Crec

Vaig tard. I amb faltes, de ben segur i ja us demano disculpes. No podia passar aquesta entrada al bloc a la meva correctora de confiança i ara endevinareu per què.

Tenim lectura de la setmana i va per tu, estimada: Crec, escrit per Tina Vallès, amb il·lustracions d’Alicia Balada, editat per Kireei.

Guarda inicial, una petita marieta. Moltes branquetes, una branqueta. Títols. Comença tot amb una vall, la vall del silenci. I la protagonista que entra en acció. Una petita branca que fa Crec! I amb un petit gest, un soroll, un silenci trencat. I ara què? Necessita un nom i no un qualsevol, Crec. Sí, Crec! Un poble Xxxt que es veu sacsejat per un petit soroll i un alcalde malcarat que sempre viu amb migranya. I una campana que no havia sonat mai. Què trist un campanar sense els seus ding-dong. I Crec que arriba al poble més silenciós de tot l’univers conegut i desconegut.  I el vent, i els còmplices i què passarà? Què passarà quan la campana faci el primer Dong gràcies a Crec? No us dic res més, ho haureu de descobrir. Guarda final. Dues marietes. I el silenci, que com un conte ja s’ha fos.

Per què Crec? Per què una història tan petita? Perquè com tantes vegades dic, la literatura no serveix per a res, no té per principi solucionar o ajudar a, senzillament la literatura t’omplirà per conformar els “cachitos” de tu en una persona sencera. Et definirà, les lectures que et portis amb tu, parlaran de tu. I vet aquí que la Tina això ho sap molt bé. Sense pretensions, sense adoctrinaments –en el sentit genuí de la paraula- trama una petita historia per parlar de silencis, de sorolls, de malcarats, d’un poble, d’una campana i un campanar, per parlar en segona lectura, de tu, de mi, de la ciutat que ens envolta, de quins silencis ens acompanyen i quins sorolls ens persegueixen –o a l’inrevés. I quan parles al cor des del cor, tot és màgia, i la literatura ocupa el lloc que li escau, el pur plaer dels ulls i el cap. Un “cachito” de paper que parla de tu i amb tu. I que quan el tanques, ja dirà coses de tu. Gràcies Tina, per omplir de “cachitos” caps i cors, perquè un cop t’hem llegit, formes part de nosaltres.

I a més, aquesta lectura està acompanyada d’unes il·lustracions delicioses, per perdre’s en els petits detalls que tot ho omplen, fins i tot pots escoltar el silenci i el soroll. Bravo, Alicia.

I, per completar aquest trio de dames, bravo a la Cristina, alma mater de Kireei per aquesta aposta plena de literatura en el catàleg que poc a poc va creixent, amb sentit i omplint les llibreries de delicada literatura.

I si, si encara no heu descobert Crec, us esperem demà, amb una altra dama, la narradora Mon Mas, per fer un pòquer de dames de la LIJ.

Crec, crec en tu.

Per cert, ja sabeu qui és la meva correctora de capçalera, oi?

–>Crec. Tina Vallès. Il·lustracions Alicia Baladan. Imprès a València. 2017. Kireei Editorial

–>Crac. Tina Vallès. Ilustraciones Alicia Baladan. Traducción de Carlos Mayor. Impreso en Valencia. 2017. Kireei Editorial

 

Mi planta de naranja lima

El placer de la relectura, o el día que me reencontré con mi adolescente interior

Es viernes y tenemos lectura de la semana: Mi planta de naranja lima, de José Mauro de Vasconcelos, traducción de Carlos Manzano, edita Libros del Asteroide.

Hace ya unos meses que como nuevo reto profesional me puse al frente de un club de lectura para adultos, la temática central son los autores y autoras latinoamericanos. Los dos primeros libros ya venían dados, pero me tocaba seleccionar cuatro más. Mi memoria lectora se puso a trabajar al lado del bibliotecario de Tecla Sala, en L’Hospitalet, y mi planta de naranja lima llegó en primer o segundo lugar. Suerte que aquí Asteroide lo había publicado.

