Wonder Ponder en Al·lots

Parlem de col·leccions III. Wonder Ponder. Filosofia visual per a nens

 

Una de les coses que recordo amb més estima de la meva època d’alumna universitària eren les classes de Filosofia de l’Educació, quan un professor molt peculiar ens explicava els entramats de la qüestió i insistia en el doble aspecte del terme educar; per una banda donar coneixements als alumnes i per l’altre ajudar a treure el que hom tenia dins i posar-ho en relació. Recordo també una de les lectures obligatòries que entrava a l’examen final –i oral- de la matèria: Amor y pedagogía un petit llibre que a l’any 1902 va publicar Unamuno i que encara està de rabiosa actualitat.

Molt anys més tard –diria que gairebé 20- tot això que el meu mestre em va ensenyar, ho vaig poder treure cap enfora a l’assistir a les IV Jornades de laboratoris de lectura que organitza la gran bibliotecària Glòria Gorchs a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, en concret a la xerrada que feia Ellen Duthie sobre filosofia i LIJ.

I allà vaig entrar en contacte amb el seu projecte de filosofia visual per a nens, Wonder Ponder.

Aquesta col·lecció ja té tres títols que podem trobar en català (traduïts per Bel Olid) i en castellà: Món Cruel, Jo, persona i El que tu vulguis. L’equip wonder està format per Ellen Dutie, autora dels textos i del concepte i Daniela Martagón que els il·lustra.

Però que és Wonder Ponder? Us ho explicaré –el millor que pugui- posant com exemple el títol El que tu vulguis, una capsa que convida a parlar sobre la llibertat. Cadascuna d’elles és temàtica, Món cruel aborda el tema de la crueltat i Jo, persona, un dels grans temes filosòfics: el jo, el qui sóc.

Parlem d’un llibre? Sí, però en format diferent. Es presenta en una capsa que conté pàgines en solitari. Però si tu vols, ho pots llegir com un llibre o no.

A cada pàgina solta, a cada fitxa (que és una paraula que no m’agrada perquè les pàgines wonder són molt més) trobaràs una il·lustració, no una qualsevol, sinó una que no et deixarà igual, de ben segur la imatge et farà captar l’atenció. Sota la il·lustració hi ha un text que ja comença a fer-te preguntes. I ara sí, ja no et deixa indiferent.

 

© Il·lustracions Daniela Martagón i © Ellen Duthie pel text

© Il·lustracions Daniela Martagón i © Ellen Duthie pel text

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Si donem la volta, trobaràs un seguit de preguntes, que no tenen resposta correcta o incorrecta, simplement preguntes perquè puguis parlar. Sempre, i tot i que no t’ho pensis, parlem de preguntes filosòfiques (amics, més filosofia i menys pseudo- autoajuda).

I aquí comences tu, a parlar, a preguntar-te, a escoltar als altres, a debatre, a tenir opinions diferents de qui tens al costat. I no són preguntes naïfs de sí o no, són preguntes a on al respondre estaràs argumentant, i sí, finalment, filosofant.

Del silenci inicial a l’observar les imatges, vindrà un allau de paraules, que segurament i depenent de l’edat, del que portem dins, del que hem après, tindrà un sentit més ampli o més petit, afirmacions millor construïdes o no, però que a base d’anar wonderpondejant aniran fent-se fortes.

Crec que el resum de les capses Wonder Ponder és una capsa plena d’imatges i text que convida a preguntar-se, a respondre i a escoltar. I a més, amb una gran virtut –aquella que també rau a la filosofia- preguntes que obren i mai que tanquen.

Qui s’ha d’apropar a les capses Wonder? Tothom. A les propostes d’ús que s’inclouen a la capsa ens convida a fer-la servir “com un joc de (sobre) taula”, i ho trobo meravellós. Tot just havent dinat i mentre picotegem les postres, tenim l’excusa perfecta per parlar, per preguntar-nos, per indagar-nos a nosaltres mateixos –grans, petits i mitjans. Us deixem un enllaç amb una planificació de la sessió de l’Ellen al laboratoris de la Roca Umbert

Mestres, que no us faci por, imagino aquella estona de tutoria tot treballant amb els nens i les nenes aquestes capses. Segur que si ho enregistréssim, ens quedaríem glaçats, bocabadats, meravellats de les respostes i de les preguntes. I també –això a l’escola i a casa- a fer-nos reflexionar sobre com ens falta parlar amb els petits, els mitjans i també els grans.

I no us perdeu el pòster, com el de la casa de perquè em dóna la gana. Jo m’hi vaig estar estona, i quan dic estona és estona llarga, buscant referents LIJ, aquells que encenguin la bombeta de la intertextualitat, que em porti a buscar en el meu cap tots els personatges de literatura infantil i juvenil que hi ha amagats, i no tan amagats.

 

© Il·lustracions Daniela Martagón i © Ellen Duthie pel text

 

 

 

 

 

 

 

I ja pensant en com connectar tot el que porto dins i tot el que tinc per aprendre de fora per posar en marxa el motor i continuar creixent en la pregunta filosòfica.

Us sembla si obrim, mirem i pensem plegats?

