Més Charlottes Doyle

Més Charlottes. És divendres i tenim lectura de la setmana

© Il·lustració de la Portada Riki Blanco

Diuen que el teu fons d’armari dóna una imatge de tu… això diuen a les revistes del cor fullejo de tant en tant. Jo entenc que fons d’armari és aquella roba bàsica que “sirve para un roto y para un descosido”. El meu fons d’armari, no diu res de mi, res de bo ni de dolent.

I mai, enlloc, es parla del fons de biblioteca. I en els darrers anys, hem entrat en una dinàmica de sempre parlar de novetats literàries, l’últim crit de la moda LIJ.

I per això avui, he vingut decidida a parlar d’un llibre que no és cap novetat, que fa anys que és al mercat i que compartirem en club de lectura. Un llibre de l’any 2010, però que es va publicar l’any 1990 en llengua original. Un llibre que porta 7 anys al catàleg de Bambú i un llibre que podem rellegir, llegir i descobrir per primera vegada, tantes com lectors pugui trobar.

Si les revistes de moda parlen de fons d’armari com a una cosa que et defineix, us proposo parlar de fons de biblioteca com això que parla de tu. I avui, comencem a rescatar llibres que no volem que morin mai, i que estiguin a molts fons de biblioteca (que no pas a la biblioteca dels fons o al fons de la biblioteca): La veritable confessió de Charlotte Doyle, de l’autor Avi, traducció del Lluís-Anton Baulenas i editat per Bambú.

No hi ha gaires noies de tretze anys acusades d’assassinat, dutes a judici i declarades culpables. Jo en vaig ser una. I la meva història encara té prou valor per ser explicada, tot i haver passat força anys.” Un dels millors principis que he llegit –un dels meus favorits és el de Tom Sawyer- i l’autor ja ha tirat l’ham perquè et quedis enganxat. La bona literatura, aquella que t’enganxa i vols passar la pàgina per descobrir què serà el següent que passarà.

La Charlotte Doyle puja al vaixell Falcó Marí al port de Liverpool per tornar a Amèrica, a on els seus pares han retornat però ella es va quedar a Anglaterra per finalitzar l’any escolar. I sola, sent l’única passatgera del vaixell, emprendrà el viatge de tornada a casa, al costat de uns quants mariners i un capità  que només de llegir-lo et posa els pèls de punta, un dèspota de doble cara. I també la tripulació. Tota una joieta. Però el millor és que no diu el llibre i el que no desvelaré, el narrador –primera persona, la Charlotte que en cap moment menteix al lector, impecable- i la fotografia de com som, de com d’universal és la maldat, la bondat i la traïció. Només us diré això.

I clar, per subratllar el personatge femení de la Charlotte. Amb les seves llums i les seves ombres, amb comentaris que vistos des del 2017 ens poden sobtar, però la història que es narra està ambientada al 1832. Però si raques, no hem canviat tant. I les dones encara tenim molt negre arribar a certs llocs, desenvolupar tasques, sentir segons quines crítiques. No guardar el lloc a on es suposa que ens hem de situar. Per això necessitem més Charlottes, més literatura i menys llibres que serveixin per tal o qual cosa. Ho torno a repetir, la literatura ens cal per preguntar-nos tantes coses, per qüestionar-nos totes les certeses, per sentir-nos diferents un cop hem tancat el llibre, i aquest se’ns fica al moll de ós i passa a ser par del nostre fons de biblioteca, aquell que, i ho dic amb tota humilitat, ens defineix.

Més Charlottes, més llibres que perdurin en els catàlegs, novetats que vinguin a sacsejar-nos, llibres que esdevinguin els nostres miralls, llibres per fer caure els prejudicis.

Gràcies Avi, per la Charlotte i gràcies Jordi i editorial Bambú, per continuar defensant un catàleg ferm i coherent.

Un mariner tria el vent que de permetre el vaixell fer-se a la mar des d’un por segur… Però després son els vents, que imposen la seva voluntat.”

 

–> La veritable confessió de Charlotte Doyle. Avi. Traducció de Lluís-Anton Baulenas. Imprès en Fuenlabrada. Bambú

 

El Finn i el Sep

Tenim lectura de la setmana…

©Peter Goes. Edició de Libros del zorro rojo

Fa un parell de setmanes, la Irene Savino, directora d’art d’Ekaré, ens parlava  a la importància, dins d’un àlbum, del pas de pàgina. Això que mou al lector a anar una pàgina més. Passa al format llibre àlbum i també a la narrativa.

Però, i si un llibre fa que no vulguis passar la pàgina? I no per què t’has adormit, despistat, perdut. Sinó que et convida a seure i perdre’t i badar de cantonada a cantonada gaudint de la lectura de la imatge?

Quan passa això, és màgic. És que tens a les mans un llibre que t’enganxa, d’aquells que fa lector. D’aquells que et farà lector per sempre.

I això passa amb la lectura que us recomanem avui: El Finn i el Sep dins del laberint dels follets. El gran follet s’ha escapat i en Finn i el seu gos, Sep, aniran darrera dels seus passos. I a cada pàgina, es ficaran dins d’un gran laberint que hauran d’esbrinar com sortir. Pistes, personatges amagats, claus, conills, dracs i mussols. Una volta al món –fantàstic- per trobar al gran follet.

