L’illa de paidonesia

Tenim llibre la setmana…

 

L’illa de Paidonèsia. Oriol Canosa. Il·lustracions de Gabriel Salvadó. Premi Folch i Torres 2016. Imprès a Liberdúplex. 2017. La Galera.

Un racó tranquil de Barcelona, Al·lots, 13 de marc 2017

Benvolgut Nicolau Rouretort,

Quina aventura que has viscut Nicolau! No saps com he gaudit llegint les teves cartes, aquelles que expliquen la teva aventura per Paidonèsia. L’Oriol Canosa, que tenia la capsa amb les teves cartes, m’ho va apropar. T’he de confessar que no les he llegides una única vegada, sinó que ho vaig fer tres vegades, i no descarto fer-ho una quarta…

Saps una cosa, jo també vaig desitjar més d’una vegada escapar-me a una illa deserta en mig de la enèsima discussió dels pares. I tu, t’has armat de valor i ho vas aconseguir i vas muntar un embolic dels grossos. Les Nacions Unides, això sí que és fer-la grossa. I arribar a ser tants nens i nenes a Paidonèsia! i el millor, fer servir les eines dels adults, aquelles que ells diuen que els nens i nenes no hem de fer cas i que ells utilitzen tot el temps, per aconseguir el que volies. Molt intel·ligent per part vostra. Si la veus, fes una forta abraçada de part meva a l’Esther. Després de llegir les teves cartes, sento que us conec de tota la vida, i que per sempre us portaré al meu cor.

Però el millor, i segur que aquestes alçades ho saps, és el que ha fet l’Oriol. Agafar les teves cartes i fer un llibre, així molts nens i nenes cada vegada que vulguin, només han d’obrir el llibre per escapar-se a Paidonèsia. Això és genial. Sempre tindrem una illa al món a on poder escapar-nos i ser lliures, com ho som tots els nens i nenes -o ho hauríeu de ser. Si, sóc una mica gran però encara conservo intacta la nena que porto dins meu, gràcies als llibres que cauen a les meves mans.

Nicolau, t’he de dir que l’Oriol no només ha tingut una bona idea -boníssima- sinó que amb les teves cartes ha guanyat el premi Folch i Torres. I l’equip de la Galera ha parlat amb en Gabriel Salvadó perquè ompli el llibre d’il·lustracions. I quin encert! Paidonèsia plena de color, de línies irreverents, de joc, de llibertat, segur que tal qual ho heu viscut a l’illa. I a més hi ha un pòster que penso penjar a la llibreria, així quan m’agobio molt, el miraré i em sentiré lliure i petita una vegada més.

Ara ben bé no sé per on pares, però hauries de fer una volta per Barcelona. I si vens, passa’t per la llibreria a fer-me una abraçada, una de gran.

Dóna records a la teva àvia Àngela.

Cuida’t i mai no deixis de recordar Paidonèsia.

Paula

L’arbre de les mentides

arbre mentides allots

És divendres i tenim llibre de la setmana…

L’arbre de les mentides. Frances Hardinge. Il·lustracions de Chris Ridell. Traducció d’Albert Torrescasana. Imprès a Anzos –Fuenlabrada-. Co·lecció Èxit. Bambú Editorial. 2017. També el podeu trobar en castellà: El árbol de las mentiras, traducción de Roser Vilagrassa, editado por Bambú.arbre mentides allots

Ja fa temps que en Jordi Martín, editor de Bambú em venia posant en avís, sabia que tenia entre mans un gran llibre. Les complicitats ben enteses entre editor i llibreter, va fer que fa una mica més d’un mes, rebi per correu electrònic una versió en PDF de l’arbre de les mentides. Va ser a l’avió tornant de Bolonya que vaig obrir l’arxiu i em vaig endinsar dins de la novel·la. No m’és còmode llegir en l’ordinador o la tablet, sóc definitivament d’una altra generació, adoro el paper, però aquest arbre va estendre les arrels i en va agafar presonera. I en Jordi tenia tota la raó…

Us faig cinc cèntims: ambient de la novel·la, l’Anglaterra de finals del XIX, amb tot el que això comporta, el moment dels descobriments al voltant de les ciències, la dicotomia església-pensament científic, desigualtat entre homes i dones –bàsicament el món era dels homes-. Un fet: el pare de la nostra protagonista, la Faith, marxa de la ciutat per traslladar-se a una petita illa a fer el seguiment d’una excavació i a més per fugir dels rumors que l’assetgen. Pocs dies d’arribar a la nova casa i amb tota la gent del poble en contra seu, el troben mort, com si s’hagués caigut penja-segat avall. Diuen que es va suïcidar.

