Avui faig vaga

Avui faig vaga

Ahir a la nit vaig llegir un comentari al Facebook de la llibretera de l’Espolsada, la Fe Fernàndez, que em va rebotar, i molt.

En aquell mateix moment vaig decidir convocar una reunió urgent al comitè d’empresa. I així es va fer: vam seure a la taula i els vaig dir: «Us he convocat perquè faig una vaga».

Sorpresos (i sorpresa jo com a part empresària, soc 50 % empresària i 50 % treballadora) em van dir: «Tens tot el dret a fer vaga, però sàpigues que no podem apujar-te el sou, tot i que guanyis segons el conveni, no el podem millorar. Si vols un company o companya a la llibreria per a algunes hores, tampoc pot ser, és impossible per pressupost i tresoreria. Deixar de treballar els dissabtes també és impossible. És a dir, que no tenim res per oferir-te.»

Em vaig desdoblar una altra vegada i vaig comunicar que la reivindicació era molt senzilla: vull que es reconegui la meva feina com a prescriptora. Com a mesura, doncs, avui faig vaga, i només per un divendres no recomanaré cap lectura, i quan vegi entrar un client amb dubtes, em guardaré el meu coneixement llibresc.

Van acceptar la meva petició, per això avui estic de vaga recomanadora. No hi haurà lectura de la setmana. Hi haurà reivindicació del dia.

El que explicava ahir la Fe és que va venir una mestra a la seva llibreria, i després de fer la seva feina de recomanar-li llibres, la mestra li va dir que demanaria uns quants d’aquells llibres directament a les respectives editorials.

Us sembla estrany? Doncs, no ho és. Malauradament és una mala pràctica habitual. Aquesta setmana a la llibreria ens ha passat dues vegades. Amb una escola i amb biblioteca. Vaig estar-me prop d’una hora mirant, explicant, buscant i orientant a qui em va demanar ajut -que no és ajut, que és la meva feina-, i després em diu: «Els faré una foto, així quan faci la comanda no me n’oblido». I jo li dic: «Si vols, ja te’ls puc deixar reservats i els vens a buscar quan vulguis». Resposta: «No, la comanda no te la faré a tu».

Amb els anys, et vas fent una cuirassa. Perquè també us he de dir que la setmana passada dues mestres que han vingut durant tot l’any a unes activitats conjuntes que fem amb un centre de recursos pedagògics em van dir: «A partir d’ara farem la compra a Al·lots [abans compraven directament a l’editorial], ja hem entès la teva feina». I vaig respirar contenta.

No té res a veure amb l’ego, no dic que la meva recomanació sigui millor que la de…, no, parlo de feina, de la feina que fem els llibreters.

Ho porto a l’ADN, entenc l’ofici de llibreter en un sentit ampli, no em dedico a estar darrere de la caixa i dir «segon prestatge a l’esquerra». No és aquesta la meva postura davant de la meva llibreria ni del meu ofici. He après de grans mestres, i continuo el seu camí, agafant el millor i afegint-hi coses de collita pròpia, equivocant-me i molt, però amb un respecte total a qui entra per la porta de llibreria i sobretot amb una passió raonada per cada llibre que em passa per les mans. Per això hi ha moments que trigo molt a despatxar algú, però cada cop m’agrada fer de guia per a cada lector.

Els llibreters -els que entenem l’ofici d’aquesta manera- no som millors que els editors, senzillament tenim feines diferents al voltant del mateix objecte. Els editors i editores es dediquen a crear col·leccions, adquirir drets, a fer llibres, i nosaltres, els llibreters, som els intermediaris entre ells i el lector.

I no som curts de gambals, els llibreters. Som conscients que sempre hi ha un factor subjectiu, però tenim la mirada acostumada a destriar què ens agrada personalment i què necessita el lector. Som una mena de submarinistes enmig d’un oceà ple de títols, novetats, paraules i il·lustracions, tenim amagats a la butxaca fils de colors que van lligant llibres, literatura, amb lectors                  -individuals o col·lectius. Tenim capacitat d’abstracció i d’anàlisi per saber què pot funcionar, quina és la necessitat que s’ha de cobrir.

