,

La marieta sense taques

És dilluns i ens il·lustrem la setmana

©Joan Negrescolor (il·lustració) La marieta sense taques. 2017. Bambú

Des d’ahir que el vent bufa sense parar, i estem despentinats, desganats i com si alguna cosa no acabés d’encaixar. Ens haurà passat com a aquesta marieta que el vent va endur-se les seves taques?

En Joan Negrescolor dóna vida a aquesta marieta escrita per la Tina Vallès. I ens encanta descobrir les petites expressions amagades, el joc de colors i formes, de superposicions i textures. I descobrir una història que ens anima a sortir del cau a buscar les taques per tal d’anar posant tot al lloc, i no pas fer-ho sols, sinó en bona companya.

Preparats per descobrir una petita sorpresa… que us explicarem demà. Ara, ens arreglem una mica el cabell, ens assequem si ens ha agafat la pluja, busquem un raconet i a llegir i a gaudir d’aquesta marieta tan petita i tan gran alhora.

àLa marieta sense taques. Tina Vallès. Il·lustracions de Joan Negrescolor. 2017. Imprès  a Índice –Barcelona. Col·lecció Primers Lectors.Edita Bambú.

,

L’enigma de Vilagallina

És divendres, i ens fiquem en un galliner i tenim lectura de la setmana

Aquest ofici et permet gaudir de certs privilegis, i de molts regals de vida. I aquesta lectura de la setmana va ser un regal i un privilegi. El vaig poder llegir i gaudir abans d’arribar a les llibreries, vaig poder anar amunt i avall abans que ningú. I per què és la lectura de la setmana?

Podria fer una llista molt llarga, però avui, en homenatge a una de les altres dones que em va marcar el 2017, la Sílvia Fernandez, una mujer muy lista, en faré una, però no molt llarga.

Raons per ser la lectura de la setmana:

Raó número 1: perquè la història s’ho val. Tenim un poble a on les gallines viuen felices i lliures, i fins i tot n’hi ha de il·lustres –de gallines- i tenen un concurs, la ploma daurada a on premien a la gallina de l’any. Però, així de sobte, una nit comencen a desaparèixer gallines. “Qui o què havia estat?” Un llibre que ens mou a fer de detectius, buscant pistes de qui o què s’està emportant les gallines. En resum, tenim un bon argument

Raó número 2: perquè no tot està mastegat i fàcil per fer-nos passar l’estona ni pretén ser un llibre per… és un llibre per gaudir de la lectura

Raó número 3: perquè m’agraden les gallines i em fa recordar que quan era petita, el meu avi tenia un hort al costat de casa seu, i a la tarda, quan anava a buscar ous, sempre els demanava permís per agafar-los

Raó número 4: perquè la feina d’il·lustració és enorme. Dobles pàgines, seqüències, llums, ombres, llums, feina, moltes hores de feina dibuixant i donant sentit a cada il·lustració. I veure com un autor, que fa ja un parell ben bons d’anys presentava tot tímid un pirata, creix i desplega en paper tot el potencial que té dins seu. I a més, sempre em regala un somriure i una abraçada i això, estimat Albert, traspassa les pàgines.

Raó número 5: perquè aquest llibre en mans dels lectors de mida petita és màgic. A l’arribar al final, tornen al principi, per tornar a llegir la imatge, per descobrir tot el que amaga, i un altre cop, el cercle de la lectura torna a començar

Raó número 6: perquè sí. Perquè llegir sempre és un bon pla i més si tenim un bon llibre a les mans. Perquè els vincles invisibles que s’estableixen llegint són indestructibles, i amb un enigma i bona literatura encara més

Raó número 7 i última: perquè la vida i la feina s’entrecreuen i Babulinka és part del meu ofici i part de la meva vida. I la Mar saps per què i sap que no cal escriure res més.

L’enigma de Vilagallina. Albert Arrayás. Text de Marlet i Albert Arrayàs. Idea original de Mar Moyà i Albert Arrayás. Col·lecció llibres per a l’educació emocional. Imprès a Barcelona. 2017. Edita Babulinka Books.