Una protagonista que ho omple tot: la Faith. Ella és dona en un món d’homes. Ella vol ser naturalista en un món a on la ciència pertany al gènere masculí. Ella vol estudiar, però qui anirà a l’escola serà el seu germà pel sol fet de ser mascle. Ella sap que el seu pare amaga un secret, i està convençuda que no es va suïcidar. Ella coneix l’arbre de les mentides, un arbre que no pot ser exposat a la llum del sol, que viu a la foscor i s’alimenta de mentides que escampa qui parla amb ell. Si la mentida es fa gran, et torna un petit fruit, que et revelarà una veritat. La Faith sap on està l’arbre, sap com funciona, i té idees, talent i força de més per descobrir que va passar amb el seu pare.

Un petit resum: 484 pàgines de literatura, de ficció, d’un personatge femení tan necessari com imprescindible.

 

arbre mentides allots

©Chris Riddell. L’arbre de les mentides. Frances Hardinge. 2017. Bambú

Frances Hardinge, l’autora d’aquesta meravella de llibre, a totes les fotos que he vist seves, sempre du capel. És jove, nascuda a l’any 1973 a Brigthon i amb aquesta novel·la va guanyar el premi Costa al millor llibre de l’any al 2015. I s’ho mereix. Una escriptora capaç de muntar aquesta ficció tan real, sense escapar a la fantasia, a objectes impossibles i alhora dotar-lo d’una veu narrativa tan sòlida, tan forta, tan femenina i única, sense cap escletxa, és una alegria pels que estimem els llibres i la lectura. Tot l’univer Faith, la seva mare, la Myrtle –un personatge tan ben tramat, tan filla d’una època on les dones no teníem veu ni vot ni res, el germà, el pare, el tiet sense escrúpols, els homes i les dones del poble, els rumors, les mentides, i l’arbre. Tot al seu lloc precís, sense que en cap moment perdis els fils narratius que has agafat amb la mà, i la sensació aquella de que des de la primera pagina tens als ulls, negre sobre blanc, un més que gran llibre.

 

I com a cirereta, l’acompanyament del Chris Riddell, a qui ja coneixem i admirem gràcies a l’Ottolina i l’Ada Goth. Blanc i negre, línies Ridell i això que acaba de fer de l’arbre de les mentides no només el llibre de la setmana, sinó un dels meus llibres de l’any, un dels que sempre dormen al meu costat i un imprescindible que desitjo que els meus fills i la meva filla també es facin seu.

 

Estimat Jordi, gràcies per posar a les mans d’aquesta llibretera una joia així, i gràcies per editar literatura (pastilles de ficció claus per omplir cap i cor) pels petits grans lectors.

 

 

Arte a la carta

Tenemos libro de la semana:

Arte a la carta. Benjamin Chaud. Traducción Palmira Freixas. 2017. Impreso en Barcelona por Índice. Libros del zorro Rojo

 

© Benjamin Chaud. Arte a la carta. 2017. Libros del zorro rojo

El best-seller de nuestra lista montreuilera particular fue este Arte a la carta (l’Art á table, helium editions). Creo que todas lo compramos, para nosotras o para regalar, porque sin duda, debajo de la pequeña cubierta hay una mina de oro. Y lo que nos hemos reído al mirarlo del derecho y del revés. Y el viernes pasado cuando descubrí en el boletín de novedades que Libros del zorro rojo lo publicaba en castellano, el subidón lijterario fue máximo.