Cada doble pàgina és un laberint –a l’interior d’una cova, sota el mar, al bosc- plena de detalls. Per badar, per llegir imatge i per posar les teves neurones a treballar. I per gaudir infinitament de la lectura. Peter Goes treballa amb el blanc, el negre (i els grisos) pels detalls, amb un fons monocromàtic d’un color diferent a cada laberint. Molt encertat. Molt plàstic i que recrea ambients per estar-hi hores i hores. I no només seguim els personatges principals, en Finn, el Sep i el follet, sinó que nodreix d’una infinitat de secundaris que, si saps llegir bé, és una enciclopèdia de la literatura universal. Un llibre imprescindible per llegir i ensenyar a llegir la imatge.

Animeu-vos a entrar en aquest gran laberint. Ben acompanyats i agafant fort de la mà als companys de ruta.

Tal i com vam fer nosaltres, fa cinc anys i un dia, que ens vam agafar fort de la mà i vam obrir la porta de la llibreria, per començar l’aventura més bonica que ens toca viure cada dia, ser els llibreters de la vostra vida.

–> El Finn i el Sep dins del laberint dels follets. Peter Goes. Traducció Mariona Vilalta. Imprès a Bèlgica. Libros del zorro rojo.

–> Finn y Sep. El laberinto de los gnomos. Peter Goes. Traducción Mariona Vilalta. Impreso en Bélgica. Libros del zorro rojo.

,

un història de futbol

És divendres i tenim lectura de la setmana

Vagi per endavant, ho porto a l’ADN, m’agrada el futbol i m’agraden els equips petits. Molt. Més del que us imagineu. I vagi també per endavant, no m’agrada el negoci del futbol i tampoc m’agraden tots els llibres que parlin de futbol.

Fa dos anys, en Jan Martí em va enviar en exclusiva dos o tres pàgines d’un projecte que tenia entre mans. I el que en vaig poder veure em va alegrar el dia.

I passat el temps dels bons àpats, els que es couen a foc lent, rebo un sobre de la Laia amb aquesta història al seu interior. I a la nit, l’obro, l’oloro i em poso a llegir, pensant que unes quantes pàgines em farien o bé continuar o bé refutar aquella primera alegria. I vet aquí que una nit -unes quantes hores- va ser suficient per anar del principi a la fi del llibre.

En Zuza i en Dico, dos amics del barri, i un any, el millor any de la seva vida. 12 capítols, de gener a desembre, per descobrir per què aquest és el millor any de les seves vides. Atenció, l’any no es correspon amb el calendari europeu, sinó amb el que fem a l’hemisferi sud. Les vacances escolars són al gener i al febrer. I  els mesos d’hivern són al mig del calendari. Perquè en Zuza, narrador del llibre i propietari d’aquest diari, és brasiler. I som a l’any 1950, any que el mundial es va celebrar al Brasil i la final va ser un partit ajustat i renyit entre la selecció local i l’Uruguai al Maracaná.

És el millor any de les seves vides perquè l’equip del Zuza s’apunta al torneig entre equips de diferents barris, amb el somni de ser els guanyadors del petit torneig, tot i que per a ells -sí, l’equip està format per nois- és un torneig del nivell d’un mundial. Ells amb la complicitat de la Senira, alma mater i cap pensant de l’equip, passaran a la història, la que s’escriu en minúscula i la que ens marca per sempre més.

Un any per aprendre a jugar futbol a nivell «professional», per compartir pilota i alguna batussa, per ser amics, per fer pinya, per respectar l’altre, per descobrir la feblesa dels adults, per créixer.

José Roberto Torero (Santos, Brasil, 1954), un autor que ve del món del cinema, s’interna en aquest món de la literatura per a lectors menuts amb molt bon peu, ens regala una història plena de literatura, i ens fa passar passar una estona molt agradable tot descobrint el Zuza, el Dico, la Senira i tota la colla. Ens regala una visió fresca i també delicada de cada personatge, i a la vegada connecta amb el seu nen interior per fer un repàs al món dels adults, a vegades ple de silencis i malentesos, de vergonya, i de la manera de relacionar-se pares i fills. Una realitat crua que no pretén ser-ne l’eix, sinó que nodreix aquesta història de literatura. Necessària per obrir finestres. Un lectura ideal per fer en veu alta, per compartir-la amb els al·lots i les al·lotes de casa. I també ideal per fer-la des de la mirada de l’adult, que descobreix el nen interior i la vida adulta que el rodeja.

I tot amanit amb un treball d’il·lustració d’un mallorquí que ara viu a Panamà, Andreu Llinàs, que amb traços senzills, colors plans i una paleta cromàtica de negres, grisos i vermells ens trasllada perfectament a l’univers del Zuza i els seus amics, fent de l’experiència lectora un plaer serè i entretingut.

I el llibre compta amb una edició acurada de Blackie Books, que, sense perdre el seu nord, ens posa a les mans un petit gran llibre.