El enigma de Vilagallina. Albert Arrayás. Texto de Marlet y Albert Arrayás. Idea original de Mar Moyà y Albert Arrayás. Colección libros para la educación emocional. Impreso en Barcelona. 2017. Edita Babulinka Books.

 

 

 

,

El globito rojo

Es viernes y tenemos lectura de la semana (y buenos propósitos para el 2018)

La campaña de navidad-reyes me dejó una gran sorpresa. En medio del trabajo incansable de los pajes y ayudantes llegó a la librería una caja con libros de encargos y una joyita, el globito rojo de Iela Mari, editado por Kalandraka. Un libro que hace años está agotado. Pero que en medio de la pila de libros hizo su irrupción en la librería. No tardé ni dos minutos en volver a pedirlo y días más tarde me llegó otro ejemplar, no sé si fruto de una preciosa coincidencia, de ejemplares que volvieron a la distribuidora o que Kalandraka lo ha vuelto a imprimir. Espero que la segunda opción sea la respuesta.

Volver a tener el globito rojo en las manos y en las estanterías de la librería me hizo pensar en la necesidad de cuidar -mucho más- el fondo de librería o esos libros que nunca nos deberían faltar como libreros. Y también recordé la visita de Lara Meana a Al·lots y de su experiencia como librera, al frente de la magnífica librería de Gijón el bosque de la maga colibrí, me explicaba que hay libros que siempre, siempre están presentes en el fondo de librería. Esos imprescindibles. Y fruto de esta conversación, me empecé a cuestionar mi labor como librera y mi relación con el fondo de librería. De forma casi automática, hay libros que siempre tenemos, que intentamos no dejar de pedir una vez que los vendemos todos -siempre y cuando las editoriales no los saquen de catálogo o no los dejen morir sin reeditar- pero me falta un escalón más, ponerlo por escrito: tener un listado y repasarlo con cierta rutina y ponerlo en un lugar de nuestra web. De la gran charla con Lara -querida, qué placer tenerte en casa- nace mi propósito para el 2018: escribir sobre nuestro imprescindibles y comprometerme a tenerlos siempre que sea posible.

Y de aquí también nace este escrito, de la alegría de tener en la librería El Globito Rojo. Y de explicar el por qué. Hace un año tuve la inmensa suerte de desvirtualizar a la eminencia en libros sin palabras, la Dra. Emma Bosch, una sabia despistada con quien compartimos días en Montreuil y viaje de ida y vuelta a París en tren. Sin dudas, tenerla cara a cara y escucharla con orejas de elefante despertó, aún más si se podía, mi curiosidad por estos libros y todo lo que se esconde detrás de la ilustración y de la narración gráfica. Y de la curiosidad, la lectura y de la lectura a la compra y búsqueda de lo que se está haciendo en este campo de libros sin palabras. Decir que mi biblioteca crece y que mi pasión también. Y por supuesto, esto del saber, ir aprendiendo, leyendo e investigando más.

Uno de los libros del todo imprescindible es el Globito rojo. Un libro sin principio ni fin, un eterno retorno que nunca se acaba y que comienza, no en las guardas, sino en la portada. Una redonda de color roja sobre un fondo verde. Aquí comienza la historia de este globito que no necesita más que un fondo blanco, una sencilla línea negra y un elemento cambiante de color rojo. el globo de un chicle, una redonda, un globo, una manzana, una mariposa, una flor, un paraguas y a seguir caminando bajo la lluvia. Planos cortos, planos picados, travelings, movimientos sencillos y un diseño tan limpio como efectivo. Y estamos delante de un libro del año 1968, año en que l’ecole de loisirs lo publica en Francia por primera vez. Años que coinciden con la maternidad de Iela y que ella explicaba en reportajes que nacen con la voluntad de explicarles historias a sus hijos. Para saber más sobre Iela Mari, los invito a leer el post que nuestra querida amiga de Pequeña Ciudad de P. escribió al conocer la noticia de su muerte: Adiós, Iela.