Perquè llegim i molt, i perquè coneixem els segells, les col·leccions, els fons editorials i les novetats, tenim una visió global del que hi ha avui en el sector editorial (literatura, llibres de no ficció, LIJ, àlbums, i un llarg etcètera), perquè, a més, molts dels petits llibreters sabem que d’alguna manera sempre estem en xarxa, i personalment no dubto a recomanar la feina d’un company que sé que ho pot fer millor que jo, o li faig una trucada per demanar-li consell, i estic pendent del que diuen als seus blogs, de les seves recomanacions i els seus clubs de lectura, per aprendre’n.

I, coi!, perquè és a les llibreries a on es compren els llibres. Qui entra a l’obrador a comprar el pa? El pa es compra a la fleca. En quin moment la nostra feina s’ha vist desprestigiada perquè un lector, un client, una escola, compri un, dos, tres o vints llibres on no toca?

Som una baula molt feble. No ens deixeu caure. Només que falti una baula, la cadena es trenca, i un cop trencada, es ben complicat tornar-la a muntar. Treballem enxarxats, no en contra. Treballem plegats, amb responsabilitat. Treballem amb els llibreters de proximitat i de complicitat. No pot ser pas tan difícil. Fem un manual de bones pràctiques. Respectem el lloc que li pertoca a cadascú. Respectem-nos i ens farem respectar. Treballem junts, no enemistats. I treballarem més i millor. No us sembla?

Faig vaga. Quadern de recomanació de lectures tancat.

 

El post Sant Jordi

El post Sant Jordi (o una de freda i una de calenta d’una petita llibreria independent especialitzada en LIJ)

Els que vivim la festa del llibre i de la rosa des de l’altra banda de la barrera sabem que la prèvia de Sant Jordi és dura. Comandes, capses que ens envaeixen, comandes que no arriben, llibres que omplen la llibreria i la idea del que serà la parada, les emprenyades en veure que un llibre que fa més de dos mesos que has demanat no ha arribat i que a la gran superfície de dos carrers més enllà n’hi ha pila, els descomptes que es perden pel camí, la feina dels bons comercials, les lectures que s’acumulen, les recomanacions, el cuc que creix, la por, l’esgotament i els nervis. I per fi arriba el dia, aquell que fa setmanes que consultes a pàgines web de temps, meteorologia i miracles de cúmulus i nimbus perquè la festa no quedi passada per aigua.

La setmana anterior, en una cursa contrarellotge, ho deixes tot a punt, dupliques esforç, i dissabte a la nit ja notes damunt del cap una llosa pesada i esgotadora.

A casa tot comença molt d’hora: a les 4.40 un despertador, i a les 4.50 l’altre, per si ens quedem adormits (el dia abans vam portar la canalla a casa dels meus pares perquè puguin estar en bones mans), i a les 5.30 ens trobem al principal amb la Lídia, amiga i veïna que sempre ens acompanya en les diades. A les 6, reunió dels primers implicats en el muntatge, arriben l’Aina, en Lluís i l’Anna, i l’Albert. I a esperar la furgo, que comença a deixar haimes i trilites a la Rambla i, un cop buida, l’aparquem al carril-bici davant de la llibreria per omplir-la amb taules, cavallets, i banderes i banderoles, i els protagonistes del dia, els llibres. I un cop tot carregat, netegem el terra de la llibreria per deixar-ho tot a punt.

I cap al carrer a muntar la parada i deixar-la. A fer la nostra aposta de llibres, de literatura, del que fem cada dia de l’any. Aquest any amb un però: per falta de temps i per «excés bolonyès» no vaig veure’m amb cor d’organitzar signatures, de fer allò que tant ens agrada de fer punt de trobada dels nostres autors i il·lustradors de Literatura per a nens, nenes i joves (l’any que ve ja farem alguna cosa). Els batecs per segons a aquestes alçades del dia ja van a mil, i el cuc et menja i et menja. Primers torns per anar a esmorzar ¾que no volem que ningú caigui rodó¾ i obrir caixes, penjar banderoles, decorar el frontal de la taula, intentar distribuir amb certa lògica els llibres i ja són donen les 9.40. Arriben l’Helder i el súper equip a qui s’afegeixen la Clara (ja no podràs marxar del meu costat) i la Maria. I tot comença a anar… a poc a poc. El primer llibre venut, un Atlas del mundo editat per Maeva. I jo que dic adéu…, que em toca esmorzar al Delacrem i preparar-me per obrir la persiana i esperar la Gabi i la Laura, que m’acompanyaran dins la llibreria, que a poc a poc es començarà a omplir. La veu per moments fa figa, se’m trenca, se m’esgoten les idees, les recomanacions per moments em consten, però sempre un somriure, una abraçada, una criatura a qui li brillen els ulls quan li expliques un llibre, et torna a fer agafar empenta. I la paciència dels lectors. I els amics que passen a fer petons (gràcies, Tina, Xavi, perletes, Iris, Cuquito, Oriol, Vane, Patri, senyor Salvadó, Sergi, Mireia, Víctor, gatxans, Maria, Ferran, Bruno, Nuri, Marc, Sari, Nesti, Laia, Pau, Llort, Sílvia i família, i els nostres clients fidels!). I la bogeria dura amb una intensitat brutal fins les 5 de la tarda. A la tarda se’ns uneixen la Sílvia (Librosfera per als internautes) i la Cèlia.