No ho desvelaré, però al llibre hi ha un gran jugador amagat dins de les seves aventures, un dels grans, grans! A veure si ho descobriu llegint aquesta història de futbol.

 

–>Una història de futbol. José Roberto Torero. Il·lustracions Andreu Llinàs. Traducció de Marina Espasa. Imprès a Liberduplex –Sant Llorenç d’Hortons. Barcelona. 2017. Blackie Books.

 

–>Una historia de fútbol. José Roberto Torero. Ilustraciones Andreu Llinàs. Traducción de Diana Hernández. Impreso en Liberduplex –Sant Llorenç d’Hortons. Barcelona. 2017. Blackie Books.

 

 

Tar Tar Blau

És divendres i tenim lectura de la setmana…

El dilluns us parlava de la lectura com a refugi i avui ho torno a fer. Quan busquem aixopluc perquè la tempesta és molt forta, busquem un raconet calentó per intentar sentir-nos bé. Tot i que les gotes de pluja siguin grosses i gordes, l’escalfor d’una petita llar de foc acabarà fent la seva feina.

I la lectura que avui us recomano és un bàlsam calentó per assecar-nos l’ànima. Tot i començar amb un gelat de taronja –o un granissat, més ben dit.

Pinin Carpi –Joseph Carpi- va néixer a Milà, Itàlia i es considerat un dels pares de la Literatura Infantil. He de confessar que jo no havia llegit res d’ell i per mi ha estat un gran descobriment. Un d’aquells que et treuen un somriure d’orella a orella. I un avís a navegant: aquesta informació no cal donar-la als infants, etiquetar com un clàssic que has de llegir els fa l’efecte contrari. Deixem que la curiositat els piqui, i ja descobriran això dels clàssics. I un avís, la llibretera està en ple procés d’un nou curs sobre els clàssics…

Pinin Carpi sabia que era escriure per infants, i a més, tenia molt clar com crear ambients que ens atrapin, que ens deixin amb ganes de saber-ne més, de voler continuar llegint o escoltant una història.

Tar Tar Blau t’enganxa des del començament: “Vet aquí que una vegada a la xina hi havia un xinès que anava vestit de blau i taronja i es deia Tar Tar Blau. Duia uns pantalons blaus i una camisa taronja, espardenyes blaves i mitjons taronges, i a la butxaca hi portava un mocador taronja i una pipa blava.” I continua la primera imatge que tenim del nostre amic Tar Tar Blau, que a més no anava per la vida tot sol, tenia un gos tot taronja que es deia Blau que en xinès vol dir taronja. I un gat blau en Trun Get que diuen que vol dir blau i un peixet en una peixera. Un peix que no era vermell, sinó que era blau i nedava per la taronjada i deixava anar bombolletes quan tenia gana i per això l’havia posat per nom blu blu blau. Jugar amb la llengua. Jugar amb les imatges i a més, aquest joc està fantàsticament traduït al català per l’Anna Casassas. I he de confessar que aquest llibre l’he llegit dues vegades, perquè la traducció al castellà de la Celia Filipetto és una altra joieta. Gràcies, senyores traductores per apropar-nos i descodificar-nos aquest bombonet literari.

Doncs resulta que un dia a Tar Tar Blau que vivia sol i només menjava taronges, un dia la taronjada granissada li va quedar meravellosa i decideix creuar el riu a vendre-la. I aquí comença un seguit d’històries que conformen una única narració que neix d’aquest fet. Un transportista gandul, uns dolents de conte, una noia filla d’un cretí i l’emperador de l’imperi més gran.

Ja veieu, una lectura plena d’acció, plena de coses que sembla que no es podran resoldre, de girs, de personatges que entren i surten. De dolenteries que acaben malament i de bonhomia que ajuda a tirar endavant. Plena de tendresa, de moments deliciosos, de nervis per com acabarà. I una història que quan arribes al punt i final, vols tornar a començar.

Perquè la ficció, la literatura és això. Un món imaginat, una acció que ens atrapa, un personatge que es clava al teu cor. I que no té intenció de resoldre cap problema, no vol donar-te cap resposta per bona. No té necessitat de dir que aquell és bo i l’altre no ho és. A on res és blanc o negre. La literatura és una clau per obrir la reflexió, per generar el diàleg i un lloc per refugiar-te quan la tempesta et mulla de dalt a baix. Una guarida per l’ànima.

I en aquests dies tan difícils, us demanem que no renuncieu a la literatura, a la cultura. La necessitem més que mai. I les petites llibreries us necessitem més que mai. Per seguir endavant, per poder repartir claus que obrin finestres, tresors, idees, imaginació. Com va dir en Margarit: “la llibertat és una llibreria”. Omplim-les. I esgotem la bona literatura. Esgotem tots els Tar Tar Blau que tenim. I llegim en veu alta. Aquest bombó farcit d’històries us alimentarà l’ànima.

–>Tar Tar Blau. Pinin Carpi. Amb les il·lustracions d’Iris de Paoli. Traducció Anna Casassas. Imprès a Anzos -Fuenlabrada. 2017. Bambú.

