El corazón de los hombres

El Corazón de los hombres. 

 

Butler ens presenta una manera d’entendre la vida des de diferents òptiques humanes. El Corazón de los hombres és una marca en cada un de nosaltres, els homes, masculins. Aquest cor està canviant a rebuf dels canvis que el cor de les dones es venen produint des de principis del segle XX als Estats Units, el Canadà i Anglaterra, i molt més tard a l’Europa Continental.

Des del cor de Wisconsin, Nickolas Butler ens narra la vida d’un campament de Boys Scouts, la novel·la en primera lectura és simplement això. Ens podríem quedar amb aquesta lectura i la narració quedaria en uns fets ben narrats i ben explicats, amb anècdotes divertides, d’altres no tan divertides i d’altres sorprenents. Però ens hem de quedar amb aquesta primera línia? No, podem anar al cor del relat, portar-lo cap a on vol l’autor, cap al cor dels homes que també tenen la necessitat de cridar ben fort que ells també són part d’aquesta altra meitat silenciada.

Lectura molt recomanable que ens endinsa en la problemàtica del canvi als Estats Units. Que les dones i els homes estiguin canviant implica això, que estiguin canviant. Canviar actituds que hem vist molt d’aprop i reprovar-les és saber què és correcte i què no és correcte. Nelson, el protagonista, un nen educat a l’Amèrica masclista dels anys seixanta, després de molts embats, troba la resposta que li dona el seu cor, sap quina guia seguir. Aquesta novel·la és un bon catàleg dels diferents tipus de cors masculins.

 

–>El Corazón de los hombres. Nickolas Butler. Traducción de Marta Alcaraz. Impreso en Espanya. 2017. Libros del Asteroide.

–>Al cor dels homes. Nickolas Butler. Traducció Marc Rubió. Imprès a limpergraf -Barberà del Vallès.  2017. Editorial Empúries.

 

Lampedusa

lampedusa_allots
lampedusa_allots

@Maylis de Kerangal. Traducción de Javier Albiñana. 2016. Anagrama

 

Maylis de Kerangal, a Lampedusa fa un exercici d’estil. La narració, 64 pàgines en l’edició d’Anagrama, gira en torn a la reflexió que fa el narrador de dos fets principals, la pel·lícula de Il Gatopardo, i el naufragi d’un vaixell carregat amb més de 500 refugiats a dos quilòmetres de l’illa de Lampedusa, la costa d’Itàlia, la UE.

Diguem que la narradora, en aquest cas una Maylis de Kerangal que viu a París i que fa tot el que puguem fer nosaltres en el nostre dia a dia, se sent sobrepassada quan escolta a la ràdio que un vaixell ha naufragat amb un nombre indeterminat de persones a bord, gent que escapa d’una guerra i que està disposada a morir si amb això arriben al nou món que s’ha convertit la Unió Europea.

La narració combina el sentiment que provoca el fet del naufragi amb la reflexió de la pel·lícula de Visconti. El film se’ns mostra en la seva plenitud, explicant detalls, amb referències als actors, unes notes que acompanyen al lector.

La importància de la novel·la està en Burt Lancaster, que encarna el Príncep de Salina, un vell aristòcrata sicilià. Dos mons topen, l’antic règim i el nou règim. Aquesta realitat històrica és la que ens mostra Maylis de Kerangal. Però aquesta realitat sempre té dues cares, una de les quals és la que apareix i l’altre és la que desapareix, un món que apreta cap enfora i un món que cau. Aquest decrepitisme és el que li serveix a l’autora del llibre per lliurar-nos a la reflexió. I el que prem amb força durant tota la narració és el clam de Maylis, que crida que és el nostre món el que cau, que això no és sostenible, que el que passava al nostre voltant fa uns anys, ara ja està passant a dos quilòmetres de les nostres fronteres i falta poc perquè això succeeixi dins del nostre territori, dins aquell punt de la nit, al nostre menjador.

 

Yo misma, supongo

yo misma supongo Al·lots

El calaix de l’Helder

yo misma supongo Al·lots

 

Natalia Carrero a Yo misma, supongo, ens proposa una prosa trencada. Una prosa trencada per tots costats menys per la part cronològica. El relat és la vivença d’una dona des que té vint anys fins l’actualitat que en té quaranta.

Ens hem d’agafar a la pista que ens dóna l’autora per anar desgranant el text. Una línia del temps inqüestionable, els fets comencen a la Barcelona post olímpica i acaben al Madrid post 15-M. Només tenim aquesta veritat absoluta per navegar dins del text.