Foto Anna Torres

foto d’un amic de la Lídia

I encarem el final del dia. Se’n va la Laura, canvi de lloc de la Maria i l’Albert i jo marxo corrents cap a Plaça Catalunya, al plató de TV3. No em podia perdre estar al costat de la meva estimada Anna Guitart que em va convidar a parlar de foment de la lectura al costat de la súper mestra i bibliotecària escolar Mariona Trabal i de la Laia Servera de l’Info K. Ho podeu veure a l’enllaç de sota a partir del minut 30:45 però mireu-ho sencer hi ha autèntiques joietes. Gràcies, Anna, i gràcies a l’equip de maquillatge i perruqueria que em va deixar gairebé com nova.

Tornada a Al·lots i final de la tarda. L’últim llibre venut a la llibreria és La Mariona i els seus monstres, de l’Oriol Malet, editat per la Galera. El Gabi i la Maria se’n van cap a casa, que ja està bé per avui (les 20.30 ja passades), i jo moc taules, agafo la motxilla i cap a la Rambla. Allà l’equip sencer resisteix i ja comença a encaixar els llibres que no han trobat lectors. Es desmunten les taules, es tornen a guardar les banderes i les banderoles, es carrega la furgo, i cap a Al·lots, on tornem a desar-ho tot al magatzem. Les cames ens fan figa, el cap ja és una murga sencera, els peus ja no tenen forma humana i tot fa mal, crec que fins i tot els queixals. Per això, estimat equip santjordià ¾Aina, Anna, Lluís, Albert, Lídia, Gabi, Laura, Clara, Maria, Cèlia i Silvia¾, us he de dir que sense vosaltres no ho podríem fer. Moltes gràcies, amics! I l’any que ve repetim, oi?

Al Josep i al seu equip, que ens munten la parada i ens deixen la furgo per anar amunt i avall. Gràcies.

I als meus pares, que sense aquest ajut que els demano cada any no me’n sortiria, perquè es van fer càrrec de les tres feres ferotges amb tot l’amor d’avis del món.

I al Titi, el meu company de vida.

.

Encara queden uns dies de nervis, de fer números, de quadrar estocs, de fer devolucions, de repassar fons, de preparar comandes, formacions, xerrades, un final d’abril intens i un maig a tot gas.

Sant Jordi em va passar per sobre. Em deixa feta una porqueria, em sento vulnerable i esgotada. Allà per on passa el drac, no deixa res sencer. I com deia al principi, Sant Jordi és una de freda i una de calenta.

