18, podem dir que ja ha arribat a la majoria d’edat.

Vaig tenir la fortuna de ser jurat durant tres anys del premi llibreter d’àlbum, al costat de companys meravellosos i amb llibres guanyadors entranyables com Aquest barret  no és meu de Jon Klassen editat per Milrazones, Salvatge d’Emily Hughes editat per libros del zorro rojo i El viatge de Francesca Sanna editat per Impedimenta. Em quedo amb el record de les xerrades sobre literatura amb els companys, haver conegut editors i autors que no tenia el plaer d’haver xerrat amb ells i moments deliciosos.

Com que aquest premi és tan bonic, tan especial, tan dels llibreters i també dels lectors, fa un parell de setmanes em van escriure les companyes de Casa Usher, l’Anna i la Maria,  perquè volien muntar una festa per aquesta majoria d’edat, per celebrar aquests 18 anys de premi, ajuntar editors, comercials, lectors, amics i coneguts i també desconeguts al voltant del premi. La iniciativa em va semblar fantàstica, però no només a mi. També es van afegir la Fe de l’Espolsada i l’Olívia de l’Aranya. I vet aquí, que aquest dimecres dia 12 de juliol a partir de les 19, volem celebrar el nostre premi al pati de la llibreria Casa Usher –Carrer Santaló 79, i per això us convidem a totes i a tots a afegir-vos a la celebració. Agendat? Us hi esperem!

A més, recordant altres edicions de premis llibreters, vam demanar a diferents persones que ens expliquin com va ser això de guanyar un premi llibreter. I jo no em vaig poder estar i vaig aprofitar l’avinentessa per demanar-li a la sàvia de la tribu LIJ, la gran Teresa Duran que m’expliqui com era això de guanyar aquest premi. Ella i la il·lustradora Montse Gisbert el van guanyar l’any 2001 amb el llibre El segle més nou del món editat per Tàndem. I llegiu les seves paraules (Gràcies per tant i per tot, Teresa)

“Poca gent ho sap, però la meva primera feina va ser la de dependenta a mitja jornada d’una llibreria tan petita que gairebé no hi entrava ningú. Vull dir que treballava poc i llegia molt. Per això, quan molts anys després, el gremi de llibreters va decidir que una obra de la Montse Gisbert i meva, editada per Tàndem, que es titulava “El segle més nou del món”, mereixia el premi del millor llibre infantil de l’any, em va caure la bava, perquè no tothom té la sort de ser honorat pels professionals que t’han introduit no tan sols al món laboral, sinó, per torna, al món de la cultura. Tot un privilegi, és clar!
Deixeu-me afegir que jo encara no estic segura que aquell fos el millor llibre infantil dels que es van editar l’any 2000, però en qualsevol cas aquell reconeixement representava un estímul important per a entrar amb bon peu i engrescadament al segle XXI, oi?”