 

Pero que esconde este Arte a la carta? 32 artistas y una pequeña sátira sobre cada uno de ellos. Y no es fácil. Muchas veces nos han vendido ese aparatito de humo diciendo que el arte es cosa seria, acartonada, elitista y sólo para unos pocos entendidos. Quedaba reservado entonces a un museo cerrado, duro, y para unos cuantos pocos. Y por eso, para mi, este libro es un imprescindible en toda regla. Estamos delante de un artista enorme como Benjamin Chaud que se toma su trabajo en serio, muy en serio (detrás de estas pequeñas historietas hay mucha documentación) y nos pasea por 32 artistas -la mayoría de arte contemporáneo- y nos abre el mundo del arte. Porque el arte es cosa seria, si, por eso hace falta tomárselo con mucho humor.

© Benjamin Chaud. Arte a la carta. 2017. Libros del zorro rojo

Humor y ilustración, como si en de un juego se tratara. Y así, nos descubre, revela, pone de manifiesto estos 32 artistas y en el fondo, el humor nos habla de su forma artística de ver el mundo, de comprender y de plasmar su mirada sobre lo que los rodea. Si ponemos un arte a la carta en una escuela primaria o secundaria, podremos hablar con los alumnos de estos 32 artistas, y marcharán a casa con una cosa nueva aprendida y creo que si hilamos más fino, con una actitud hacia el mundo del arte que necesitamos: reírnos, comprenderlo y abrir los ojos a que el arte es una actitud de vida, y que las puertas de los museos los esperan para poder leer la realidad -pasada, presente y futura- desde otro prisma. Y por suerte en nuestra ciudad y en muchas otras, los museos están abiertos y nos regalan una experiencia abierta delante del arte. Sólo por mencionar no dejen de visitar la fundació Miró, el museo Picasso entre otros, y de consultar las actividades familiares. Nuestra decodificación de la realidad será mucho más rica si lo hacemos con los ojos abiertos y la cabeza llena de recursos para poder entenderla.

Este libro es una pequeña joya, y lo es en todo sentido. Arte, ilustración, humor y en el fondo literatura. Porque como  dice la sabia de nuestra tribu LIJera (si, estimada, parlo de tu i del que ens ensenyes) la literatura infantil y juvenil aboca a la filosofía. Y para muestra un (gran botón)

 

Amigos del zorro rojo, gracias por esta apuesta. Y queremos más de la serie de helium (si no es mucho pedir, el Bachelet es buenísimo). Y un bravísimo a Benjamin Chaud, por tomarse en serio el arte y regalarnos esta joya que habla con humor de filosofía del arte. Arte a la carta, un imprescindible!

© Benjamin Chaud. Arte a la carta. 2017. Libros del zorro rojo

La cabra goluda

El nostre llibre de la setmana

© Petr Horácek. 2016. Editorial Joventut

La cabra goluda, de l’autor txec Petr Horácek, editat per Joventut, traducció al català d’Eva Peribáñez, 2016, imprès a China. També en castellà: La cabra glotona editado por Juventud y traducido por Eva Peribáñez.

En Petr Horácek ja ens havia arribat al cor amb la sèrie del ratolí, també editat per joventut i ara ens sorprèn amb aquesta cabra goluda, que a més és un just homenatge al l’Èric Carle i la seva eruga goluda (the very hungry caterpillar). Ens agraden els llibres que remeten als clàssics, ens agrada aquest diàleg amb gairebé 50 anys de distància i que continua atrapant a grans i petits.

Vet aquí una cabra que ja està tipa de menjar herba i vol tastar quelcom diferent. I allà que comença a tastar: el menjar del gos, la llet del gat, les peles del plat del porc i les plantes de la dona del granger. Ah! i una sabata i també… també uns calçotets del granger. Però no es va trobar molt bé i comença a posar-se de tots els colors: vermella, blava, groga i verda. I els animals no troben el seu menjar, i la dona del granger descobreix que ja no té flors al test, i la nena només té una sabata i el senyor granger s’ha quedat sense calçotets… i on és la cabra? I… i ara què passarà? Doncs, us deixo amb el dubte i heu de venir a llegir el conte (i emportar-vos-el cap a casa vostra).