Llevat de grans i meravelloses excepcions ¾en Lluís Llort passant quadern en mà per una llibreria petita a veure com anava tot, l’Anna Guitart fent un racó petit per parlar de lectura i lectors, el diari Ara que va passar per la parada¾ la LIJ continua a l’ombra. Fa dos dies, com qui diu, de Bolonya. I semblava que ens feien cas, que havien sabut veure el potencial de la LIJ i la seva importància. Però, amics, ha estat un miratge. La llibreria Casa Anita celebrava la seva desena trobada d’il·lustradors amb grans il·lustradors de casa i un súper referent com ho és la Helen Oxenbury. La llibreria La Petita va muntar un sarau de foment lector a la Rambla del Poblenou. L’Espolsada, uns dies abans, va estar fent xerrades per als petits lectors. La llibreria A peu de pàgina va tenir una bona collita d’autors i il·lustradors signant a casa seva, i també l’Abracadabra. L’Aranya, El Petit Tresor, Pebre Negre… I tots els que he annomenat (i els que em deixo) hem llegit, hem fet recomanacions a diferents entitats, hem acollit la vida de la LIJ, i vet aquí que enlloc se’n fa cap menció. Fins i tot els famosos més venuts (el dia que parlem de més llegits, serà un encert a més d’un pas endavant, i com podem saber-ho? Perquè la literatura tornarà a ser tema de conversa o senzillament perquè els lectors seran escoltats) han sortit malament, hi falten els il·lustradors o es confonen les editorials, i ni una foto, ni una trucada de la ràdio, de la tele o de la premsa escrita. No anem pas bé. Els que vam estar treballant (de veritat, amb hores sense dormir, amb entrega, respecte, passió i dedicació, tots els que no sortim a la foto oficial), per què ho vam fer? Apostem, siguem coherents i escoltem. I parlem de literatura. I de llibres i de LIJ.

Us deixo la foto del final del dia, amb un brindis cap a quarts d’onze, i el desig que les autores i autors, il·lustradores i il·lustradors, llibreters i llibreteres, editors i editores, traductores i traductors, comercials, lectors i lectores, en definitiva, Llibres i Literatura, tinguin el lloc que han de tenir.

Paula

Revisió del text: Tina Vallès. (gràcies)

Post Bolonya

Post Bolonya, i ara què?

©Massimiliano Matinelli

 

La fira de Bolonya ja va tancar les portes. I ara què? Sento dins meu una escalfor ben bonica, el cor ple… Es cert que no sempre plou a gust de tothom i que ho podríem haver fet d’una altra manera, sense cap mena de dubtes, però una cosa us puc assegurar, tot s’ha fet amb moltes -moltíssimes- hores de dedicació, de respecte, de treball -algunes vegades en solitari i d’altres en equip- i que tots els que hem estat implicats ho vam fer amb molta passió i deixant en cada raconet lo millor de nosaltres.

És l’hora de fer un balanç -si he de fer una crònica no seria capaç, tantes coses en tan poc temps. Si anar fins al juliol de l’any passat, quan per primera vegada vaig parlar amb l’Elisenda de Taleia sobre l’idea que em rondava, sobre posar-me a prova a mi mateixa, i ella hi va creure, i mai no podré tornar aquell primer i crucial punt de partida. Gràcies!

Després va venir molta feina, unes vacances enganxada a un ordinador -aquest any ni ordinador ni mòbil ni connexió, us ho prometo- i tot un procés del que ja us he parlat. I el dissabte 1 d’abril pujava a l’avió, que per tercera vegada en menys de 7 mesos em portava cap a Bolonya. I els nervis, la llosa que sentia sobre el meu cap, la responsabilitat, els dubtes que anaven i tornaven amunt i avall. I aquell silenci ple de feina que em vaig trobar en posar un peu a la fira directa des de l’aeroport. Allà hi eren la Clara Solà-Morales, meravellosa arquitecta que m’ha acompanyat, la Clara Grifol, la supercoordinator del projecte i l’equip de grop. Fent i desfent, donant forma a les hamaques. Posant tot a lloc. Com formigues, treballant acompanyats per les manilles del rellotge que corrien tan de pressa. Gràcies!

©Massimiliano Martinelli

Sharing a Future. L’equip Grop ©Massimiliano Marinelli

Dies de dormir com a molt 5 hores, però dies que mai no podré oblidar. No només les activitats, el formigueig d’emocions, anades i tornades de la ciutat a la fira i de la fira a la ciutat. Però el que queda és l’equip humà que va aguantar tot això, un equip de dones i d’homes entregats a fer d’un projecte, el projecte.

L’equip de l’Institut Ramon Llull, des del seu director, en Manuel Forcano que amb la vista m’anava buscant i preocupant-se de que no mori en l’intent, la Izaskun, directora de l’àrea de Literatura i tot el seu equip -Anabel, Julià, Carles, Mísia i Marc -que es mereixeria un apartat de complicitats revisant i millorant textos a quatre mans-, la Gavina, de premsa que ha estat un puntal pels meus nervis davant de càmeres, micros i premsa, sense ella tot s’hagués anat en orris segur. I també la Teresa i la Anna de creació (si no vaig errada). I la nostra noia a Bologna, la Noemí, que ha estat un salvo-conduït per poder arribar a tot arreu. I tots el que també heu estat al meollo i no he coincidit amb vosaltres. Gràcies!