 

Capses Wonder Ponder -Món Cruel, jo, persona i el que tu vulguis- Ellen Duthie, textos i concepte, Daniela Martagón il·lustracions, traducció Bel Olid. Imprès a Espanya per Gracel. Capses fabricades per LFG Cartonaje.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

,

Continuem de festa

Avui no tenim lectura de la setmana, sinó que tenim convocatòria de la setmana:

Fa una setmana vam conèixer els premis llibreters d’enguany: el d’àlbum per El banc Blau del nostre estimat Albert Asensio editat per Babulinka Books, el de català per Els estranys de l’autor Raül Garragasait editat per 1984 i el d’altres literatures per Estirpe de l’escriptor sard Marcello Fois editat per Hoja de Lata. Aquest any el premi llibreter ha aribat a la seva edició número 18, podem dir que ja ha arribat a la majoria d’edat.

Vaig tenir la fortuna de ser jurat durant tres anys del premi llibreter d’àlbum, al costat de companys meravellosos i amb llibres guanyadors entranyables com Aquest barret  no és meu de Jon Klassen editat per Milrazones, Salvatge d’Emily Hughes editat per libros del zorro rojo i El viatge de Francesca Sanna editat per Impedimenta. Em quedo amb el record de les xerrades sobre literatura amb els companys, haver conegut editors i autors que no tenia el plaer d’haver xerrat amb ells i moments deliciosos.

Com que aquest premi és tan bonic, tan especial, tan dels llibreters i també dels lectors, fa un parell de setmanes em van escriure les companyes de Casa Usher, l’Anna i la Maria,  perquè volien muntar una festa per aquesta majoria d’edat, per celebrar aquests 18 anys de premi, ajuntar editors, comercials, lectors, amics i coneguts i també desconeguts al voltant del premi. La iniciativa em va semblar fantàstica, però no només a mi. També es van afegir la Fe de l’Espolsada i l’Olívia de l’Aranya. I vet aquí, que aquest dimecres dia 12 de juliol a partir de les 19, volem celebrar el nostre premi al pati de la llibreria Casa Usher –Carrer Santaló 79, i per això us convidem a totes i a tots a afegir-vos a la celebració. Agendat? Us hi esperem!

A més, recordant altres edicions de premis llibreters, vam demanar a diferents persones que ens expliquin com va ser això de guanyar un premi llibreter. I jo no em vaig poder estar i vaig aprofitar l’avinentessa per demanar-li a la sàvia de la tribu LIJ, la gran Teresa Duran que m’expliqui com era això de guanyar aquest premi. Ella i la il·lustradora Montse Gisbert el van guanyar l’any 2001 amb el llibre El segle més nou del món editat per Tàndem. I llegiu les seves paraules (Gràcies per tant i per tot, Teresa)

“Poca gent ho sap, però la meva primera feina va ser la de dependenta a mitja jornada d’una llibreria tan petita que gairebé no hi entrava ningú. Vull dir que treballava poc i llegia molt. Per això, quan molts anys després, el gremi de llibreters va decidir que una obra de la Montse Gisbert i meva, editada per Tàndem, que es titulava “El segle més nou del món”, mereixia el premi del millor llibre infantil de l’any, em va caure la bava, perquè no tothom té la sort de ser honorat pels professionals que t’han introduit no tan sols al món laboral, sinó, per torna, al món de la cultura. Tot un privilegi, és clar!
Deixeu-me afegir que jo encara no estic segura que aquell fos el millor llibre infantil dels que es van editar l’any 2000, però en qualsevol cas aquell reconeixement representava un estímul important per a entrar amb bon peu i engrescadament al segle XXI, oi?”

Arri Tatanet

Parlem de col·leccions literàries. Primera part.

Arri Tatanet. Combel.

Quan darrera de la feina hi ha passió i sentit comú passen coses extraordinàries. I això és el que passa amb aquesta Col·lecció nova de Combel, el cavall. Però avui us vull parlar de la destinada als al·lots més petits, Arri Tatanet.

Darrere d’aquesta col·lecció hi ha tot un equip editorial amb la Noemí Mercadé al capdavant. Fa un parell de setmanes, ens van convocar a un dels espais de la Bonnemaison per presentar-nos aquesta col·lecció, d’on en vaig sortir amb un dibuix de Gusti sota el braç tota emocionada i contenta com una nena amb sabates noves (com una llibretera amb dibuix d’un dels seus ídols més admirats). La Noemí ens va explicar com va néixer aquest nou cavall, hereu del cavall volador, una col·lecció que els lector més veterans ja coneixereu. Fruit de la seva conversa amb molts experts, gent del món de la LIJ, autors, llibreters (entre les quals tinc l’honor de ser-hi) va posar tota la informació a descansar i reposar –aquest moment tan necessari i que tan poques vegades fem- i començar a treballar amb els escriptors i il·lustradors. De tota aquesta recerca, pensament i feina conjunta entre equip editorial i els autors, neix el nou cavall.

Estimada Noemí, quina gran feina i no saps com d’orgullosa estic de formar part de la teva vida i tu de la meva, tant el sentit professional com el personal. Cada vegada que ens veiem, és una mena de masterclass de LIJ i de vida. Gràcies!