–>Chong Chong Zul. Pinin Carpi. Ilustraciones de Iris de Paoli. Traducción Celia Filipetto. Impreso en Anzos -Fuenlabrada. 2017. Bambú.

Waterlo y Trafalgar

És divendres i tenim lectura de la setmana

Gairebé cada divendres us proposo una narrativa com a lectura de la setmana. Però com que les regles d’aquest blog les poso jo, avui us proposaré la lectura d’un àlbum il·lustrat sense paraules. Només un títol. Waterlo i Trafalgar.

I us diuen aquests dos noms? Waterlo no només és una cançó del grup musical Abba -era un acudit massa fàcil, disculpeu-. Totes dues paraules fan referència a dues batalles històriques, una naval, Trafalgar, i la primera en el temps; i la segona, posterior a la primera -les separen 10 anys, terrestre i definitiva. En aquella època el mal tenia un nom, Bonaparte, i els soldats d’Europa es van matar per enderrocar el règim del Sr. Napoleó.

La guerra és la protagonista d’aquest llibre. I més que la guerra, us diria el sense sentit de la guerra, l’absència del diàleg, l’absurd. Tot està plantejat en dos colors, blau i taronja, i dos personatges que es controlen a banda i banda de la trinxera. Olivier Tallec, el seu autor, planteja la narració total a partir de la imatge amb senzillesa, i molt sentit de l’humor. Pàgines dobles il·lustrades, recursos propis del còmic, pàgines tallades, i aquest dos homenets que es van controlant, i el temps que va passant. I clar, l’absència de paraules ens parla també de l’absència del diàleg. Quan falten les paraules, també cal que marxin del llibre.

Tallec juga a la perfecció aquest joc de silencis, de batibull, de soroll, de perplexitat i de sense sentit. Dóna al tema el to just i permet al lector fer una i una altra teoria de com acabarà, de què passarà. Tot fent servir la imatge, deixant el llibre despullat de paraules. El lector les ha de trobar i posar-les al seu lloc, o passejar-se per ell fent silenci. I reflexionant. I trobant la clau.

Pareu atenció a l’ocellet i no us perdeu l’última il·lustració, que sense dir res, ho diu tot.

Aquest llibre és un d’aquells imprescindibles. Aquest llibres es va publicar per primera vegada a Francia a l’any 2012, i la seva vigència és totalment actual.  Un llibre que no pot faltar a les nostres biblioteques. Gràcies a Pípala pel risc, per acceptar posar a les mans dels lectors un llibre així.

Omplim de paraules el llibre. El llegim plegats?

–> Waterlo y Trafalgar. Olivier Tallec. Traducción Delfina Cabrera. Impreso en China. 2017. Pípala, un sello de Adriana Hidalgo Editora.

 

 

 

No llegiré aquest llibre

Tenim lectura de la setmana: No llegiré aquest llibre.

Curiosament o no, aquest va ser el llibre “més venut” a la nostra caseta a la Setmana del llibre en català. Pot ser per què la llibretera el va recomanar a tort i dret?

L’Olga i la Iolanda el van posar a les meves mans el mateix dia que sortia a la venda. Jo ja l’esperava. Tot el que faci el meu estimat Julve, ho espero amb els ulls oberts, i a més tenia un bon company d’escriptura, en Copons, que és un noi molt trempat. Sense pressa però sense pausa, a la nit, quan les feres ja dormien als braços de Morfeu, el vaig obrir. I sí, vaig decidir que no només em miraria les il·lustracions i tot l’advertència del títol em vaig posar a llegir aquest llibre. Una decisió lliure.

I què va passar? Que les hores de son es van veure reduïdes per no poder tancar el llibre. Per no voler deixar de riure, per no voler tancar les pàgines i això si, em vaig adormir amb un somriure que em va durar dies i dies.

I per què? Perquè vaig gaudir molt. Perquè em va entretenir, em va tenir distreta, abduïda –paraula d’ús regular aquests dies- perquè cal reivindicar els bons llibres i les bones idees.

Dos llibres en un. Dos personatges, en Juls i la Lia. Un noi a qui li fan llegir un llibre, i ell no el vol llegir –ni aquest ni cap altre llibre-. Un personatge, la Lia, que surt de la història per acompanyar al Juls i al lector durant tot el llibre. Una història rocambolesca amb una pilota que no és rodona, una tauleta trencada, un concurs literari, un nen repel·lent, una amiga que és com una veueta de la consciència i una bibliotecària escolar, autèntica heroïna. I els comentaris del Juls i la Lia mentre llegeixen el llibre. I cap excusa per no llegir-lo.

