La memoria de l’arbre

©Tina Vallès. La memòria de l’arbre. Editorial Anagrama. 2017

“Se vive en la infancia,

luego se recuerda lo vivido.”

Antonio Rubio

Estimada Tina,

Fa unes quantes nits  que vaig tancar la memòria de l’arbre (2017, premi Anagrama de novel·la, Editorial Anagrama) i se m’han quedat els ulls humits, un forat com una O (sí, majúscula) dins del cor -i del cap. No sé com t’ho fas, com treus temps del temps i silenciosa et poses a escriure aquestes meravelles. Ben sé que no pares un moment quieta, tot i tenir una feina sedentària i davant de pantalles i amb lletres negres sobre fons blancs que ballen amunt i avall, la vida, l’oci, l’amistat, sort que trobes moments per escriure (i em sona que això també és gràcies al Senyor Tino que procura que tinguis aquestes estones de silenci). Sort que les trobes, sort per nosaltres, els lectors. No sempre passa que estàs com ansiós esperant que arribi una novel·la d’una autora que adores -per moltes coses que transcendeixen merament les literàries- i de cop, una que l’espera amb la propera comanda de novetats de la distribuïdora, arriba el carter -el meu és un encant, i no em deixa les cartes a la bústia, sempre me les dóna a la mà, així ens podem somriure cara a cara- amb un paquetet a nom teu i quan l’obres no només descobreixes la portada, el nom de l’autora, sinó que només obrir el llibre, et trobes les paraules tan “nostres” que et donen la benvinguda. Esperes aquell moment tranquil, aquell moment en que només ets tu i el llibre -i el cafè i l’altre també- per obrir-lo. Et menges d’una mossegada 50 pàgines i el tanques, no només perquè ets fora en un bar i fa un fred que es queda al moll de l’ós, sinó perquè no vols que això s’acabi. Ja tens al moll del cor en Jan i en Joan -i  a la Caterina, i els pares, tot i que no són els meus prefes. I no vols que s’acabi. I et dosifiques la poció de literatura en pot petit a sorbets per tal que no s’acabi, però una nit no pots més i et menges el que et queda de bona confitura d’una sola cullerada. I et quedes com buit, amb els ulls mullats i el forat en forma de O. Perquè estimada, no només m’has regalat un llibre, una història feta de petits retalls de tela, com si en cadascuna es pugui llegir la vida i al final, una gran manta et cobreix el cor. No ha estat només això. M’has tornat a regalar als meus avis, a tots dos, i sobre tot al que quan tots dos sabíem que era l’última vegada que ens veuríem i ens fèiem bromes no vam poder aguantar el plor i jo et deia que en un tres i no res estaries a sobre d’un avió per venir a veure’m. I també m’has tornat l’olor del camp on va néixer la meva àvia, sobre tot una noguera que hi havia prop de la casa i a on em refugiava el dia de la matança (cosa que odiava i odio en estat supí). I m’has fet pensar, molt molt, en els meus fills i el seu avi -només tenen a mon pare, que per cert, és un bon pare però un millor avi- i en què els quedarà a la memòria, quin serà el secret, el forat, el racó, l’arbre, la confidència… quines olors tindran a la memòria, si recordaran la forquilla o la cullera, quin perfum o ferum, què ens queda, què ens va passar pel camí, on deixem aquells records.

Crec que no cal dir de què va la novel·la, no cal, el que cal es llegir, i deixar-te invair per la literatura que destil·les a cada paraula. Si, crec que podria afirmar, estimada Tina, que ets una artesana de les paraules, de les comes, dels punts i dels blancs. Allà on hi ha blanc, també hi ha una història que ens expliques. No és capritx el format de capítol curts, no només dóna versemblança a la veu narrativa sinó que dona lloc a tot el que els adults no diem. Quan estava allà, per la pàgina 30, recordo el clic intern, de cop, vaig poder desconnectar de la meva edat corporal -si em faig vella a marxes forçades- vaig poder recuperar els ulls de nens, i a partir d’aquí, oli en un llum. La teva llum que s’escapa en cada interlineat, i en cada taca de color blau del teu bolígraf al començament del meu llibre.

Tina, te m’has clavat al cor, al cor literari i al cor del meu cor. I no només t’espero a les pàgines de la propera aventura, sinó també el proper missatge, dinar, trobada espontània al mig de les glòries, tweets (recordes que ens vam començar a seguir per la xarxa social de l’ocellet i ens vam desvirtualitzar un agost fatídic a calorós a la torre de les aigües?), per aquest camí d’amistat que anem construint entre llibres, lletres, companyia, la Mire, els nostres dinars i la complicitat.

Gràcies Tina, per la literatura i per ajudar-nos a recordar lo viscut i també per fer-nos recordar que allò que és de veritat important, mai no és urgent.

XXXXX

Paula

 

PS: no agafis el llapis per corregir les faltes. Oi que aquest cop me les deixaràs passar?

Troballes Montreuileres (1)

Troballes Montreuileres. Part 1.

Una troballa recordant a cadascuna de les meves precioses, avui va per tu Marta Roig!