I així neix el nou cavall, que en inici ha nascut amb 4 títols pels més petits –arri tatanet- 3 títols per Trot –primers lectors- i 4 títols per Galop –els que ja comencen el camí de la lectura autònoma. Tots treballats de manera delicada i seriosa pels seus autors i en total tenim 11 llibres pels al·lots carregats de literatura –i de riures, i d’històries, i de mentides literàries d’aquelles que són tan valuoses.

A mi Arri Tatanet em té el cor robat. Perquè no és fàcil fer textos literaris pels que comencen el camí lector, acompanyats dels adults. Parlem de lectura acompanyada, aquella que llegim i rellegim una vegada i una altra i que sense cap mena de dubtes, un cop interioritzada, ells mateixos agafaran el llibre i faran la seva lectura. Perquè les bones histories se’t fiquen dins i ja no les pots abandonar, tinguis l’edat que tinguis. I això és el cavall, bones històries, diguem si us plau literatura, adreçades a un lector en concret, en aquest cas els més petits.

 

Hivern. Gustavo Roldán.

©Gustavo Roldán. 2017. Combel

Ideal per llegir en veu alta. Ens trobem dos personatges, dos ocelletes marca registrada del gran Gustavo Roldán, que davant de l’hivern, hauran de treure forces per continuar. Senzill, sonor, amb humor i també una petita joia pels adults. Neva, plou, cau pedra, però sort que no estem sols. Convida a l’abraçada després de la lectura, un bombó per fomentar la lectura i la dimensió afectiva dels lectors.

 

Quan cantem. Jaume Copons i Daniel Estandía.

©Daniel Estandía per les il·lustracions i Jaume Copons pel text. 2017. Combel

Canto com un gos, com vedell o com cavall. Canto, gaudeixo del cantar i sobre tot d’estar plegats. Un altre bombó per fer lectors. Amb la senya identitaria del gran Copons i unes il·lustracions que acompanyen la lectura o també poden servir com a imatgiari d’animals.

 

Ai, la Tina! Bel Olid i Roger Zanni.

©Roger Zanni per les il·lustracions i Bel Olid pel text. 2017. Combel

 

“Ai, la Tina, quan fa Pam!” Un llibre per jugar amb les onomatopeies i que convida a fer-les mentre anem llegint tot el que fa aquesta petita Tina. Una mare i una filla. Mentre la petita fa coses, la mare va desesperant-se. Això que fan els nens i les nenes, i també el pares i les mares. Un mirall per riure, per gaudir i per llegir en veu alta i fent allò que fa la Tina.

 

Digue-ho! Teresa Porcella i Gusti.

©Gusti per les il·lustracions i Teresa Porcella pel text. 2017. Combel

 

Un gat i tot un embolic de coses que es troba per casa i qui diu que allò serveix per posar-ho a tal lloc? Un petit tractat de com juguen els nens i les nenes, en aquest cas encarnat en un gat que de tan senzill és màgic. Màgic com el Gusti que es torna un nen petit i dibuixa tan bé com ho fan ells. I un text que convida a deixar volar la imaginació, l’arma més poderosa que tenim i que, a vegades, els adults hem oblidat fer-la servir.

Quatre petites joies que no podeu deixar escapar. Una col·lecció amb cap i peus –ben plantats a terra- per gaudir amb els al·lotets de casa. I per trobar el nen o la nena que portem dins, i deixar-nos arrossegar i observar el món amb ulls petits.

Col·lecció Cavall Arri, Tatanet! Coordinació de la col·lecció Noemí Mercadé. Disseny gràfic Bassa & Trias. Imprès a Itàlia. També la podeu trobar en castellà: Caballo, ¡Arre, caballito! 2017. Combel.

 

 

La Ocarina Azul

Es viernes y tenemos lectura de la semana…

© de las ilustraciones Zuzanna Celej para el libro La Ocarina azul de Mario Satz editado por Babulinka Books.

La ocarina azul. Mario Satz. Ilustraciones de Zuzanna Celej. Colección pequeñas joyas para grandes lectores. Diseño y maquetación Maria Sansalvadó. Corrección Tina Vallès. Impreso en Barcelona. 2017. Babulinka Books. En català: L’ocarina blava. Traducció de Tina Vallès. Babulinka Books

 

“La visa misma era afilada y exacta para algunos y una colección de heridas para casi todos.”

Mario Satz

Querido lector:

No sabes como me gustaría volver a tener 10 o 12 años y que este libro cayera en mis manos. No por casualidad, sino porque un librero pensara que sería un libro para mi. Baba Ganush se me quedó dentro, de esos personajes a quien visitar cuando las cosas se ponen feas y cuando la vida te invita a bailar bajo las estrellas y celebrar la vida. Un niño con poderes, un dedo de colores capaz de transformar las cosas, la vida, las alegrías y las desgracias. Un corazón bueno que recorre África haciendo que la lectura se vuelva de mil colores tierra y que el aire que respiras a cada letra esté cargado de un aire especial, que puedas ir viajando a cada oración y conectando con este niño tan especial que tendrá que huir de la codicia y la envidia de su tío. Y la llegada y las revelaciones de Mimí te harán sentir único y especial. Sabrás que para cada uno de nosotros hay un destino especial y cuando tengas miedo, angustia y esa sensación de que el mundo es un lugar lleno de cuchillos que hieren pienses en él, y busques el coraje para seguir adelante.