La dupla Copons-Julve, Julve-Copons, amb qui vam gaudir de pops downs i de la part que els tocava a Elvis Riboldi, ens portem un llibre –o dos llibres en un- que no pot faltar a les biblioteques personals, públiques i escolars. Que s’ha de compartir, que ha d’iniciar un boca-orella que no s’aturi. I així, que puguin continuar treballant i que els lectors tinguem més llibres per anar alimentant el cuc de la lectura. I els que ens dediquem a plantar cucs puguem tenir a les mans, grans llibres com aquest. Podríem batejar-los con llibres de guerrilles, llibres que obren el camí cap a altres llibres. Després d’aquest llibre, segur que en vindrà un altre i el cuc ja anirà creixent. Posem a l’abast dels lectors i lectores llibres que els entretinguin, que parlin d’ells, que els facin riure, que estiguin dins el seu entorn i després, després ja en parlarem. Els LIJbreters i les LIJbreteres guiarem el camí, els acompanyarem, els escoltarem i els nodrirem de més llibres que els ajudi a ampliar l’horitzó.

Com sempre i defensant que la llibertat és una llibreria, teniu l’opció de llegir o de no llegir aquest llibre. Jo us recomano que el llegiu.

–> No llegiré aquest llibres. Julve & Copons. Imprès a Liberdúplex -Sant Llorenç d’Hortons, Barcelona- 2017. La Galera

–> No leeré este libro. Julve & Copons. Impreso en Liberdúplex -Sant Llorenç d’Hortons, Barcelona- 2017. La Galera

 

Wonder Ponder en Al·lots

Parlem de col·leccions III. Wonder Ponder. Filosofia visual per a nens

 

Una de les coses que recordo amb més estima de la meva època d’alumna universitària eren les classes de Filosofia de l’Educació, quan un professor molt peculiar ens explicava els entramats de la qüestió i insistia en el doble aspecte del terme educar; per una banda donar coneixements als alumnes i per l’altre ajudar a treure el que hom tenia dins i posar-ho en relació. Recordo també una de les lectures obligatòries que entrava a l’examen final –i oral- de la matèria: Amor y pedagogía un petit llibre que a l’any 1902 va publicar Unamuno i que encara està de rabiosa actualitat.

Molt anys més tard –diria que gairebé 20- tot això que el meu mestre em va ensenyar, ho vaig poder treure cap enfora a l’assistir a les IV Jornades de laboratoris de lectura que organitza la gran bibliotecària Glòria Gorchs a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, en concret a la xerrada que feia Ellen Duthie sobre filosofia i LIJ.

I allà vaig entrar en contacte amb el seu projecte de filosofia visual per a nens, Wonder Ponder.

Aquesta col·lecció ja té tres títols que podem trobar en català (traduïts per Bel Olid) i en castellà: Món Cruel, Jo, persona i El que tu vulguis. L’equip wonder està format per Ellen Dutie, autora dels textos i del concepte i Daniela Martagón que els il·lustra.

Però que és Wonder Ponder? Us ho explicaré –el millor que pugui- posant com exemple el títol El que tu vulguis, una capsa que convida a parlar sobre la llibertat. Cadascuna d’elles és temàtica, Món cruel aborda el tema de la crueltat i Jo, persona, un dels grans temes filosòfics: el jo, el qui sóc.

Parlem d’un llibre? Sí, però en format diferent. Es presenta en una capsa que conté pàgines en solitari. Però si tu vols, ho pots llegir com un llibre o no.

A cada pàgina solta, a cada fitxa (que és una paraula que no m’agrada perquè les pàgines wonder són molt més) trobaràs una il·lustració, no una qualsevol, sinó una que no et deixarà igual, de ben segur la imatge et farà captar l’atenció. Sota la il·lustració hi ha un text que ja comença a fer-te preguntes. I ara sí, ja no et deixa indiferent.

 

© Il·lustracions Daniela Martagón i © Ellen Duthie pel text

© Il·lustracions Daniela Martagón i © Ellen Duthie pel text

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Si donem la volta, trobaràs un seguit de preguntes, que no tenen resposta correcta o incorrecta, simplement preguntes perquè puguis parlar. Sempre, i tot i que no t’ho pensis, parlem de preguntes filosòfiques (amics, més filosofia i menys pseudo- autoajuda).

I aquí comences tu, a parlar, a preguntar-te, a escoltar als altres, a debatre, a tenir opinions diferents de qui tens al costat. I no són preguntes naïfs de sí o no, són preguntes a on al respondre estaràs argumentant, i sí, finalment, filosofant.

Del silenci inicial a l’observar les imatges, vindrà un allau de paraules, que segurament i depenent de l’edat, del que portem dins, del que hem après, tindrà un sentit més ampli o més petit, afirmacions millor construïdes o no, però que a base d’anar wonderpondejant aniran fent-se fortes.

Crec que el resum de les capses Wonder Ponder és una capsa plena d’imatges i text que convida a preguntar-se, a respondre i a escoltar. I a més, amb una gran virtut –aquella que també rau a la filosofia- preguntes que obren i mai que tanquen.

Qui s’ha d’apropar a les capses Wonder? Tothom. A les propostes d’ús que s’inclouen a la capsa ens convida a fer-la servir “com un joc de (sobre) taula”, i ho trobo meravellós. Tot just havent dinat i mentre picotegem les postres, tenim l’excusa perfecta per parlar, per preguntar-nos, per indagar-nos a nosaltres mateixos –grans, petits i mitjans. Us deixem un enllaç amb una planificació de la sessió de l’Ellen al laboratoris de la Roca Umbert

Mestres, que no us faci por, imagino aquella estona de tutoria tot treballant amb els nens i les nenes aquestes capses. Segur que si ho enregistréssim, ens quedaríem glaçats, bocabadats, meravellats de les respostes i de les preguntes. I també –això a l’escola i a casa- a fer-nos reflexionar sobre com ens falta parlar amb els petits, els mitjans i també els grans.