La buena literatura, esa que nos mueve y nos conmueve, que nos seduce, nos atrapa y nos cuestiona no debe morir nunca, nunca. Y esa también es una misión de las librerías, no sólo mantener nuestro fondo, sino también divulgarlo, explicarlo, recomendarlo y leerlo con pasión. Por eso celebro tener 1 (un) ejemplar del globito rojo y de paso insistir a las editoriales a que no los dejen morir (por suerte cada día vemos más felices reimpresiones o nuevas ediciones de libros que pensábamos ya muertos, como la pequeña biblioteca de Sendak o los libros de Ernest y Celestina recuperados por Kalandraka, la nueva edición de Tristán encoge de Blackie Books o la llegada hace muy poco de la reimpresión del oso que amaba los libros de juventud). Insistiremos en el fondo de librería, en el mantenimiento de catálagos y en la creación de un patrimonio cultural literario que nos ayude a crecer. Y todo esto no está reñido con la novedad, ya que si hablamos de los libros sin palabras celebramos que tengamos nuevas voces llamadas a permanecer en las librerías como Swing y Capital de Juventud, el Circo de los monstruos de Babulinka books o dentro del bosque y Waterloo y Trafalgar de Adriana Hidalgo.

Ahora vuelvo a mi globito rojo (les dije que había recibido uno y después otro… hice trampas, ya que el primero que llegó me lo quedé yo para mi biblioteca de sin palabras), pongo mi tetera eléctrica a trabajar y espero que hierva el agua para prepararme un buen mate cocido calentito y me pierdo en el rojo de las formas de Iela y en mi cuaderno de notas que va sumando imprescindibles y que conformarán el “canon Al·lots” de libros que nunca falten en nuestra casa de imágenes y palabras. Y sigo con el convencimiento de que la buena literatura nunca debe morir y que un buen libro no tiene edad, sino lectores de todas las edades.

Lectura de este viernes: El Globito Rojo. Iela Mari. 2006. Kalandraka.

©Iela Mari. El globito rojo. Kalandraka

,

un història de futbol

És divendres i tenim lectura de la setmana

Vagi per endavant, ho porto a l’ADN, m’agrada el futbol i m’agraden els equips petits. Molt. Més del que us imagineu. I vagi també per endavant, no m’agrada el negoci del futbol i tampoc m’agraden tots els llibres que parlin de futbol.

Fa dos anys, en Jan Martí em va enviar en exclusiva dos o tres pàgines d’un projecte que tenia entre mans. I el que en vaig poder veure em va alegrar el dia.

I passat el temps dels bons àpats, els que es couen a foc lent, rebo un sobre de la Laia amb aquesta història al seu interior. I a la nit, l’obro, l’oloro i em poso a llegir, pensant que unes quantes pàgines em farien o bé continuar o bé refutar aquella primera alegria. I vet aquí que una nit -unes quantes hores- va ser suficient per anar del principi a la fi del llibre.

En Zuza i en Dico, dos amics del barri, i un any, el millor any de la seva vida. 12 capítols, de gener a desembre, per descobrir per què aquest és el millor any de les seves vides. Atenció, l’any no es correspon amb el calendari europeu, sinó amb el que fem a l’hemisferi sud. Les vacances escolars són al gener i al febrer. I  els mesos d’hivern són al mig del calendari. Perquè en Zuza, narrador del llibre i propietari d’aquest diari, és brasiler. I som a l’any 1950, any que el mundial es va celebrar al Brasil i la final va ser un partit ajustat i renyit entre la selecció local i l’Uruguai al Maracaná.

És el millor any de les seves vides perquè l’equip del Zuza s’apunta al torneig entre equips de diferents barris, amb el somni de ser els guanyadors del petit torneig, tot i que per a ells -sí, l’equip està format per nois- és un torneig del nivell d’un mundial. Ells amb la complicitat de la Senira, alma mater i cap pensant de l’equip, passaran a la història, la que s’escriu en minúscula i la que ens marca per sempre més.

Un any per aprendre a jugar futbol a nivell «professional», per compartir pilota i alguna batussa, per ser amics, per fer pinya, per respectar l’altre, per descobrir la feblesa dels adults, per créixer.