Si quieres una aventura, la ocarina es tu libro. Si buscas un sentido a todo, también lo es. Si quieres un encuentro con la literatura -si que no sirve para nada y es imprescindible-, este libro es un manual perfecto para entenderlo. Si necesitas un oido consejero y un hombro amigo para apoyarte y seguir el camino, también es tu libro. Y si tenés una alegría desbordante para compartir, aquí también podrás bailar para festejarla.

Y si pensás que la LIJ es el patito feo de la literatura con mayúscula, te invito a abrir la ocarina azul, y entender que no hay libros para pequeños, simplemente hay literatura para todos.

Querido lector, no dejes escapar la ocarina. Palabra de librera.

Paula

***

“Si la tocas bien, ella te tocará mejor a ti, pero si la tocas mal, aumentará tu desconcierto y apartará de ti la buena suerte.” M.S. 

Querido Mario:

Sin dudas, los que tenemos la alegría y la dicha de conocerte somos mejores, porque vos nos tocaste el corazón. Y una vez más nos regalas una historia maravillosa que nos enseña tantas cosas ocultas entre líneas, comas, puntos y letras. Simplemente nos abres el corazón y nos invitas a sentarnos en el living de tu vida para tomarnos un té humeante con aromas africanos. Con esta ocarina nos regalás literatura con sentido, una voz narrativa cautivadora, unos personajes entrañables y una aventura,  la de la vida con sus luces y sus sombras.

Querido amigo, gracias por ayudarnos con tus letras, que deberían de prescribir los médicos para curar los dolores del alma.

Siempre tuya.

Paula

***

“Nos contamos historias unos a otros para que el paso del tiempo duela menos y el espacio sea más grato para nuestros cuerpos. Nos contamos historias para que la verdadera riqueza del mundo no desaparezca.” M.S.

Querida amiga Mar:

Es sin dudas un placer y un regalo tenerte en mi vida y me dejes estar en la tuya. En los días negros, en los días con sol, en las risas, en los llantos, nos acompañamos, sin preguntas, sin respuestas muchas veces, pero estando, simplemente estando. Hoy que volví a abrir esta ocarina azul, me vino a la mente la primera vez que me dejaste meter la nariz en el original, en las charlas que posteriormente tuvimos hablando de Baba y de Mimi, de los colores, los aromas y la magia de las buenas historias. Hoy, veo la edición en mis manos, y no deja de estremecerme y sentir un orgullo de amigas enorme. Veo el trabajo maravilloso de Zuzanna Celej, que no le puede pegar más al texto, no hay forma de acompañarlo mejor, y una sonrisa se me dibuja al descubrir esas páginas interiores con tanto color y tanta luz. Zuzanna hizo un trabajo maravilloso. La edición no puede estar más cuidada bajo la mano protectora de Maria Sansalvadó, que en tantas aventuras te acompaña y también disfrutamos juntas. Y la traducción de Tina al catalán es uno un moño dorado que engalana la maravillosa pluma de Mario. Todos sonando al unísono bajo tu batuta suave y ligera.

Recuerdo el día de lluvia que nos encontramos por primera vez en la semana, con la Neus de “celestina” y de pienso que bonito que es verte crecer como editora. Que la vida se hace más llevadera si nos explicamos historias, cuanta razón tiene Mario y que bonito es leerlo una y otra vez. Gracias por dejarnos leer literatura y gracias por compartirlas conmigo.

Love.

Paula

*Todas las citas de las cartas pertenecen a Mario satz y se encuentran en el tesoro literario de la Ocarina Azul.

Camins de Nit

Tenim lectura de la setmana

Camins de nit. Primer volum de la trilogia La llum d’Artús. De l’autor Raimon Portell. Març de 2017. Imprès a Espanya. Edita Barcanova.

A l’última recomanació d’aquesta minisecció, posava per títol El llibre de la setmana. Però avui la Tina Vallès, amb l’article, «La literatura no serveix per a res», m’ha fet pensar que aquest no és un «llibre», és una lectura literària.

Quan va venir en Rafa a fer la comanda de Sant Jordi, em va parlar sobre aquesta novetat i ja em va despertar la curiositat –la bona feina dels bons comercials. El vaig rebre just abans de marxar cap a Bolonya i vaig decidir que aquest llibre viatjaria amb mi. El portava a la motxilla, i com que volar tota sola no m’agrada gaire, un cop asseguda al meu seient, el vaig obrir i la Rut em van entrar fins al moll de l’os.

Comences la lectura amb calma però ja amb alguna alerta. El nom Artús fa referència a la biblioteca del passeig de Sant Joan, la biblioteca dels maçons. La Rut és una noia amb mala sort. La seva mare és morta, el seu pare va ser detingut un dia i no va tornar mai més. Viu, o malviu, a casa d’una tieta amb mala bava que la tracta com  una esclava. Té una petita escletxa de llum a l’escola, on a més d’alimentar-li el cos li alimenten l’ànima. I un dia la fitxen per ajudar a endreçar i catalogar llibres a la biblioteca Artús. Ella viu al barri vell de la ciutat. L’escenari d’inici és Barcelona. I una època que recorda l’esclat de la guerra civil, però no ho sé del cert. La ficció és per damunt de tot invenció, una recreació, una mentida que no ha d’alliçonar sobre la història. La història i la seva divulgació és una altra cosa i això en Raimon ho té claríssim.