Als 42 + 17 il·lustradors, a tots i cadascú de vosaltres, i als 42 autors que ens han acompanyat al catàleg, com us vaig dir abans de marxar, els protagonistes sou vosaltres. I em quedo amb moltes abraçades, moltes paraules boniques, i també alguna punyent, que així s’aprèn i també tires endavant. Gràcies!

Gràcies a la feina de la premsa, i em porto al cor la complicitat amb l’Anna Guitart, i la feina que amb ella van fer l’Aitor i la Sònia, i que ha donat peu a aquest magnífic reportatge a on els implicats de tots els sectors hem tingut veu. Gràcies estupenda del meu cor!

Gràcies a les llibreteres i llibreters que em van acompanyar. Veure-us per allà em feia sentir tranquil·la i serena. Gràcies.

I gràcies a les bones vibres que anaven arribant, aquelles de la gent que sempre sempre hi és al meu costat. Gràcies

I sense la meva petita tribu no sóc res. Us adoro.

I a modo de tancar un projecte que sempre portaré al cor, us deixo la que per a mi és la foto més bonica de totes, també del fotògraf Massimiliano Marinelli que va fer una feina enorme. Un amor de LiJ, un amor de Clares que sempre sempre sempre us portaré al cor. Sense vosaltres, res de tot això hagués estat possible.

 

©Massimiliano Martinelli

Ara toca centrar les forces a la llibreria, al Sant Jordi i a tots el projectes que ens esperen, el que naixeran, els que s’estan gestant i els que encara desconec. Tan debò, el camí em porti a tornar a coincidir amb un equip tan meravellós. Perquè sense equip no hi ha força. I com més d’una vegada he dit, tot surt d’estimar el que fas, i de fer el que estimes.

Endavant, a pel drac, Salut, AMUNT i LIJ!

Paula

La memoria de l’arbre

©Tina Vallès. La memòria de l’arbre. Editorial Anagrama. 2017

“Se vive en la infancia,

luego se recuerda lo vivido.”

Antonio Rubio

Estimada Tina,

Fa unes quantes nits  que vaig tancar la memòria de l’arbre (2017, premi Anagrama de novel·la, Editorial Anagrama) i se m’han quedat els ulls humits, un forat com una O (sí, majúscula) dins del cor -i del cap. No sé com t’ho fas, com treus temps del temps i silenciosa et poses a escriure aquestes meravelles. Ben sé que no pares un moment quieta, tot i tenir una feina sedentària i davant de pantalles i amb lletres negres sobre fons blancs que ballen amunt i avall, la vida, l’oci, l’amistat, sort que trobes moments per escriure (i em sona que això també és gràcies al Senyor Tino que procura que tinguis aquestes estones de silenci). Sort que les trobes, sort per nosaltres, els lectors. No sempre passa que estàs com ansiós esperant que arribi una novel·la d’una autora que adores -per moltes coses que transcendeixen merament les literàries- i de cop, una que l’espera amb la propera comanda de novetats de la distribuïdora, arriba el carter -el meu és un encant, i no em deixa les cartes a la bústia, sempre me les dóna a la mà, així ens podem somriure cara a cara- amb un paquetet a nom teu i quan l’obres no només descobreixes la portada, el nom de l’autora, sinó que només obrir el llibre, et trobes les paraules tan “nostres” que et donen la benvinguda. Esperes aquell moment tranquil, aquell moment en que només ets tu i el llibre -i el cafè i l’altre també- per obrir-lo. Et menges d’una mossegada 50 pàgines i el tanques, no només perquè ets fora en un bar i fa un fred que es queda al moll de l’ós, sinó perquè no vols que això s’acabi. Ja tens al moll del cor en Jan i en Joan -i  a la Caterina, i els pares, tot i que no són els meus prefes. I no vols que s’acabi. I et dosifiques la poció de literatura en pot petit a sorbets per tal que no s’acabi, però una nit no pots més i et menges el que et queda de bona confitura d’una sola cullerada. I et quedes com buit, amb els ulls mullats i el forat en forma de O. Perquè estimada, no només m’has regalat un llibre, una història feta de petits retalls de tela, com si en cadascuna es pugui llegir la vida i al final, una gran manta et cobreix el cor. No ha estat només això. M’has tornat a regalar als meus avis, a tots dos, i sobre tot al que quan tots dos sabíem que era l’última vegada que ens veuríem i ens fèiem bromes no vam poder aguantar el plor i jo et deia que en un tres i no res estaries a sobre d’un avió per venir a veure’m. I també m’has tornat l’olor del camp on va néixer la meva àvia, sobre tot una noguera que hi havia prop de la casa i a on em refugiava el dia de la matança (cosa que odiava i odio en estat supí). I m’has fet pensar, molt molt, en els meus fills i el seu avi -només tenen a mon pare, que per cert, és un bon pare però un millor avi- i en què els quedarà a la memòria, quin serà el secret, el forat, el racó, l’arbre, la confidència… quines olors tindran a la memòria, si recordaran la forquilla o la cullera, quin perfum o ferum, què ens queda, què ens va passar pel camí, on deixem aquells records.