Ben tramada, aquesta història que comença un dissabte, juga amb la seriació dels dies de la setmana, els colors, els animals i els seus menjar i arriba a un final rodó, també seguint el ritme de una sèrie i per fi, una conclusió. Què ens trobem? Literatura. Una història senzilla i ben tramada que amb l’excusa del recurs de les sèries, ens permet gaudir, comptar, mirar, gaudir dels colors, els animals, la vida a la granja i divertir-nos. I a més, jugar amb el que es veu i no es diu i el que es diu i no es veu. Un àlbum amb aquella coseta clàssica, però revisada des de l’ara, amb el frescor del Petr que sempre ens fa riure.

A vegades no cal inventar res, només saber fer literatura. I d’això, l’autor txec afincat a Londres sí que en sap.

Gaudiu de la cabra goluda, una novetat que ben aviat serà un clàssic i que no pot faltar ni en el fons de la llibreria ni en la biblioteca personal. Un llibre per gaudir amb els més menuts, i per retrobar el petit que tots portem dins.

 

 

Petita a la jungla

Petita a la jungla. Marta Altés. 2017. Blackie Books. Imprès a la  Xina. També en castellà: Pequeña en la jungla. Edita Blackie Books. 

© Marta Altés. 2017. Petita a la jungla

Fa un any, més o menys, a la Fira de Bologna vaig descobrir la portada de Little Monkey (títol en anglès, ja que es va publicar primer al Regne Unit amb l’editorial MacMillan). Cada any, ens trobem amb la Marta a la fira i l’any passat vam parlar del color de Little Monkey, el verd. I d’aquella portada que m’havia cridat l’atenció. Ja em tenia el cor robat.

Pel comissariat de l’expo de Bologna, la Marta em va enviar un parell d’imatges d’aquesta petita però sense text. I eren només unes poques. Podia intuir que era un bon llibre, però encara no ho havia vist tot.

Fa dues setmanes, gràcies a la cura que té Blackie Books amb els llibreters, em va arribar Petita a la Jungla. I vaig poder gaudir del que amagava aquella portada tan verda i que a primera vista podia semblar una paleta cromàtica molt poc Altés.

I amics, vaig posar-me molt feliç no només pels lectors sinó per la Marta. Crec, sense por d’equivocar-me, que estem davant del seu millor llibre. I per què aquesta afirmació? Quan em demanen què és un àlbum il·lustrat, repeteixo el que el em va ensenyar l’Oblit de Casa Anita, aquell llibre que no es pot explicar per la ràdio, i fa temps quan ens va venir a visitar la gran Irene Savino, directora d’art d’Ekaré, ens deia que un àlbum funciona com un rellotge de pèndol, el ding del text, el dang de l’il·lustració, un sense altre fan que el rellotge no funcioni. I Marta, ho has aconseguit!

La història la podríem resumir en una petita, la petita, que es decideix a desafiar a tots aquells que li diuen que encara no pot fer allò o això. I ella, perquè és la petita -i sé de què parlo- tossuda i valenta, que sí, que podrà fer-ho. Fins aquí us explico el que diu la paraula, però no desvelaré el que diu l’imatge. L’heu d’obrir. I jo ara us podria llegir en veu alta, sense ensenyar-vos el llibre, tota la naració, i us encantaria, perquè és una història senzilla però bonica, però em deixo la meitat de tot. Aquesta petita és gran per tot el que s’amaga a les pàgines magistralment acolorides per la Marta Altés.

Em permeteu que ara només li escrigui una línies a la Marta (les podeu llegir, cap problema): Marta és un autèntic luxe seguir-te la pista, trobar-nos cada any a Bologna, fer xats a deshores quan totes dues tenim algun deadline sobre el cap. És un plaer veure com et fas una gran autora. I només espero que ho puguem compartir molts anys més.

Amics, obriu Petita a la jungla, compartiu-lo amb la canalla, llegiu-lo en veu alta i perdeu-vos en els verds Altés, en el que s’amaga, en el que nosaltres veiem i la petita no. I siguem valents, com la petita Marta, que cada dia es fa més gran.