Vet aquí que un dia  la policia ve a buscar –i a detenir– el director de la biblioteca, qui ha anat fent de mestre de la jove aprenenta i fins i tot li ha ensenyat a desxifrar missatges en clau. I abans d’anar-se’n detingut, lliura a la Rut un missatge en clau. Allà rau una de les claus de la novel·la. Llesta i ràpida, i amb l’ajut d’un text clàssic, la Rut aconsegueix desxifrar-lo, i comença la fugida de la mà d’en Marc, un personatge que també serà de pes en l’obra. Ara, per què ha de fugir i de qui ha de fugir? Cap a on? I aquí hi ha un dels altres encerts de la novel·la que ja us explicaré. Tant la protagonista com el lector no ho saben. Fuig, Rut, fuig!

Podria continuar parlant-vos de la novel·la, però l’heu de descobrir vosaltres mateixos. Perquè aquesta llum d’Artús s’ho val, i estic convençuda que farà lectores i lectors. Pel seu mèrit literari, pel fil argumental, pel ritme, per la tensió que se’t queda a la retina, pels escenaris, per l’aire que desprèn, per l’ofici d’escriptor que hi ha al darrere.

Raimon Portell ens ofereix un obra on no hi falta ni hi sobra res. Tot el contrari. Un cop acabes el llibre vols saber-ne més. Vols descobrir què passarà, de què fuig, qui és realment la Rut. A més, cal destacar el joc de topònims, ciutats per on la Rut anirà passant, en la seva fugida cap a la Marca, amb els noms canviats, com ara el castell de sal, que estic segura que fa referència a Cardona. Els camins que descriu en el llibre algú amb passió pel senderisme els reconeixerà perfectament, i aquí es pot veure la feina que va fer l’autor en els seus llibres de viatges per Catalunya. I com dèiem al principi, la literatura és mentida, no serveix per ensenyar, sinó per provocar preguntes. Desconfieu dels llibres que tenen resposta per a tot, només tenen la resposta a la pregunta concreta que volen que et facis. I, amics, això no és literatura. La ficció té preguntes, mai respostes. Comences el llibre primer pensant que està situat durant la Guerra Civil, en la fugida fa referència al timbaler del Bruc -Raimon això m’ho has de confirmar-; després creus tenir la resposta i penses que et situa a la Guerra de Secessió i la resistència dels pobles -no només Barcelona va patir un setge ferotge-, i al final creus que parla de l’època medieval. I en tancar el llibre tant és en quina època passi l’acció, passa dins d’una ficció que no és res més (ni res menys) que invenció.

Gràcies, Raimon, per aquesta meravellosa lectura, per la ficció i per l’ofici. Arribeu al final del llibre i us emocionareu fins i tot amb els agraïments; és tan necessària una postura davant de l’ofici d’escriptor com la que té en Raimon que obre els ulls, i s’agraeix molt. Sort que aviat en tindrem segona i tercera part. Jo em quedo amb les ganes de llegir més ficció, de gaudir de la literatura, del plaer d’obrir un llibre que et captiva fins i tot un cop ja l’has tancat.

Paula

 

 

 

 

 

Sant Jordi i el drac

Tenim llibre de la setmana (i un desig)…

©Xavier Salomó per les il·lustracions i la tecnologia de paper. Meritxell Martí pel text. 2017. Combel

Sant Jordi i el drac. Del tàndem Meritxell Martí i Xavier Salomó. Disseny gràfic de l’estudi Miquel Puig. 2017. Editat per Combel. Imprès a la Xina. També el podeu trobar en castellà: San Jorge y el dragón.

“Conta una llegenda

que un drac molt dolent

va atacar tot un poble

i es cruspia la gent.”

Així comença aquest nou Mini-Pop del nostre estimat tàndem. Ara ha arribat el moment de Sant Jordi i el drac, d’explicar una llegenda tal  i com és, sense trampa ni cartró (només el cartró de la tecnologia del paper). Senzill, i per aquest fet, meravellós. Ens apropen, en ritme rimat, a la llegenda més coneguda, un drac, una princesa, un cavaller i una rosa.

Un bombonet que s’explica en paraules (bravo Meritxell, per aquest esforç de menys és més i per condensar en pot petit la confitura literària) i en imatges, i del dret i del revés i a més, aquest incorpora senzilles pestanyes que amaguen i ens descobreixen coses. Ulls que fan por, cara de felicitat al no ser l’escollit per formar part de l’àpat del drac, i les roses que han nascut de la sang del drac. I no només això, un llibre per mirar del dret i des revers, l’heu de girar per encara gaudir una mica més. Tot en un format que cap a les mans (a les mans del petits lectors) i que no per petit, deixa de ser molt gran. Bravo Xavier! El color que brota de cada pàgina ens ajuda a deixar-nos envair per la llegenda i així, compartir una lectura en veu alta amb els més petits, que la llegeixin els que fan els primers passos en la lectura autònoma i gaudir-lo de ple els que ja fa temps que ens endinsem en boscos ple de lletres. Un llibre petit, que es fa gran i que ens delecta en la lectura i en la mirada sobre la il·lustració i la tecnologia de paper.