José Roberto Torero (Santos, Brasil, 1954), un autor que ve del món del cinema, s’interna en aquest món de la literatura per a lectors menuts amb molt bon peu, ens regala una història plena de literatura, i ens fa passar passar una estona molt agradable tot descobrint el Zuza, el Dico, la Senira i tota la colla. Ens regala una visió fresca i també delicada de cada personatge, i a la vegada connecta amb el seu nen interior per fer un repàs al món dels adults, a vegades ple de silencis i malentesos, de vergonya, i de la manera de relacionar-se pares i fills. Una realitat crua que no pretén ser-ne l’eix, sinó que nodreix aquesta història de literatura. Necessària per obrir finestres. Un lectura ideal per fer en veu alta, per compartir-la amb els al·lots i les al·lotes de casa. I també ideal per fer-la des de la mirada de l’adult, que descobreix el nen interior i la vida adulta que el rodeja.

I tot amanit amb un treball d’il·lustració d’un mallorquí que ara viu a Panamà, Andreu Llinàs, que amb traços senzills, colors plans i una paleta cromàtica de negres, grisos i vermells ens trasllada perfectament a l’univers del Zuza i els seus amics, fent de l’experiència lectora un plaer serè i entretingut.

I el llibre compta amb una edició acurada de Blackie Books, que, sense perdre el seu nord, ens posa a les mans un petit gran llibre.

No ho desvelaré, però al llibre hi ha un gran jugador amagat dins de les seves aventures, un dels grans, grans! A veure si ho descobriu llegint aquesta història de futbol.

 

–>Una història de futbol. José Roberto Torero. Il·lustracions Andreu Llinàs. Traducció de Marina Espasa. Imprès a Liberduplex –Sant Llorenç d’Hortons. Barcelona. 2017. Blackie Books.

 

–>Una historia de fútbol. José Roberto Torero. Ilustraciones Andreu Llinàs. Traducción de Diana Hernández. Impreso en Liberduplex –Sant Llorenç d’Hortons. Barcelona. 2017. Blackie Books.

 

 

,

Continuem de festa

Avui no tenim lectura de la setmana, sinó que tenim convocatòria de la setmana:

Fa una setmana vam conèixer els premis llibreters d’enguany: el d’àlbum per El banc Blau del nostre estimat Albert Asensio editat per Babulinka Books, el de català per Els estranys de l’autor Raül Garragasait editat per 1984 i el d’altres literatures per Estirpe de l’escriptor sard Marcello Fois editat per Hoja de Lata. Aquest any el premi llibreter ha aribat a la seva edició número 18, podem dir que ja ha arribat a la majoria d’edat.

Vaig tenir la fortuna de ser jurat durant tres anys del premi llibreter d’àlbum, al costat de companys meravellosos i amb llibres guanyadors entranyables com Aquest barret  no és meu de Jon Klassen editat per Milrazones, Salvatge d’Emily Hughes editat per libros del zorro rojo i El viatge de Francesca Sanna editat per Impedimenta. Em quedo amb el record de les xerrades sobre literatura amb els companys, haver conegut editors i autors que no tenia el plaer d’haver xerrat amb ells i moments deliciosos.

Com que aquest premi és tan bonic, tan especial, tan dels llibreters i també dels lectors, fa un parell de setmanes em van escriure les companyes de Casa Usher, l’Anna i la Maria,  perquè volien muntar una festa per aquesta majoria d’edat, per celebrar aquests 18 anys de premi, ajuntar editors, comercials, lectors, amics i coneguts i també desconeguts al voltant del premi. La iniciativa em va semblar fantàstica, però no només a mi. També es van afegir la Fe de l’Espolsada i l’Olívia de l’Aranya. I vet aquí, que aquest dimecres dia 12 de juliol a partir de les 19, volem celebrar el nostre premi al pati de la llibreria Casa Usher –Carrer Santaló 79, i per això us convidem a totes i a tots a afegir-vos a la celebració. Agendat? Us hi esperem!