© Marta Altés. 2017. Petita a la jungla

El crit de la meva petita en descobrir aquest àlbum, a la primera pàgina, sense tenir més informació prèvia que el que veia va dir: Aquesta sóc jo, i al dia següent es va emportar el llibre a l’escola, així tots els petits de p4 serien grans i valents. Gràcies Marta, gràcies per ser valenta.

 

 

 

Animalari de carrer

Animalari de carrer Allots

Animalari de carrer. Joan Mitjons. Il·lustracions de Júlio Aliau. Llibre guardonat amb el V premi de contes infantils il·lustrats “llegir per créixer” de la Biblioteca Mestra Maria Antònia de Torredembarra. Imprès a Indústries Gràfiques Gabriel Gibert -Tarragona-. Tardor de 2016. Editat per Piscina un petit oceà

Animalari de carrer Allots

@Júlia Aliau (il·lustracions) @joan Mitjons (text) Piscina un petit oceà

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. I diu la Christine Nöstlinger que “la literatura infantil no és una pastilla pedagògica embolicada en paper de lletres, sinó literatura, es a dir món transformat en llenguatge”. I aquesta animalari de carrer és literatura, en un pot petit.

En Joan Mitjons, el seu autor, ens explica al pròleg del llibre (encarregat pel senyor editor) que aquesta petita història se li va ocórrer mirant les notícies, una ciutat es va inundar i els animals del zoo van sortir de les seves gàbies. I així comença aquest conte: “Aquesta nit ha plogut molt a Tbilissi i…” i tot el que passa després d’aquesta pluja. Res més, res menys. Un món transformat en llenguatge, literatura.

El llegia per a mi, i de cop i volta, em vaig trobar llegint-lo en veu alta, per compartir-ho amb tots els meus fantasmes i fantasmes, perquè els nens ja dormien. I sabeu què? Em vaig anar al llit amb un somriure, i vaig tenir uns somnis d’allò més bonic. Em vaig anar a dormir amb el meu cap i el meu cor plens de literatura. Literatura en pot petit.

En Júlio Aliau, un jove il·lustrador que ja va acompanyar al mateix Joan Mitjons en inventari de contes. I ara ens sorprèn amb un altre registre d’il·lustració, menys línies i amb una paleta cromàtica que gira al voltant dels grisos i el color taronja. I acompanya al text com una campanada, com ens va ensenyar la Irene de Ekaré que diu en Tomi Ungerer, un àlbum il·lustrat és un rellotge amb dues campanades, ding la de la lletra, dong de la il·lustració.

I en Joan… en Joan que ens deixa entrar a la seva ànima de nen, i ens regala literatura en pot petit. I tantes altres coses.

Amics, amigues, lectors i lectores, que aquest nadal us trobi llegint. I si és Literatura, millor. I si és en pot petit, encara millor.  I si és acompanyats, súper! I si és aquest animalari, serà un moment per no oblidar.

Des d’Al·lots us desitgem un nadal ple de literatura –en pot petit i fet a casa.

Un gran dia de res

Un gran dia de res. Beatrice Alemangna. Traducció de Bel Olid. 2016. Imprés a la Xina per Toppan. Edita Combel. El podeu trobar també en castellà: Un gran dia de nada. Traducción de Bel Olid. Editado por Combel. 

©Beatrice Alemagna. 2016. Combel

La setmana se m’escapa entre els meus dits. El temps no s’atura o sóc jo la que no es deixa aturar, no ho sé ben bé. Però aquest diumenge que estic de “guàrdia” no volia que el tic tac em guanyi la partida i vull compartir amb vosaltres el meu llibre de la setmana, aquesta meravella que és un gran dia de res.

Un noiet, una mare i unes vacances al mig del bosc i aquella sensació (que sense paraules) ens il·lustra la Beatrice plena de tristonia continguda. Un joc, uns marcians i el crit de la mare, instal·lada davant del seu ordinador, de que surti de casa ja. D’amagat, recupera la maquina segrestada, es posa l’impermeable i cap al bosc, és a dir, a jugar a matar marcians en un altre paisatge. Però vet aquí que els marcians acabaran al fons de l’aigua del riu, que com el temps no s’atura, no torna i mai no és la mateixa. I la descoberta de fer res. I la tornada a casa. I el somriure del pare reflectit en ell mateix. I un silenci carregat de paraules, d’abraçades i de companyia. En resum, un gran dia de res.