Cal afegir res més? Del llibre, del tàndem i de la acurada edició -Bravo Noemí i Bravo Combel-, no.

Cal afegir alguna cosa al voltant de la festa del llibre. I aprofito l’espasa del cavaller per fer-ho, en defensa de les llibreries de proximitat que cada dia obrim la persiana i ens posem davant i darrere del taulell per fer que el bosc de lletres ens envaeixi a tots, per fer-vos gaudir de la passejada per aquest bosc, guiant-vos dins de camins que us portaran a vistes amagades, remotes i meravelloses. Quedeu-vos al nostre costat, també el dia de Sant Jordi. I nos us oblideu que el dia a dia aquí estem. Que una flor no fa primavera, que el millor camí és el que fem plegats i activament cada dia, fent i gaudint de la cultura plegats.

Diumenge serà un dia meravellós, ple de llum, roses i llibres. I us esperem, i tant que sí. A la llibreria i a la Rambla de Catalunya cantonada Consell de Cent. I el després, i cada dia -menys el diumenge- a la nostra llibreria, que és casa nostra i vostra i des de la que continuem volent ser els llibreters de la teva vida.

La Mariona i els seus monstres

Tenim llibre de la setmana…

 

La Mariona i els seus monstres. Oriol Malet, amb una mica d’ajut de la Mariona Malet. 2017. Imprès a Tallers Gràfics Soler -Esplugues del Llobregat- . Edita La Galera.

Un llibre per llegir de guarda a guarda. Una invitació que ens fa la Mariona a obrir el llibre. I després entra en escena l’Oriol, el seu orgullós pare. Per deixar-nos muts. Així de cop. Perquè a vegades no cal dir -escriure- res. El silenci s’apodera de l’escena, la primera, una sabata que ens insinua que algú se’n va -un adult-  i una nena que ja està tramant alguna cosa. A terra, pots de pintura i tres llibres fora d’una capsa: Mirò, Pollock i Rothko. Cal dir res més, oi que no?

L’Oriol ens regala un llibre mut -o un llibre sense paraules o un silent book- llibres que com ben hem aprés al costat de la Dra. Emma Bosch apel·len al llenguatge universal, al que ens fa llegir-ho tot a la imatge, fer suposicions, elaborar hipòtesis, jugar a descobrir de què anirà, què passarà, com s’acabarà només amb la lectura de la imatge. I que, com ella diu, necessita al menys, dues lectures: una primera en que fem les hipòtesis i arribem al final i  una segona a on descobrim les pistes que ens ha anat deixant l’autor. *Aviso a navegants: si teniu ocasió d’anar a alguna xerrada de l’Emma, no dubteu, aneu-hi de cap, amb les orelles obertes i preparats per gaudir i d’aprendre el que no està escrit*

 

Doncs tot això és el que ens convida a fer l’Oriol Malet en aquest llibre, el seu primer il·lustrat en solitari. I què bé que s’ha animat. I què bé que la Galera també s’ha animat a publicar un àlbum il·lustrat, que feia temps que no ho feia (tot lo bo es fa esperar).

Oriol condensa entre guarda i guarda un homenatge a l’art contemporani *Aviso al Sr. Malet: fa un parell de dies va venir a la llibreria la teva professora de historia de l’art contemporani, aquella que sé que et va marcar, se li van omplir els ulls d’emoció continguda en descobrir el llibre, i se’l va emportar cap a casa seu tota contenta*, un cant a la llibertat dels infants, un preciosa faula de relacions pares i filles, un picada d’ullet als teus mestres, i un clar homenatge a la imaginació, aquella imaginació farcida de bones idees abans, i de temps, de molt de temps compartint passions entre pare i filla.

Quan arribeu a la pàgina en que torna la sabata de l’adult no penseu que tot s’ha acabat, gireu la pàgina i descobrireu que… en voldreu més, més imaginació, més monstres i més Malet.

Gràcies Oriol i Mariona pel regal que ens heu fet a tots els lectors. I en especial que el que m’heu fet a mi.

Vaig a fer la maleta, he de fer una abraçada ben enorme als meus monstres, i he de sortir pitant cap a Bolonya, que de la mà de tot el talent, no pot ser menys que una gran festa.

Chi vediamo!

©Oriol Malet. La Mariona i els seus monstres. 2017. La Galera

 

L’illa de paidonesia

Tenim llibre la setmana…

 

L’illa de Paidonèsia. Oriol Canosa. Il·lustracions de Gabriel Salvadó. Premi Folch i Torres 2016. Imprès a Liberdúplex. 2017. La Galera.