Crec que no cal dir de què va la novel·la, no cal, el que cal es llegir, i deixar-te invair per la literatura que destil·les a cada paraula. Si, crec que podria afirmar, estimada Tina, que ets una artesana de les paraules, de les comes, dels punts i dels blancs. Allà on hi ha blanc, també hi ha una història que ens expliques. No és capritx el format de capítol curts, no només dóna versemblança a la veu narrativa sinó que dona lloc a tot el que els adults no diem. Quan estava allà, per la pàgina 30, recordo el clic intern, de cop, vaig poder desconnectar de la meva edat corporal -si em faig vella a marxes forçades- vaig poder recuperar els ulls de nens, i a partir d’aquí, oli en un llum. La teva llum que s’escapa en cada interlineat, i en cada taca de color blau del teu bolígraf al començament del meu llibre.

Tina, te m’has clavat al cor, al cor literari i al cor del meu cor. I no només t’espero a les pàgines de la propera aventura, sinó també el proper missatge, dinar, trobada espontània al mig de les glòries, tweets (recordes que ens vam començar a seguir per la xarxa social de l’ocellet i ens vam desvirtualitzar un agost fatídic a calorós a la torre de les aigües?), per aquest camí d’amistat que anem construint entre llibres, lletres, companyia, la Mire, els nostres dinars i la complicitat.

Gràcies Tina, per la literatura i per ajudar-nos a recordar lo viscut i també per fer-nos recordar que allò que és de veritat important, mai no és urgent.

XXXXX

Paula

 

PS: no agafis el llapis per corregir les faltes. Oi que aquest cop me les deixaràs passar?

Troballes Montreuileres (1)

Troballes Montreuileres. Part 1.

Una troballa recordant a cadascuna de les meves precioses, avui va per tu Marta Roig!

© Les bacon brothers. Davide Cali (text) Ronan Badel (Il·lustracions). 2016. abc Melody

Durant unes quantes setmanes us ensenyaré troballes i així anirem aixecant la perdiu de què és cou a l’altra banda dels pirineus. Al desembre amb les meves presumptes LIJeres vam estar a la fira de Montreuil. El Kit-kat de l’any a on ens tornem petites, riem com boges, ens oblidem de totes les desgràcies pròpies i alienes i compartim la vida, les penes i la passió per la LIJ.

La primera troballa no és meva, el va trobar la Marta Roig i mentre sopàvem i el llegíem en veu alta, rèiem com petites. Retrobàvem la petita que s’amaga dins nostre i us puc assegurar que vam plorar de tan riure. Aquesta primera troballa és Les Bacon Brothers. L’autor del text ja el coneixem i admirem, el gran-enorme-monumental Davide Cali, les il·lustracions són del Ronan Badel, que va ser l’il·lustrador que vam redescobrir (he de confessar que d’aquest il·lustrador em vaig emportar més de dos i tres llibres) i a casa nostra el coneixem amb el mejor libro para dibujar una vaca, editat per Barbara Fiore, el Emilio d’edelvives i la Angelina Purpurina de Baula.   Editat per una editorial de les considerades petites, tot i que ja porta 10 anys editant, abc Melody. A les pàgines interior ens expliquen que el seu director artístic (una figura que CAL a les editorials de literatura infantil i juvenil i que no sempre trobem) és l’Stéphane Husar i que el llibre està imprès a Polònia. I el disseny està fet per Alice Nussbaum. I el pvp imprès a la contraportada del llibre.