I no us perdeu el pòster, com el de la casa de perquè em dóna la gana. Jo m’hi vaig estar estona, i quan dic estona és estona llarga, buscant referents LIJ, aquells que encenguin la bombeta de la intertextualitat, que em porti a buscar en el meu cap tots els personatges de literatura infantil i juvenil que hi ha amagats, i no tan amagats.

 

© Il·lustracions Daniela Martagón i © Ellen Duthie pel text

 

 

 

 

 

 

 

I ja pensant en com connectar tot el que porto dins i tot el que tinc per aprendre de fora per posar en marxa el motor i continuar creixent en la pregunta filosòfica.

Us sembla si obrim, mirem i pensem plegats?

 

Capses Wonder Ponder -Món Cruel, jo, persona i el que tu vulguis- Ellen Duthie, textos i concepte, Daniela Martagón il·lustracions, traducció Bel Olid. Imprès a Espanya per Gracel. Capses fabricades per LFG Cartonaje.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

,

Continuem de festa

Avui no tenim lectura de la setmana, sinó que tenim convocatòria de la setmana:

Fa una setmana vam conèixer els premis llibreters d’enguany: el d’àlbum per El banc Blau del nostre estimat Albert Asensio editat per Babulinka Books, el de català per Els estranys de l’autor Raül Garragasait editat per 1984 i el d’altres literatures per Estirpe de l’escriptor sard Marcello Fois editat per Hoja de Lata. Aquest any el premi llibreter ha aribat a la seva edició número 18, podem dir que ja ha arribat a la majoria d’edat.

Vaig tenir la fortuna de ser jurat durant tres anys del premi llibreter d’àlbum, al costat de companys meravellosos i amb llibres guanyadors entranyables com Aquest barret  no és meu de Jon Klassen editat per Milrazones, Salvatge d’Emily Hughes editat per libros del zorro rojo i El viatge de Francesca Sanna editat per Impedimenta. Em quedo amb el record de les xerrades sobre literatura amb els companys, haver conegut editors i autors que no tenia el plaer d’haver xerrat amb ells i moments deliciosos.

Com que aquest premi és tan bonic, tan especial, tan dels llibreters i també dels lectors, fa un parell de setmanes em van escriure les companyes de Casa Usher, l’Anna i la Maria,  perquè volien muntar una festa per aquesta majoria d’edat, per celebrar aquests 18 anys de premi, ajuntar editors, comercials, lectors, amics i coneguts i també desconeguts al voltant del premi. La iniciativa em va semblar fantàstica, però no només a mi. També es van afegir la Fe de l’Espolsada i l’Olívia de l’Aranya. I vet aquí, que aquest dimecres dia 12 de juliol a partir de les 19, volem celebrar el nostre premi al pati de la llibreria Casa Usher –Carrer Santaló 79, i per això us convidem a totes i a tots a afegir-vos a la celebració. Agendat? Us hi esperem!

A més, recordant altres edicions de premis llibreters, vam demanar a diferents persones que ens expliquin com va ser això de guanyar un premi llibreter. I jo no em vaig poder estar i vaig aprofitar l’avinentessa per demanar-li a la sàvia de la tribu LIJ, la gran Teresa Duran que m’expliqui com era això de guanyar aquest premi. Ella i la il·lustradora Montse Gisbert el van guanyar l’any 2001 amb el llibre El segle més nou del món editat per Tàndem. I llegiu les seves paraules (Gràcies per tant i per tot, Teresa)

“Poca gent ho sap, però la meva primera feina va ser la de dependenta a mitja jornada d’una llibreria tan petita que gairebé no hi entrava ningú. Vull dir que treballava poc i llegia molt. Per això, quan molts anys després, el gremi de llibreters va decidir que una obra de la Montse Gisbert i meva, editada per Tàndem, que es titulava “El segle més nou del món”, mereixia el premi del millor llibre infantil de l’any, em va caure la bava, perquè no tothom té la sort de ser honorat pels professionals que t’han introduit no tan sols al món laboral, sinó, per torna, al món de la cultura. Tot un privilegi, és clar!
Deixeu-me afegir que jo encara no estic segura que aquell fos el millor llibre infantil dels que es van editar l’any 2000, però en qualsevol cas aquell reconeixement representava un estímul important per a entrar amb bon peu i engrescadament al segle XXI, oi?”

Arri Tatanet

Parlem de col·leccions literàries. Primera part.

Arri Tatanet. Combel.

Quan darrera de la feina hi ha passió i sentit comú passen coses extraordinàries. I això és el que passa amb aquesta Col·lecció nova de Combel, el cavall. Però avui us vull parlar de la destinada als al·lots més petits, Arri Tatanet.