© Les bacon brothers. Davide Cali (text) Ronan Badel (Il·lustracions). 2016. abc Melody

Durant unes quantes setmanes us ensenyaré troballes i així anirem aixecant la perdiu de què és cou a l’altra banda dels pirineus. Al desembre amb les meves presumptes LIJeres vam estar a la fira de Montreuil. El Kit-kat de l’any a on ens tornem petites, riem com boges, ens oblidem de totes les desgràcies pròpies i alienes i compartim la vida, les penes i la passió per la LIJ.

La primera troballa no és meva, el va trobar la Marta Roig i mentre sopàvem i el llegíem en veu alta, rèiem com petites. Retrobàvem la petita que s’amaga dins nostre i us puc assegurar que vam plorar de tan riure. Aquesta primera troballa és Les Bacon Brothers. L’autor del text ja el coneixem i admirem, el gran-enorme-monumental Davide Cali, les il·lustracions són del Ronan Badel, que va ser l’il·lustrador que vam redescobrir (he de confessar que d’aquest il·lustrador em vaig emportar més de dos i tres llibres) i a casa nostra el coneixem amb el mejor libro para dibujar una vaca, editat per Barbara Fiore, el Emilio d’edelvives i la Angelina Purpurina de Baula.   Editat per una editorial de les considerades petites, tot i que ja porta 10 anys editant, abc Melody. A les pàgines interior ens expliquen que el seu director artístic (una figura que CAL a les editorials de literatura infantil i juvenil i que no sempre trobem) és l’Stéphane Husar i que el llibre està imprès a Polònia. I el disseny està fet per Alice Nussbaum. I el pvp imprès a la contraportada del llibre.

Qui són les Bacon Brothers? Tres porc músics i gànduls, l’Smokey, l’Angus i el Pinky i el seu mànager, un llop, Wolfowicz, Wolf pels amics. I després d’un temps fora dels escenaris estan a punt per tornar a la ruta, ara de gira mundial per Estat Units.

Un viatge per les ciutat més importants, als escenaris més inesperats, amb trobades amb les personatges més destacats, com la Porcelina Jolie, Piggy Pop o el músic de rap Chorizo! Un fart de riure al llegir el text i al descobrir les il·lustracions.

un viatge d’anada i tornada, una forma divertida de llegir, i un llibre per encomanar el gust per la lectura i la bogeria per la música. Riure, que tan cal. Literatura sense més pretensions que explicar una història.

Aviam si hi algun editor que s’animi amb els Bacon Brothers. I esperem la propera gira a Rússia, i desitgem trobar-la al proper saló del llibre de Montreuil.

© Les bacon brothers. Davide Cali (text) Ronan Badel (Il·lustracions). 2016. abc Melody

© Les bacon brothers. Davide Cali (text) Ronan Badel (Il·lustracions). 2016. abc Melody

© Les bacon brothers. Davide Cali (text) Ronan Badel (Il·lustracions). 2016. abc Melody

Us deixem també l’enllaç de la cancó dels Bacon Brothers. Us asseguro que riureu i  molt!

 

El mar y la serpiente

El mar y la serpiente. Paula Bombara. 2016. Impreso en Arts Gràfiques Bobalà– Lleida. Colección Nandibú Horizontes. Editorial Milenio. El podeu trobat també en català. El mar i la serp. Traducció de Bel Olid. Col·lecció Nandibú Horitzons. Pagès Editors.

El mar y la serpiente

Hay cajones que no son fáciles de abrir porque las letras lentamente sacan las vendas de tu alma, y te quedas sin protección, desnuda y frágil ante el mundo. Así podría resumir la maravilla que Alba puso en mis manos -gràcies preciosa per tant- y también así puedo resumir mi experiencia lectora ante el mar y la serpiente.

Paula Bombara se quita toda protección posible, y con maestría y literatura nos invita a descubrir a su yo literario (que seguramente coincide en muchos puntos con su yo-persona): una pequeña niña que se enojó con mamá, que está en medio de la calle gritando, decidida a irse a casa de la abuela. Y aparece papá (una presencia que todo lo ocupa) y la agarra a upa, y busca la reconciliación y vuelta a empezar. ¿Vuelta a empezar? Un volvemos a caminar pero sin papá. Y con mudanzas, con tíos, abuelos, el mar, su libro, sus preguntas y esta primera parte del libro escrita a trompicones, tal y como lo haría una niña de esa edad. Y esa ausencia tan profunda, la de papá. Y de no saber qué es exactamente que pasó. Sólo que no ha vuelto, que se fue con la bici. Y el mar que la acompaña, hasta que mamá decide la mudanza definitiva, a la ciudad de cemento y sin mar (así es Buenos Aires) Y la ausencia que sigue. Y ahora también han venido a por mamá, esos hombres de uniforme. Suerte que volvió y ahora le podrá preguntar.

Preguntar, preguntarse, preguntando, la voz de cualquier adolescente, de cualquier punto de la planeta cuestiona, todo. Absolutamente todo. Y recuperar las grietas del pasado. La búsqueda de la identidad y las respuestas a las que hay que tomar coraje para enfrentarse. Y armar la identidad. Armarse de valor, reconstruir el rompecabezas de lo que somos, de quien somos y de nuestras raíces.