Un racó tranquil de Barcelona, Al·lots, 13 de marc 2017

Benvolgut Nicolau Rouretort,

Quina aventura que has viscut Nicolau! No saps com he gaudit llegint les teves cartes, aquelles que expliquen la teva aventura per Paidonèsia. L’Oriol Canosa, que tenia la capsa amb les teves cartes, m’ho va apropar. T’he de confessar que no les he llegides una única vegada, sinó que ho vaig fer tres vegades, i no descarto fer-ho una quarta…

Saps una cosa, jo també vaig desitjar més d’una vegada escapar-me a una illa deserta en mig de la enèsima discussió dels pares. I tu, t’has armat de valor i ho vas aconseguir i vas muntar un embolic dels grossos. Les Nacions Unides, això sí que és fer-la grossa. I arribar a ser tants nens i nenes a Paidonèsia! i el millor, fer servir les eines dels adults, aquelles que ells diuen que els nens i nenes no hem de fer cas i que ells utilitzen tot el temps, per aconseguir el que volies. Molt intel·ligent per part vostra. Si la veus, fes una forta abraçada de part meva a l’Esther. Després de llegir les teves cartes, sento que us conec de tota la vida, i que per sempre us portaré al meu cor.

Però el millor, i segur que aquestes alçades ho saps, és el que ha fet l’Oriol. Agafar les teves cartes i fer un llibre, així molts nens i nenes cada vegada que vulguin, només han d’obrir el llibre per escapar-se a Paidonèsia. Això és genial. Sempre tindrem una illa al món a on poder escapar-nos i ser lliures, com ho som tots els nens i nenes -o ho hauríeu de ser. Si, sóc una mica gran però encara conservo intacta la nena que porto dins meu, gràcies als llibres que cauen a les meves mans.

Nicolau, t’he de dir que l’Oriol no només ha tingut una bona idea -boníssima- sinó que amb les teves cartes ha guanyat el premi Folch i Torres. I l’equip de la Galera ha parlat amb en Gabriel Salvadó perquè ompli el llibre d’il·lustracions. I quin encert! Paidonèsia plena de color, de línies irreverents, de joc, de llibertat, segur que tal qual ho heu viscut a l’illa. I a més hi ha un pòster que penso penjar a la llibreria, així quan m’agobio molt, el miraré i em sentiré lliure i petita una vegada més.

Ara ben bé no sé per on pares, però hauries de fer una volta per Barcelona. I si vens, passa’t per la llibreria a fer-me una abraçada, una de gran.

Dóna records a la teva àvia Àngela.

Cuida’t i mai no deixis de recordar Paidonèsia.

Paula

L’arbre de les mentides

arbre mentides allots

És divendres i tenim llibre de la setmana…

L’arbre de les mentides. Frances Hardinge. Il·lustracions de Chris Ridell. Traducció d’Albert Torrescasana. Imprès a Anzos –Fuenlabrada-. Co·lecció Èxit. Bambú Editorial. 2017. També el podeu trobar en castellà: El árbol de las mentiras, traducción de Roser Vilagrassa, editado por Bambú.arbre mentides allots

Ja fa temps que en Jordi Martín, editor de Bambú em venia posant en avís, sabia que tenia entre mans un gran llibre. Les complicitats ben enteses entre editor i llibreter, va fer que fa una mica més d’un mes, rebi per correu electrònic una versió en PDF de l’arbre de les mentides. Va ser a l’avió tornant de Bolonya que vaig obrir l’arxiu i em vaig endinsar dins de la novel·la. No m’és còmode llegir en l’ordinador o la tablet, sóc definitivament d’una altra generació, adoro el paper, però aquest arbre va estendre les arrels i en va agafar presonera. I en Jordi tenia tota la raó…

Us faig cinc cèntims: ambient de la novel·la, l’Anglaterra de finals del XIX, amb tot el que això comporta, el moment dels descobriments al voltant de les ciències, la dicotomia església-pensament científic, desigualtat entre homes i dones –bàsicament el món era dels homes-. Un fet: el pare de la nostra protagonista, la Faith, marxa de la ciutat per traslladar-se a una petita illa a fer el seguiment d’una excavació i a més per fugir dels rumors que l’assetgen. Pocs dies d’arribar a la nova casa i amb tota la gent del poble en contra seu, el troben mort, com si s’hagués caigut penja-segat avall. Diuen que es va suïcidar.

Una protagonista que ho omple tot: la Faith. Ella és dona en un món d’homes. Ella vol ser naturalista en un món a on la ciència pertany al gènere masculí. Ella vol estudiar, però qui anirà a l’escola serà el seu germà pel sol fet de ser mascle. Ella sap que el seu pare amaga un secret, i està convençuda que no es va suïcidar. Ella coneix l’arbre de les mentides, un arbre que no pot ser exposat a la llum del sol, que viu a la foscor i s’alimenta de mentides que escampa qui parla amb ell. Si la mentida es fa gran, et torna un petit fruit, que et revelarà una veritat. La Faith sap on està l’arbre, sap com funciona, i té idees, talent i força de més per descobrir que va passar amb el seu pare.

Un petit resum: 484 pàgines de literatura, de ficció, d’un personatge femení tan necessari com imprescindible.