Darrere d’aquesta col·lecció hi ha tot un equip editorial amb la Noemí Mercadé al capdavant. Fa un parell de setmanes, ens van convocar a un dels espais de la Bonnemaison per presentar-nos aquesta col·lecció, d’on en vaig sortir amb un dibuix de Gusti sota el braç tota emocionada i contenta com una nena amb sabates noves (com una llibretera amb dibuix d’un dels seus ídols més admirats). La Noemí ens va explicar com va néixer aquest nou cavall, hereu del cavall volador, una col·lecció que els lector més veterans ja coneixereu. Fruit de la seva conversa amb molts experts, gent del món de la LIJ, autors, llibreters (entre les quals tinc l’honor de ser-hi) va posar tota la informació a descansar i reposar –aquest moment tan necessari i que tan poques vegades fem- i començar a treballar amb els escriptors i il·lustradors. De tota aquesta recerca, pensament i feina conjunta entre equip editorial i els autors, neix el nou cavall.

Estimada Noemí, quina gran feina i no saps com d’orgullosa estic de formar part de la teva vida i tu de la meva, tant el sentit professional com el personal. Cada vegada que ens veiem, és una mena de masterclass de LIJ i de vida. Gràcies!

I així neix el nou cavall, que en inici ha nascut amb 4 títols pels més petits –arri tatanet- 3 títols per Trot –primers lectors- i 4 títols per Galop –els que ja comencen el camí de la lectura autònoma. Tots treballats de manera delicada i seriosa pels seus autors i en total tenim 11 llibres pels al·lots carregats de literatura –i de riures, i d’històries, i de mentides literàries d’aquelles que són tan valuoses.

A mi Arri Tatanet em té el cor robat. Perquè no és fàcil fer textos literaris pels que comencen el camí lector, acompanyats dels adults. Parlem de lectura acompanyada, aquella que llegim i rellegim una vegada i una altra i que sense cap mena de dubtes, un cop interioritzada, ells mateixos agafaran el llibre i faran la seva lectura. Perquè les bones histories se’t fiquen dins i ja no les pots abandonar, tinguis l’edat que tinguis. I això és el cavall, bones històries, diguem si us plau literatura, adreçades a un lector en concret, en aquest cas els més petits.

 

Hivern. Gustavo Roldán.

©Gustavo Roldán. 2017. Combel

Ideal per llegir en veu alta. Ens trobem dos personatges, dos ocelletes marca registrada del gran Gustavo Roldán, que davant de l’hivern, hauran de treure forces per continuar. Senzill, sonor, amb humor i també una petita joia pels adults. Neva, plou, cau pedra, però sort que no estem sols. Convida a l’abraçada després de la lectura, un bombó per fomentar la lectura i la dimensió afectiva dels lectors.

 

Quan cantem. Jaume Copons i Daniel Estandía.

©Daniel Estandía per les il·lustracions i Jaume Copons pel text. 2017. Combel

Canto com un gos, com vedell o com cavall. Canto, gaudeixo del cantar i sobre tot d’estar plegats. Un altre bombó per fer lectors. Amb la senya identitaria del gran Copons i unes il·lustracions que acompanyen la lectura o també poden servir com a imatgiari d’animals.

 

Ai, la Tina! Bel Olid i Roger Zanni.

©Roger Zanni per les il·lustracions i Bel Olid pel text. 2017. Combel

 

“Ai, la Tina, quan fa Pam!” Un llibre per jugar amb les onomatopeies i que convida a fer-les mentre anem llegint tot el que fa aquesta petita Tina. Una mare i una filla. Mentre la petita fa coses, la mare va desesperant-se. Això que fan els nens i les nenes, i també el pares i les mares. Un mirall per riure, per gaudir i per llegir en veu alta i fent allò que fa la Tina.

 

Digue-ho! Teresa Porcella i Gusti.

©Gusti per les il·lustracions i Teresa Porcella pel text. 2017. Combel

 

Un gat i tot un embolic de coses que es troba per casa i qui diu que allò serveix per posar-ho a tal lloc? Un petit tractat de com juguen els nens i les nenes, en aquest cas encarnat en un gat que de tan senzill és màgic. Màgic com el Gusti que es torna un nen petit i dibuixa tan bé com ho fan ells. I un text que convida a deixar volar la imaginació, l’arma més poderosa que tenim i que, a vegades, els adults hem oblidat fer-la servir.

Quatre petites joies que no podeu deixar escapar. Una col·lecció amb cap i peus –ben plantats a terra- per gaudir amb els al·lotets de casa. I per trobar el nen o la nena que portem dins, i deixar-nos arrossegar i observar el món amb ulls petits.

Col·lecció Cavall Arri, Tatanet! Coordinació de la col·lecció Noemí Mercadé. Disseny gràfic Bassa & Trias. Imprès a Itàlia. També la podeu trobar en castellà: Caballo, ¡Arre, caballito! 2017. Combel.

 

 

La Ocarina Azul

Es viernes y tenemos lectura de la semana…

© de las ilustraciones Zuzanna Celej para el libro La Ocarina azul de Mario Satz editado por Babulinka Books.