Qui són les Bacon Brothers? Tres porc músics i gànduls, l’Smokey, l’Angus i el Pinky i el seu mànager, un llop, Wolfowicz, Wolf pels amics. I després d’un temps fora dels escenaris estan a punt per tornar a la ruta, ara de gira mundial per Estat Units.

Un viatge per les ciutat més importants, als escenaris més inesperats, amb trobades amb les personatges més destacats, com la Porcelina Jolie, Piggy Pop o el músic de rap Chorizo! Un fart de riure al llegir el text i al descobrir les il·lustracions.

un viatge d’anada i tornada, una forma divertida de llegir, i un llibre per encomanar el gust per la lectura i la bogeria per la música. Riure, que tan cal. Literatura sense més pretensions que explicar una història.

Aviam si hi algun editor que s’animi amb els Bacon Brothers. I esperem la propera gira a Rússia, i desitgem trobar-la al proper saló del llibre de Montreuil.

© Les bacon brothers. Davide Cali (text) Ronan Badel (Il·lustracions). 2016. abc Melody

© Les bacon brothers. Davide Cali (text) Ronan Badel (Il·lustracions). 2016. abc Melody

© Les bacon brothers. Davide Cali (text) Ronan Badel (Il·lustracions). 2016. abc Melody

Us deixem també l’enllaç de la cancó dels Bacon Brothers. Us asseguro que riureu i  molt!

 

El mar y la serpiente

El mar y la serpiente. Paula Bombara. 2016. Impreso en Arts Gràfiques Bobalà– Lleida. Colección Nandibú Horizontes. Editorial Milenio. El podeu trobat també en català. El mar i la serp. Traducció de Bel Olid. Col·lecció Nandibú Horitzons. Pagès Editors.

El mar y la serpiente

Hay cajones que no son fáciles de abrir porque las letras lentamente sacan las vendas de tu alma, y te quedas sin protección, desnuda y frágil ante el mundo. Así podría resumir la maravilla que Alba puso en mis manos -gràcies preciosa per tant- y también así puedo resumir mi experiencia lectora ante el mar y la serpiente.

Paula Bombara se quita toda protección posible, y con maestría y literatura nos invita a descubrir a su yo literario (que seguramente coincide en muchos puntos con su yo-persona): una pequeña niña que se enojó con mamá, que está en medio de la calle gritando, decidida a irse a casa de la abuela. Y aparece papá (una presencia que todo lo ocupa) y la agarra a upa, y busca la reconciliación y vuelta a empezar. ¿Vuelta a empezar? Un volvemos a caminar pero sin papá. Y con mudanzas, con tíos, abuelos, el mar, su libro, sus preguntas y esta primera parte del libro escrita a trompicones, tal y como lo haría una niña de esa edad. Y esa ausencia tan profunda, la de papá. Y de no saber qué es exactamente que pasó. Sólo que no ha vuelto, que se fue con la bici. Y el mar que la acompaña, hasta que mamá decide la mudanza definitiva, a la ciudad de cemento y sin mar (así es Buenos Aires) Y la ausencia que sigue. Y ahora también han venido a por mamá, esos hombres de uniforme. Suerte que volvió y ahora le podrá preguntar.

Preguntar, preguntarse, preguntando, la voz de cualquier adolescente, de cualquier punto de la planeta cuestiona, todo. Absolutamente todo. Y recuperar las grietas del pasado. La búsqueda de la identidad y las respuestas a las que hay que tomar coraje para enfrentarse. Y armar la identidad. Armarse de valor, reconstruir el rompecabezas de lo que somos, de quien somos y de nuestras raíces.

Paula Bombara es de mi quinta, ella es del 72 y yo del 78. Compartimos generación, ausencias, dolencias y un pedazo de historia rota. Somos parte de ese espejo que la fuerza de la mediocridad y la maldad más mezquina rompió a patadas, a golpes (de estado). Pero seguimos luchando. Nuestra historia común de una Argentina con heridas abiertas, y con 30.000 voces que no están. Pero que nos hablan desde tantos lugares y que no estamos dispuestas a callar.