Beatrice Alemagna (Bolonya, 1973) és una de les grans autores d’àlbum il·lustrat. Plàsticament impecable, narrativament contundent. Collage, colors, moviments, narració dins de la il·lustració i les paraules justes, que literàriament acompanyen el recorregut de l’àlbum. Enorme. Una autora per seguir sempre, perquè sempre sorprèn.

Però avui, us vull parlar de la seva traductora, la Bel Olid. Gràcies a la feina dels traductors podem accedir a llibres que d’altra forma seria impossible. Bel Olid ja va traduir a la Beatrice en el meravellós peludiu (editat també per Combel). I podem dir que ho clava. Tinc la sort de poder llegir en altres llengües i aquest dia de res l’he llegit també en francès (un grand jour de rien, edició Albin Michel Jeunesse) i els lectors no perdem res en la traducció, és més us diria que hi guanyem molt. La màgia, l’ofici, la dedicació i les hores dels grans traductors. Gràcies Bel!

És diumenge, i en uns dies arribaren les vacances de nadal. Sisplau, deixem que els nostres al·lots i al·lotes puguin tenir un gran dia de res. DE RES, de cap activitat, d’horaris, de correquecorre, un dia per mirar els núvols, per córrer parc amunt i avall, per descobrir les fulles que cauen dels arbres, per mirar com plou des de la finestra… regalem als infants un gran dia de res. I regale’m-nos nosaltres també un gran dia de res (un dia d’aquells que cura totes les pupes -o gairebé totes- de l’ànima.

Us deixo també el curt de presentació que va fer l’editorial francesa Albin Michel. Gaudiu, i sisplau, no feu res.
 

 

 

 

La pel·lícula de la vida

La pel·lícula de la vida. Maite Carranza. Guanyadora del premi Vaixell de vapor 2016. Il·lustracions de Iratxe López de Munáin. 2016. Imprès a la UE. Edita Cruïlla

© Maite Carranza (Text) © Iratxe López (il·lustracions) 2016. Cruïlla

Torno a parlar de premis, i torno a parlar d’un llibre de la Maite Carranza. La lectura de la pel·lícula de la vida em va abduir. Una nit entre la primera majúscula i el punto final. Crua, necessària. Una família, tres integrants, una mare i dos petits: l’Olívia i en Tim. Una mare treballadora del món de la cultura, una actriu. La van “matar” a la novel·la que protagonitzava. I a partir d’aquell moment ella es va deixar morir a la vida real. Les factures que s’acumulen i els euros que no entren al compte bancari. La meravellosa vida del treballador autònomo. I la canalla, que tot i l’esforç de la mare per fer veure que tot continua, van protagonitzar la pel·lícula de la seva vida. Desnonament, canvi d’escola i agafar el timó d’un vaixell que fa aigües. I fer-se gran, en aquest cas, l’Olívia, que haurà de tirar endavant per ella, per la mare i pel petit Tim. Un mentida, necessària, i fer creure que des de Hollywood els han cridat per ser part una història que es va escrivint amb el dia a dia. La descoberta d’un nou barri, d’una nova escola i de nous companys de viatge. L’abraçada de Mamafatou, nous olors que inunden el bloc de pisos, esdevenir “okupes” i tirar endavant. I fer front als silencis dels grans, a les absències del passat i tirar endavant. Fer de “tripas corazón” i endavant, que com deien en una sèrie de ja fa anys, avanti, siempre avanti. 

 

Moltes vegades els pares, els adults, volem protegir als al·lots de la nostra crua realitat, i també podria passar amb aquest gran llibre, però, amics meus, no sé jo si és una bona solució. Al menys en lo que respecta a aquest llibre. La vida és això, o com diu mon pare, el món dóna voltes cada 24 hores, i mai no saps que t’espera demà. Estic segura que ensenyar la realitat és obrir una porta enorme a l’empatia, a la solidaritat, a la conversa. I per tot això, aquest llibre enorme, esdevé imprescindible.