 

arbre mentides allots

©Chris Riddell. L’arbre de les mentides. Frances Hardinge. 2017. Bambú

Frances Hardinge, l’autora d’aquesta meravella de llibre, a totes les fotos que he vist seves, sempre du capel. És jove, nascuda a l’any 1973 a Brigthon i amb aquesta novel·la va guanyar el premi Costa al millor llibre de l’any al 2015. I s’ho mereix. Una escriptora capaç de muntar aquesta ficció tan real, sense escapar a la fantasia, a objectes impossibles i alhora dotar-lo d’una veu narrativa tan sòlida, tan forta, tan femenina i única, sense cap escletxa, és una alegria pels que estimem els llibres i la lectura. Tot l’univer Faith, la seva mare, la Myrtle –un personatge tan ben tramat, tan filla d’una època on les dones no teníem veu ni vot ni res, el germà, el pare, el tiet sense escrúpols, els homes i les dones del poble, els rumors, les mentides, i l’arbre. Tot al seu lloc precís, sense que en cap moment perdis els fils narratius que has agafat amb la mà, i la sensació aquella de que des de la primera pagina tens als ulls, negre sobre blanc, un més que gran llibre.

 

I com a cirereta, l’acompanyament del Chris Riddell, a qui ja coneixem i admirem gràcies a l’Ottolina i l’Ada Goth. Blanc i negre, línies Ridell i això que acaba de fer de l’arbre de les mentides no només el llibre de la setmana, sinó un dels meus llibres de l’any, un dels que sempre dormen al meu costat i un imprescindible que desitjo que els meus fills i la meva filla també es facin seu.

 

Estimat Jordi, gràcies per posar a les mans d’aquesta llibretera una joia així, i gràcies per editar literatura (pastilles de ficció claus per omplir cap i cor) pels petits grans lectors.

 

 

Arte a la carta

Tenemos libro de la semana:

Arte a la carta. Benjamin Chaud. Traducción Palmira Freixas. 2017. Impreso en Barcelona por Índice. Libros del zorro Rojo

 

© Benjamin Chaud. Arte a la carta. 2017. Libros del zorro rojo

El best-seller de nuestra lista montreuilera particular fue este Arte a la carta (l’Art á table, helium editions). Creo que todas lo compramos, para nosotras o para regalar, porque sin duda, debajo de la pequeña cubierta hay una mina de oro. Y lo que nos hemos reído al mirarlo del derecho y del revés. Y el viernes pasado cuando descubrí en el boletín de novedades que Libros del zorro rojo lo publicaba en castellano, el subidón lijterario fue máximo.

 

Pero que esconde este Arte a la carta? 32 artistas y una pequeña sátira sobre cada uno de ellos. Y no es fácil. Muchas veces nos han vendido ese aparatito de humo diciendo que el arte es cosa seria, acartonada, elitista y sólo para unos pocos entendidos. Quedaba reservado entonces a un museo cerrado, duro, y para unos cuantos pocos. Y por eso, para mi, este libro es un imprescindible en toda regla. Estamos delante de un artista enorme como Benjamin Chaud que se toma su trabajo en serio, muy en serio (detrás de estas pequeñas historietas hay mucha documentación) y nos pasea por 32 artistas -la mayoría de arte contemporáneo- y nos abre el mundo del arte. Porque el arte es cosa seria, si, por eso hace falta tomárselo con mucho humor.

© Benjamin Chaud. Arte a la carta. 2017. Libros del zorro rojo

Humor y ilustración, como si en de un juego se tratara. Y así, nos descubre, revela, pone de manifiesto estos 32 artistas y en el fondo, el humor nos habla de su forma artística de ver el mundo, de comprender y de plasmar su mirada sobre lo que los rodea. Si ponemos un arte a la carta en una escuela primaria o secundaria, podremos hablar con los alumnos de estos 32 artistas, y marcharán a casa con una cosa nueva aprendida y creo que si hilamos más fino, con una actitud hacia el mundo del arte que necesitamos: reírnos, comprenderlo y abrir los ojos a que el arte es una actitud de vida, y que las puertas de los museos los esperan para poder leer la realidad -pasada, presente y futura- desde otro prisma. Y por suerte en nuestra ciudad y en muchas otras, los museos están abiertos y nos regalan una experiencia abierta delante del arte. Sólo por mencionar no dejen de visitar la fundació Miró, el museo Picasso entre otros, y de consultar las actividades familiares. Nuestra decodificación de la realidad será mucho más rica si lo hacemos con los ojos abiertos y la cabeza llena de recursos para poder entenderla.

Este libro es una pequeña joya, y lo es en todo sentido. Arte, ilustración, humor y en el fondo literatura. Porque como  dice la sabia de nuestra tribu LIJera (si, estimada, parlo de tu i del que ens ensenyes) la literatura infantil y juvenil aboca a la filosofía. Y para muestra un (gran botón)

 

Amigos del zorro rojo, gracias por esta apuesta. Y queremos más de la serie de helium (si no es mucho pedir, el Bachelet es buenísimo). Y un bravísimo a Benjamin Chaud, por tomarse en serio el arte y regalarnos esta joya que habla con humor de filosofía del arte. Arte a la carta, un imprescindible!

© Benjamin Chaud. Arte a la carta. 2017. Libros del zorro rojo