A més, recordant altres edicions de premis llibreters, vam demanar a diferents persones que ens expliquin com va ser això de guanyar un premi llibreter. I jo no em vaig poder estar i vaig aprofitar l’avinentessa per demanar-li a la sàvia de la tribu LIJ, la gran Teresa Duran que m’expliqui com era això de guanyar aquest premi. Ella i la il·lustradora Montse Gisbert el van guanyar l’any 2001 amb el llibre El segle més nou del món editat per Tàndem. I llegiu les seves paraules (Gràcies per tant i per tot, Teresa)

“Poca gent ho sap, però la meva primera feina va ser la de dependenta a mitja jornada d’una llibreria tan petita que gairebé no hi entrava ningú. Vull dir que treballava poc i llegia molt. Per això, quan molts anys després, el gremi de llibreters va decidir que una obra de la Montse Gisbert i meva, editada per Tàndem, que es titulava “El segle més nou del món”, mereixia el premi del millor llibre infantil de l’any, em va caure la bava, perquè no tothom té la sort de ser honorat pels professionals que t’han introduit no tan sols al món laboral, sinó, per torna, al món de la cultura. Tot un privilegi, és clar!
Deixeu-me afegir que jo encara no estic segura que aquell fos el millor llibre infantil dels que es van editar l’any 2000, però en qualsevol cas aquell reconeixement representava un estímul important per a entrar amb bon peu i engrescadament al segle XXI, oi?”
,

Canço de bressol per a un huracà

És dilluns i ens il·lustrem la setmana

©Armand per les il·lustracions del llibre Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues. Text de Joan Faldilles

És dilluns i poc a poc tornem al ritme habitual, després de la nit més curta, les coques, les rialles i aquesta calor que comença a apretar. Avui us proposem il·lustrar-nos la setmana amb l’Armand, un jove il·lustrador que ens va enamorant una mica més a cada llibre que descobrim i amb Piscina un petit oceà, que ja ens té el cor robat.

Aquest llibre és una delícia, tant a nivell dels contes que s’hi amaguen, com de les il·lustracions a on la lectura, i és més, la lectura compartida hi és present. Llegir -deia en Rodari- és l’únic verb que no s’hauria de conjugar en imperatiu, però és el verb que crida a la comunicació i a la creació de comunitat. Per això, us convido a obrir aquesta meravella, a llegir en veu alta i a riure, a somiar i a cantar.

Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues. Joan Faldilles i Armand. Tarragona, primavera de 2017. Imprès a Indústries Gràfiques Gabriel Gibert. Editat per Piscina, un petit oceà

 

,

El sisè sentit

Ens il·lustrem la setmana amb…

© Mercè Lopez. El sisè sentit. Text de Laia de Ahumada. 2017. Petit Fragmenta

Avui ens il·lustrem la setmana amb un àlbum deliciós, delicat, d’aquells per obrir moltes vegades. El Sisè sentit de Laia de Ahumada i il·lustrat per Mercè López,  imprès a Agpograf -Barcelona- de la col·lecció Petit Fragmenta.

Un text per compartir i que comença així: “Algun cop he sentit coses dins meu que costen d’explicar. ¿A tu també et passa? Si és així, ja deus saber de què et parlo.”

Per parlar dels 5 sentits i del sisè, a vegades una mica amagat i que costa definir amb paraules.

 

 

,

Al cel cabretes

Ens il·lustrem la setmana amb…

©Mercè Galí. del llibre Al cel cabretes, poemes de Lola Casas i meteorologia d’Alfred Picó. 2016.

Com que aquests dies no parem de mirar al cel, a veure si ploum neva o fa sol, avui ens il·lustrem amb aquest preciós llibre: Al Cel Cabretes, a on podem gaudir de la poesia de la mà de la Lola Casas, aprendre sobre els fenòmens meteorològics amb l’Alfred Picó (i pareu atenció al peu de la pàgina, a on ens conviden a escoltar una peça musical relacionada amb el tema) i perdre’ns en les meravelloses il·lustracions de la Mercè Galí. Ja ho sabeu, al cel cabretes (i al terra pastetes).

Info sobre el llibre: Al cel cabretes. Lola Casas (poesia), Alfred Picó (Meteorologia) i Mercè Galí (Il·lustracions). Primera edició del març del 2016. Imprès a Espanya. Edita Barcanova

©Mercè Galí. del llibre Al cel cabretes, poemes de Lola Casas i meteorologia d’Alfred Picó. 2016.

i al terra… pastetes!