El mar y la serpiente me toca de muy cerca, y no puedo ser del todo objetiva, pero no por eso estas palabras pierden credibilidad. Descubran a Paula Bombara, descubran a esos adolescentes que se preguntan, que lloran, que buscan. Descubran un pedazo de la historia, de esa que se escribe con h minúscula pero que cala en el corazón, y que deja preguntas abiertas. Disfruten con la literatura de esta escritora argentina que con tanto amor ha editado y cuidado Alba Besora. Crezcan y desplieguen las alas. Y pregunten, y escuchen las preguntas, y si se pueden, demos respuesta.

Gracias Paula por el esfuerzo de recomponer el espejo roto. Y por recuperar esa voz. Un abrazo compañera.

 

 

 

 

 

Bolonya, amunt i LIJ

Bolonya, un somni que es cou

© Max

© Max

Entre la oficialitat de la notícia i que jo ho sabés, només han passat unes hores. Però entre el dia d’avui i el moment en què va començar el somni, van passar un parell de mesos.

Tot va començar amb un correu electrònic després de llegir la convocatòria pel concurs del comissariat que publicava l’Institut Ramon Llull. Tenia una idea, petita, senzilla però que en tot cas necessitava complicitats per tirar-la endavant. Així va ser com en plena onada de calor de juliol vaig escriure a l’Elisenda de Taleia Cultura, dient que no sabia si tenia una pujada de sucre però que ho volia intentar. I ella hi va creure. I amb la seva complicitat i de Taleia Cultura ens vam presentar a la primera fase del concurs. D’aquí sortirien 3 propostes que passaven a la següent fase. I vam ser escollides entre aquestes tres. Per cert, el vaig entregar el dia que s’acabava a les 11,59 (l’hora límit eren les 12). Sí, tot corrent per la diagonal.

Agost, calor, nervis i endavant. I a desenvolupar aquella idea petita i senzilla, a tirar d’arxius, de llibres, de plànols, de paciència. I de més complicitats, en Txeni Gil, un gran dissenyador i en Josep, per fer consultes i renders i saber si això que teníem al cap es podia fer.

L’estiu va passar amb l’ordinador sota el braç, enganxats al correu electrònic que treia fum i els whatsapp. I treient de la família i els pressumptes implicats més íntims, tots en silenci.

I en mig de la Setmana del Llibre en català, cap a la defensa del projecte davant de la comissió. Tota una experiència. I fa dos dies, l’ultima reunió, per entregar la proposta definitiva que millorava l’anterior.

I un dijous, de bon matí, mentre anava a la llibreria amb modern love de fons, la trucada. Aquella trucada que t’omple els ulls de llàgrimes de felicitat. La que acaba de completar tota la feina.

I avui, divendres 30, sant Jeroni, patró dels llibreters i els traductors, la notícia oficial.

I un allau de preciosos comentaris que em fa encara tremolar.

I una sola paraula al cap: GRÀCIES. Moltes gràcies!

En primer lloc a l’Elisenda i a Taleia, per creure-hi, i per muntar el vaixell. Al Txeni, a l’Esther (que fins i tot em va fer una poesia per pujar els ànims en aquells moments que les forces es feien febles) i al Josep.

Als amics, a la Mar, la Sílvia, la Iris i la Lídia.

Als que vaig enredar per que em donessin un cop de mà per configurar la proposta: l’Anna, l’Elisenda, la Muriel, la Meritxell i en Ricardo.

Als meus amors llibreters: la Fe, la Irene i la Olívia

A les meus amics silenciosos, que em veien amunt i avall i en respectant tots els meus silencis han estat allà: Tina, Laura, Mireia, Neus, Joan, David

A la Clara, per la màgia i el seu somriure, i les ganes i tantes coses que aprendré d’ella.

Al jurat de la comissió de Bolonya de l’Institut Ramon Llull, pel compromís, per l’exigència i per la confiança.

Als meus pares, per ser-hi, per compartir la felicitat, per emocionar-se i aquest: “te lo mereces, hay mucho trabajo que has hecho y muy bien, te lo mereces”.

I al meu pal de paller: al Titi, per aquelles coses que només tu i jo compartim i compartirem, i als tres al·lots, els que han estat el motor d’absolutament tot.

I als que ara m’heu omplert les xarxes de tantes coses boniques.

Gràcies, moltes gràcies

Ara, Bolonya, Amunt i LIJ!

Paula