La ocarina azul. Mario Satz. Ilustraciones de Zuzanna Celej. Colección pequeñas joyas para grandes lectores. Diseño y maquetación Maria Sansalvadó. Corrección Tina Vallès. Impreso en Barcelona. 2017. Babulinka Books. En català: L’ocarina blava. Traducció de Tina Vallès. Babulinka Books

 

“La visa misma era afilada y exacta para algunos y una colección de heridas para casi todos.”

Mario Satz

Querido lector:

No sabes como me gustaría volver a tener 10 o 12 años y que este libro cayera en mis manos. No por casualidad, sino porque un librero pensara que sería un libro para mi. Baba Ganush se me quedó dentro, de esos personajes a quien visitar cuando las cosas se ponen feas y cuando la vida te invita a bailar bajo las estrellas y celebrar la vida. Un niño con poderes, un dedo de colores capaz de transformar las cosas, la vida, las alegrías y las desgracias. Un corazón bueno que recorre África haciendo que la lectura se vuelva de mil colores tierra y que el aire que respiras a cada letra esté cargado de un aire especial, que puedas ir viajando a cada oración y conectando con este niño tan especial que tendrá que huir de la codicia y la envidia de su tío. Y la llegada y las revelaciones de Mimí te harán sentir único y especial. Sabrás que para cada uno de nosotros hay un destino especial y cuando tengas miedo, angustia y esa sensación de que el mundo es un lugar lleno de cuchillos que hieren pienses en él, y busques el coraje para seguir adelante.

Si quieres una aventura, la ocarina es tu libro. Si buscas un sentido a todo, también lo es. Si quieres un encuentro con la literatura -si que no sirve para nada y es imprescindible-, este libro es un manual perfecto para entenderlo. Si necesitas un oido consejero y un hombro amigo para apoyarte y seguir el camino, también es tu libro. Y si tenés una alegría desbordante para compartir, aquí también podrás bailar para festejarla.

Y si pensás que la LIJ es el patito feo de la literatura con mayúscula, te invito a abrir la ocarina azul, y entender que no hay libros para pequeños, simplemente hay literatura para todos.

Querido lector, no dejes escapar la ocarina. Palabra de librera.

Paula

***

“Si la tocas bien, ella te tocará mejor a ti, pero si la tocas mal, aumentará tu desconcierto y apartará de ti la buena suerte.” M.S. 

Querido Mario:

Sin dudas, los que tenemos la alegría y la dicha de conocerte somos mejores, porque vos nos tocaste el corazón. Y una vez más nos regalas una historia maravillosa que nos enseña tantas cosas ocultas entre líneas, comas, puntos y letras. Simplemente nos abres el corazón y nos invitas a sentarnos en el living de tu vida para tomarnos un té humeante con aromas africanos. Con esta ocarina nos regalás literatura con sentido, una voz narrativa cautivadora, unos personajes entrañables y una aventura,  la de la vida con sus luces y sus sombras.

Querido amigo, gracias por ayudarnos con tus letras, que deberían de prescribir los médicos para curar los dolores del alma.

Siempre tuya.

Paula

***

“Nos contamos historias unos a otros para que el paso del tiempo duela menos y el espacio sea más grato para nuestros cuerpos. Nos contamos historias para que la verdadera riqueza del mundo no desaparezca.” M.S.

Querida amiga Mar:

Es sin dudas un placer y un regalo tenerte en mi vida y me dejes estar en la tuya. En los días negros, en los días con sol, en las risas, en los llantos, nos acompañamos, sin preguntas, sin respuestas muchas veces, pero estando, simplemente estando. Hoy que volví a abrir esta ocarina azul, me vino a la mente la primera vez que me dejaste meter la nariz en el original, en las charlas que posteriormente tuvimos hablando de Baba y de Mimi, de los colores, los aromas y la magia de las buenas historias. Hoy, veo la edición en mis manos, y no deja de estremecerme y sentir un orgullo de amigas enorme. Veo el trabajo maravilloso de Zuzanna Celej, que no le puede pegar más al texto, no hay forma de acompañarlo mejor, y una sonrisa se me dibuja al descubrir esas páginas interiores con tanto color y tanta luz. Zuzanna hizo un trabajo maravilloso. La edición no puede estar más cuidada bajo la mano protectora de Maria Sansalvadó, que en tantas aventuras te acompaña y también disfrutamos juntas. Y la traducción de Tina al catalán es uno un moño dorado que engalana la maravillosa pluma de Mario. Todos sonando al unísono bajo tu batuta suave y ligera.

Recuerdo el día de lluvia que nos encontramos por primera vez en la semana, con la Neus de “celestina” y de pienso que bonito que es verte crecer como editora. Que la vida se hace más llevadera si nos explicamos historias, cuanta razón tiene Mario y que bonito es leerlo una y otra vez. Gracias por dejarnos leer literatura y gracias por compartirlas conmigo.

Love.

Paula

*Todas las citas de las cartas pertenecen a Mario satz y se encuentran en el tesoro literario de la Ocarina Azul.