 

,

Cançó de tela

Cançó de tela. La vida teixida de Louise Bourgeois. Escrit per Amy Novesky i il·lustrat per Isabelle Arsenault. Traducció de Anna Gorina. Imprès a Espanya (en paper fet amb fusta d’un bosc gestionat de manera sostenible). 2016. Impedimenta. En castellano: Nana de tela. La vida tejida de Louise Bourgeois. Traducido por Pilar Adón. Edita Impedimenta.

© Isabelle Arsenault. 2016 Impedimenta

© Isabelle Arsenault. 2016 Impedimenta

 

Hi llibres de coneixement, llibres que expliquen la vida d’algun personatge –biografies-, hi ha llibres que recuperen la memòria i feina oblidada i n’hi ha que recuperen la història del temps passat en les agulles petites del rellotge, hi ha llibres que s’omplen de literatura i n’hi ha que fan homenatge sentimental als que ja ens han deixat. I després està aquesta cançó de tela, que ho és tot. I no exagero.

Segurament, si us dic que és un llibre que recupera la història de l’artista Louise Bourgeois no us dic res, però us explico que la Louise és l’artista de l’aranya que hi ha davant del Guggenheim Bilbao ja us estic donant més dades. Explicar aquest llibre és complicat, quan hauria de ser molt fàcil i dir-vos, una biografia de l’artista nascuda a França i nacionalitzada anys després a Estat Units, Louise Bourgeois, a qui podríem posar el títol de mare de les aranyes. Però em quedo molt curta. El llibre és una homenatge a l’artista, un repàs a la seva vida, per moments difícil, silenciosa. Era la tercera filla d’una família que es dedicava a la reparació de tapissos, filava i cosia i recomponia per tornar a la vida obres d’art fetes amb tela. La Louise adorava la seva mare, era el seu mirall i amb ella aprèn aquest meravellós ofici, sanejar l’art. Quan va arribar el moment d’anar a la universitat, va estudiar matemàtiques a la Sorbona però al morir la seva mare, necessitava tornar a connectar amb l’artista que creixia dins seu i ho ha deixar per dedicar-s’hi en cos i ànima. Però van passar molts anys i un oceà per conèixer la seva obra: llibres de tela, escultures teixides i sargides de mares i filles, espirals de colors, teranyines i aranyes, moltes aranyes. La Louise torna a fer allò que més estimava, teixir i com diu el llibre “com a la seva manera de sanejar”, sanejar per dins i per fora. La Louise va tornar al seu riu blau, bressolada per un munt de fils i teles a l’edat de 98 anys, però ens ha deixat una aranyeta al cor.

© Isabelle Arsenault. 2016. Impedimenta

© Isabelle Arsenault. 2016. Impedimenta

Aquesta cançó de tela arriba al cor. És literatura que et bressola l’ànima. Que et recorda que els somnis sempre estan a les nostres mans, només hem de tenir paciència i moltes hores de dedicació i esforç. Ens transporta a la relació que tenim especialment amb les mares, i que ens comunica amb les àvies, amb totes les dones que viuen dins nostre. La narració és una joia literària (i enhorabona a les dues traductores, tan l’Anna com la Pilar han fet una feina meravellosa mantenint aquest text que diu tantes coses entre línies). L’Amy Novesky ens transporta en aquest riu, que fa servir com imatge per conduir-nos per la vida de la Louise. Exquisit. I la narrativa gràfica de la  Isabelle Arsenault (a qui vaig descobrir gràcies a la Glò a Montreuil l’any passat) és de matricula. Un traç senzill (en aparença), i una paleta cromàtica en vermells, blaus i negre que no pot ser més encertat. I els tramats, els diferents plànols per ajudar-nos a entrar cada cop més en aquesta història tan dolça, tan forta i tan exemplar. Com a dona, com a mare, aquest llibres ens apropen a les dones reals, les que lluiten, les que ploren, les que exploren i no es donen mai per vençudes. Exemples de vida per nenes i per nens. No ho oblidem mai.

I una menció per Impedimenta,  per l’Enrique i el seu equip: gràcies. Moltes gràcies.

Cançó de tela, un d’aquells que ja formen part dels nostres imprescindibles. Gràcies Louise, per l’exemple, per l’esforç, per l’art i per la vida.

Foto de la fundación proa

Foto de la fundación proa