La Maite Carranza ha trobar el to perfecte per explicar la realitat, per posar-nos de cara al problema, sense que la narració sigui oportunista, sinó que necessària, i el que més transcendeix, literària 100 x 100. No només parlem de temes que ens pot tocar a qualsevol de nosaltres adults, és també mirar al nostre costat i preguntar-nos tantes coses. I pels petits lector, una experiència enriquidora, que a més els farà preguntar-se i preguntar-nos, sense la por a dir, que la vida és això. Trobar-te amb paràgraf així de consistents fa plorar i dir en veu alta això que necessitem dir: “No hi ha dret que la nostra societat i els bancs converteixin una persona valenta i treballadora en una persona poruga i malalta. La crisi no només fa a la gent pobra, també la fa patir i la fa emmalaltir. I ningú no en parla, i ningú no se’n fa responsable. Qui em torna la mare d’abans? A qui l’hi reclamo? Al banc? Al ministre d’Economia?”. Aquesta reflexió en boca de la petita Olívia és tan necessària com oportuna en aquest moment de la vida.

Gràcies Maite. Gràcies per regalar-nos aquesta pel·lícula feta llibre. Gràcies per la literatura i per la seriositat amb que tractés aquests temes tan delicats i pel compromís de fer Literatura. No només per a al·lots lectors, sinó per a adults lectors. Gràcies per no deixar-nos tenir por, per alçar el puny i la veu i fer-ho mitjançant la literatura. Gràcies per les paraules sempre posades al lloc adient, gràcies per ajudar-nos a preguntar-nos i per trobar alguna resposta.

Perquè gràcies a l’Olívia hem aprés que “els grans s’enganyen i es menteixen perquè la vida no els faci tant de mal.” Gràcies per deixar-nos escletxes de llum entre línies. Gràcies.

 

Allò de l’avi

Allò de l'avi Allots

Parlem de premis, parlem del premi Gran Angular, parlem d’ Allò de l’avi de l’Anna Manso, editat per Cruïlla (2016. Coordinació editorial Dolors Ortiz, disseny de la coberta Marta Mesa. Imprès a la UE).

Allò de l'avi Allots

El dimecres 26 d’octubre, vaig tancar la llibreria abans, em vaig trobar amb la Sandra -una d’aquelles persones tan especials que si us la presento, no us creuríeu que és de carn i ossos-, vam agafar un taxi i vam anar ràpid ràpid cap a l’entrega dels premis Gran Angular i Vaixell de vapor. I en el seu gran discurs, l’Anna Manso deia:

Perquè he arribat a la conclusió que tots aquells que estimem els llibres i totes les persones que els fan possibles, estem com un llum.

Remem a contracorrent, ho sabem, i així tot, seguim!” (podeu llegir el discurs sencer en aquest enllaç).

Dos o tres dies després obria Allò de l’avi… i tal i com m’havia passat el dia de l’entrega dels premis a on els organitzadors ens van regalar amb la lectura en veu alta per part de les autores dels seus llibres, em vaig quedar enganxada del Salva, del seu pare, de la seva amiga Clara, i d’això de l’avi.

En Salva és un adolescent, un young adult, amb tots els ets i uts i té un avi molt famós, ric i que té una de les fundacions que dóna suport a la cultura més importants del país. En Salva és el net del Carles Canoseda, que ja era ric gràcies als negocis del sucre del “patriarca” familiar.