Paula Bombara es de mi quinta, ella es del 72 y yo del 78. Compartimos generación, ausencias, dolencias y un pedazo de historia rota. Somos parte de ese espejo que la fuerza de la mediocridad y la maldad más mezquina rompió a patadas, a golpes (de estado). Pero seguimos luchando. Nuestra historia común de una Argentina con heridas abiertas, y con 30.000 voces que no están. Pero que nos hablan desde tantos lugares y que no estamos dispuestas a callar.

El mar y la serpiente me toca de muy cerca, y no puedo ser del todo objetiva, pero no por eso estas palabras pierden credibilidad. Descubran a Paula Bombara, descubran a esos adolescentes que se preguntan, que lloran, que buscan. Descubran un pedazo de la historia, de esa que se escribe con h minúscula pero que cala en el corazón, y que deja preguntas abiertas. Disfruten con la literatura de esta escritora argentina que con tanto amor ha editado y cuidado Alba Besora. Crezcan y desplieguen las alas. Y pregunten, y escuchen las preguntas, y si se pueden, demos respuesta.

Gracias Paula por el esfuerzo de recomponer el espejo roto. Y por recuperar esa voz. Un abrazo compañera.

 

 

 

 

 

Bolonya, amunt i LIJ

Bolonya, un somni que es cou

© Max

© Max

Entre la oficialitat de la notícia i que jo ho sabés, només han passat unes hores. Però entre el dia d’avui i el moment en què va començar el somni, van passar un parell de mesos.

Tot va començar amb un correu electrònic després de llegir la convocatòria pel concurs del comissariat que publicava l’Institut Ramon Llull. Tenia una idea, petita, senzilla però que en tot cas necessitava complicitats per tirar-la endavant. Així va ser com en plena onada de calor de juliol vaig escriure a l’Elisenda de Taleia Cultura, dient que no sabia si tenia una pujada de sucre però que ho volia intentar. I ella hi va creure. I amb la seva complicitat i de Taleia Cultura ens vam presentar a la primera fase del concurs. D’aquí sortirien 3 propostes que passaven a la següent fase. I vam ser escollides entre aquestes tres. Per cert, el vaig entregar el dia que s’acabava a les 11,59 (l’hora límit eren les 12). Sí, tot corrent per la diagonal.

Agost, calor, nervis i endavant. I a desenvolupar aquella idea petita i senzilla, a tirar d’arxius, de llibres, de plànols, de paciència. I de més complicitats, en Txeni Gil, un gran dissenyador i en Josep, per fer consultes i renders i saber si això que teníem al cap es podia fer.

L’estiu va passar amb l’ordinador sota el braç, enganxats al correu electrònic que treia fum i els whatsapp. I treient de la família i els pressumptes implicats més íntims, tots en silenci.

I en mig de la Setmana del Llibre en català, cap a la defensa del projecte davant de la comissió. Tota una experiència. I fa dos dies, l’ultima reunió, per entregar la proposta definitiva que millorava l’anterior.

I un dijous, de bon matí, mentre anava a la llibreria amb modern love de fons, la trucada. Aquella trucada que t’omple els ulls de llàgrimes de felicitat. La que acaba de completar tota la feina.

I avui, divendres 30, sant Jeroni, patró dels llibreters i els traductors, la notícia oficial.

I un allau de preciosos comentaris que em fa encara tremolar.

I una sola paraula al cap: GRÀCIES. Moltes gràcies!

En primer lloc a l’Elisenda i a Taleia, per creure-hi, i per muntar el vaixell. Al Txeni, a l’Esther (que fins i tot em va fer una poesia per pujar els ànims en aquells moments que les forces es feien febles) i al Josep.

Als amics, a la Mar, la Sílvia, la Iris i la Lídia.

Als que vaig enredar per que em donessin un cop de mà per configurar la proposta: l’Anna, l’Elisenda, la Muriel, la Meritxell i en Ricardo.

Als meus amors llibreters: la Fe, la Irene i la Olívia

A les meus amics silenciosos, que em veien amunt i avall i en respectant tots els meus silencis han estat allà: Tina, Laura, Mireia, Neus, Joan, David

A la Clara, per la màgia i el seu somriure, i les ganes i tantes coses que aprendré d’ella.

Al jurat de la comissió de Bolonya de l’Institut Ramon Llull, pel compromís, per l’exigència i per la confiança.

Als meus pares, per ser-hi, per compartir la felicitat, per emocionar-se i aquest: “te lo mereces, hay mucho trabajo que has hecho y muy bien, te lo mereces”.

I al meu pal de paller: al Titi, per aquelles coses que només tu i jo compartim i compartirem, i als tres al·lots, els que han estat el motor d’absolutament tot.

I als que ara m’heu omplert les xarxes de tantes coses boniques.

Gràcies, moltes gràcies

Ara, Bolonya, Amunt i LIJ!

Paula