Que ella hagi d’exercir la prostitució per emancipar-se dels pares, que a casa seva hi hagi una ànima autoritària (el pare), una ànima aniquilada (la mare), una ànima en pena (el germà) i una ànima que només ansia llibertat, autodestrucció i escriptura (la seva), que ella hagi de rogar als seus que només es vol dedicar a escriure (i tot el què això comporta; llegir, viure, mantenir una fortalesa moral), que ella hagi d’esquivar novament les subtileses del patriarcat postmodern farcit de falsos mites psicològics que obliguen les dones de nou a ser esclaves sexuals dels seus marits, és el que construeix la novel·la. El seu cos és aquest i les paraules que hi ha no agraden, inclús després d’haver fet desaparèixer totes les barreres, la societat en crea de noves que no veiem i com a tals tendim a falsejar.

El text, ja he dit abans, s’aguanta des de la primera fins la darrera paraula. L’autora sap mantenir a ratlla el caos de l’escriptura. La veu narrativa, dígue-li Natàlia, digue-li Valentina és forta, fins i tot en el moment més fràgil és dura.

Recomanem aquesta lectura, calen llibres com aquest dins el nostre panorama literari, on massa sovint les dones només serveixen encara com a muses vestides en forma de becàries de vint anys. Primer llibre aparegut sota el nou segell de Rata, depenent de Casa Catedral i del Grup d’Enciclopèdia Catalana. Molt bona posada en escena per aquesta nova editorial, els desitgem que mantinguin la línia encetada amb Yo misma, supongo. Un gran repte, per altra banda.

 

Helder.

Natalia Carrero. Yo misma, supongo. El 2n llibre de :Rata_

La meva lluita

Karl Ove Knausgard

Karl Ove Knausgard

 

Enamorem-nos del Karl Ove

Per l’Helder

 

Llegits els quatre volums de La meva lluita de l’autor Karl Ove Knausgard, ja només queda una cosa, llegir el cinquè i el sisè.

L’autor noruec s’endinsa, amb una magistral combinació de ficció i realitat, en el seu món interior. Ens explica tots els actes que desenvolupa el protagonista –en aquest cas porta el mateix nom i cognom que l’autor- pràcticament des que té ús de raó, fins l’actualitat. Coneixem tot el seu món, tots els seus ambients, les diferents edats per les que transita, l’ampli ventall de personatges amb qui es creua al llarg de la vida i les diferents crisis que el mouen fins al fi últim, que és escriure La meva lluita.

L’escriptura, a part, mostra la canviant sensibilitat masculina al llarg de les diferents edats del personatge. El nen que no para de plorar i té pànic del seu pare. El jove que només s’emborratxa i pensa en fer l’amor a  totes les noies d’una manera egoista, només pel sol fet del plaer individual. El trànsit a l’edat adulta amb la mirada posada cada vegada més en l’altra, en el seu cas la Linda, la seva dona. I l’adult que veu en l’altra algú amb qui compartir amor, o sigui, compartir els mocs i les caques dels fills.

El primer volum, La mort del pare, és l’inici del relat. Vius el món d’un jove d’uns trenta anys i tot el que això comporta. Llegeixes vivències relatades, pròpies de l’edat dels trenta anys. A mesura que va avançant la narració comences a transitar pels diferents laberints i els diferents llocs comuns i comences a fer coneixences amb tot l’ambient familiar del protagonista. Per dir-ho d’alguna manera, el primer volum és una invitació de l’autor al menjador de casa seva per tal d’explicar-te la seva vida, i cal dir que és un molt bon amfitrió.

En el segon volum, Un home enamorat, l’autor ens explica les seves aventures amoroses. Els seus triomfs i les seves pors en aquest terreny tan pantanós. De nou, et sents com si estiguessis al saló de casa seva, una nit sopant amb ell i explicant contemporàniament els fets que et relata mentre el llegeixes. La melodia és la mateix que en el primer volum, la lletra canvia, i això és genial.

El tercer volum, L’illa de la infantesa, parla del món infantil de l’autor. En aquest cas ja no és un home qui explica la història, és un nen de sis anys en endavant. És el mateix Karl Ove Knausgard de petit el que et trobes, però ara no sou a casa seva una nit sopant, sinó a Noruega, pedalant damunt d’una bicicleta de nen o bé a l’escola primària dels anys setanta noruecs. De nou, la melodia segueix i canvia la lletra.

El darrer volum aparegut a l’Altre Editorial és Ballant en la foscor. Llegir aquesta part et porta als divuit anys. L’acció passa al nord de Noruega on el protagonista hi fa de professor ajudant, és la seva primera feina i la primera connexió amb el món adult. Després de molts dubtes, de molts anar i venir, de moltes cabrioles, veus com el protagonista se’n surt.

Lectura molt recomanada per a un públic adult. És d’aquelles lectures que deixen pòsit. De sofà, amb una lectura fàcil i ràpida per les gairebé dues mil pàgines que conformen els quatre volums. Gaudiu com ho hem fet nosaltres.