Aquest jove és ara al sofà de casa, davant d’una pel·li amb molta imatge i poc text que el pare ha escollit. I ja no és el mateix. Ja ha passat allò de l’avi. I en una volta al passat, ens ho relata , començant 2 dies abans que passi allò que finalment va acabar passant. Què va passar? L’avi s’enamora d’una jove de 20 anys o l’avi s’enamora com un adolescent d’un altre senyor que està a punt de passar a l’altra barri i decideix tirar per terra tota la fortuna per estar amb ell? o l’avi li diu al seu nét, jo sóc el teu pare? No no. L’avi, fa una cosa que veiem en obrir el diari, la corrupció. L’avi ha ficat la mà a la llauna, és un lladre de guant blanc, un tio sense escrúpuls, i que això de la cultura… en fi, que millor tenir dinerons a la butxaca. El procés pel que passa el Salva, els dubtes, la pressió mediàtica, els pares que amb el seu divorci  donen per un altre llibre… Un llibre que passades les primeres 20, 30 pàgines t’atrapa fins al final. Un llibre per explorar l’adolescència, l’actualitat, les relacions familiars, els dubtes, les càrregues del passat i aquesta societat en què ens toca viure. Un llibre per no deixar escapar.

L’Anna Manso ens regala una petita joia, un llibre amb tantes lectures com lectors tingui. Un llibre per adolescents que parla dels seus dubtes, de les seves frustracions, dels seus dolors, de les seves relacions, dels seus amics i amors, confiances i desconfiances. Els mira a la cara i narra una molt bona història amb el seu llenguatge. Gràcies Anna, gràcies per la literatura, valenta i compromesa. I ben feta.

Allò de l’avi, i quin avi i quin allò. No el deixeu escapar.

 

 

Totes les pors

totes les pors allots

totes les pors allots

Totes les pors. Tina Vallès. Il·lustració de Roger Simó. Col·lecció Grumets +7. 2016. Imprès a Índice (Barcelona). Edita La Galera

Des d’abans de l’estiu, que Totes les pors volta per la llibreria i per casa meva. Perquè tots som porucs, qui aixequi la mà qui no tingui alguna por…

Però el protagonista de la història, aquest nen poruc-poruc, les té totes, totes les pors de món mundial (i com diu el meu al·lot mitjà) i de les galàxies. Sort de la mestra, sort d’aquesta mestra més preocupada en les coses importants que en les urgents que posa com a feina escriure sobre allò que els preocupa. I el nostre petit-poruc-poruguet no té prou paper per escriure-les totes. I la mestra, sàvia com poques té la solució per totes les pors. Quina? Només us donarà una pista: les penes, les preocupacions i les pors (les tres p) son menys pesades si es comparteixen.

A primera lectura, podríem pensar que estem davant d’un llibre petit, que sí que n’és de petit, però no per això estret. La Tina, amb la seva ploma màgica i divertida, ens regala un petit llibre a on s’amaguen grans temes, i grans veritats. I que a més, no només vol parlar-nos de pors (sense jutjar-les mai!) sinó de fer-nos reflexionar de com podem ajudar a qui està massa preocupat en les penes, les preocupacions i les pors i no pot trobar una solució. No és només un llibre de pors (no és un llibre d’emocions, aviso) és un llibre per parlar de la vida amb els petits i també amb els grans. Un llibre per encomanar lectura, perque el cuc que menjallibres i literatura vagi acompanyant i creixent als nostres petits al·lots. No és un llibre d’autoajuda prefabricat per a nens i nenes, a on li diem la pregunta i a sobre els donem la resposta certera. NO. I gràcies Tina perquè no sigui així. És un llibre que fent servir el recurs literari d’un protagonista poruc, obre portes valentes a la conversa, a la tertúlia, a mirar a l’altre i a mirar-nos a nosaltres mateixos.

I en Roger Simó ens regala aquest nen una mica gris, que anirà poc a poc omplint-se de color, a l’anar compartint penes, preocupacions i pors. El seu llapis acompanya, amplia i narra allò que la Tina no diu, però que s’endevina entrelínies. I això ajuda a un llibre petit-petitó a fer-se gran, a fer-se un imprecindible a escoles, biblioteques i biblioteques personals. No us perdeu l’última il·lustració, si esteu atents, no només descobrireu com canvia el petit-poruc, sinó la preciosa família de la Tina i en Roger.

I si us ha picat el cuc, demà els tindrem a la llibreria explicant i dibuixant totes les pors. A les 12.00

Però sobre tot, no sigueu porucs, és de valents obrir aquest llibre i compartir-lo, llegir-lo en veu alta i parlar de les coses importants que com us deia la setmana pasada, no sempre són les urgents.