Mi generación, los nacidos a final, muy final de los 70, leyó este libro como obligatorio en la secundaria. Mi recuerdo se hace borroso ya que no sé decir si estaba en cuarto y quinto año de la secundaria (si alguno de mis compañeros de escuela se acuerda, se lo agradeceré eternamente). Corrían los convulsos años 90 cuando este libro cayó en mis manos, recuerdo comprarlo en la librería Garabombo, la de mi barrio, y ahora lamento que tanta mudanza transoceánica lo haya extraviado. Recuerdo las hormonas en estado de ebullición permanente, el enojo con el mundo propio y ajeno, las ganas de salir a cambiar las reglas de juego, la rebeldía, la insolencia y la sensación de saberlo todo. Y un pequeño libro en mis manos. Y una pequeña historia y se iba metiendo adentro mío.

Y ahora, algunos años y un océano después, Zezé vuelve a mis manos. Soy muy poco relectora. Siempre tengo algo nuevo que leer, y rara vez abro un libro leído y me vuelvo a pasear por él de principio a final. Y, sobre todo, si es una narrativa. A los álbumes vuelvo infinitas veces, por defecto profesional. Pero esta vez era diferente. Volví a mi planta de naranja lima, y Vasconcelos me esperaba con los brazos abiertos de par en par.

Tanto fue así, que no dudé en aprovechar la relectura, y Zezé y Minguinho nos acompañarán también en el club de lectura para profes de secundaria.

Hay recuerdos que uno cree que se fueron y no podrán volver, pero una pequeña chispa puede volver a encenderlos. Abrir mi planta de naranja lima me devolvió parte de la adolescente que vive en mí. Y la trajo intacta. Y Zezé estaba igual, en su soledad, en su pobreza, en su pequeño barrio de calles sin asfaltar, en el afecto tosco y rudo de su ámbito familiar, a las palizas, a su caja de lustrar zapatos, a su nada, a su navidad sin regalos, a su pequeño hermano angelical, a su diablo interior, a su crecer antes de tiempo.

Zezé, a través de la pluma magistral de Vasconcelos, volvía emocionarme, a hacerme llorar en silencio y en voz alta, cuando el dolor no se puede reprimir, sólo que ahora me hizo saltar de la cama para ir a ver a mis hijos, para abrazarlos y susurrarles al oído que los amo profundamente.

Mi adolescente interior y mi mujer de hoy se volvieron a dar la mano en medio de las páginas de este libro tan extraordinario como emotivo. El dolor, en manos de Vasconcelos, se convierte en una literatura que traspasa los años.

Mi planta de naranja lima se publicó por primera vez en Brasil en el año 1968, Asteroide lo publica en España en 2011. Yo lo leí en Argentina, mientras hacía mi bachiller con orientación docente -que ya no debe existir- en los 90, editado por editorial El Ateneo (la foto abajo). Y sigue igual de vigente -lamentablemente-.

Y ahora volver a compartirlo con mi grupo de Tecla Sala -mis chicas- y los profes de secundaria -mis profes- es un placer. Porque me demuestro que la literatura no tiene edad, que un buen libro puede caer en cualquier momento en tus manos, porque esos libros puente que ayudan en tu viaje vital y te acompañan en tu vida pueden llegar a otras manos, a otras vidas. Y que hoy, 2018, podrían caer en manos de cualquier adolescente, con las hormonas en ebullición permanente, con el enojo con el mundo propio y ajeno, con sus ganas de salir a cambiar las reglas de juego, con su rebeldía, su insolencia y esa sensación de saberlo todo, y que esta pequeña historia se meta adentro. Y puede que no cambie el mundo, pero seguro que cambiará su mundo interior. Poner en manos de los jóvenes un diamante literario como esta planta de naranja lima es darles una herramienta para verse, para buscarse y para tratarlos de iguales. Un puente entre su yo adolescente y su futuro adulto. Y quizás, algún día vuelvan a él. Y la mirada les devuelva el brillo de su adolescencia.

José Mauro de Vasconcelos murió en 1984, nos dejó a Zezé y a su planta de naranja lima, Minguinho, y en Vamos a calentar el sol, lo podemos volver a encontrar. Un autor para muchos, desconocido y para otros, como yo, un referente. Pero que nos vuelve a emocionar como si en un susurro que viaja con el viento nos fuera explicando una vida.

–>Mi planta de naranja lima. José Mauro de Vasconcelos. Traducción de Carlos Manzano. 2011 (primera edición), 2017 (undécima edición). Impreso en Reinbooks -Barcelona. Edita Libros del Asteroide.

–>La meva planta de taronja lima. José Mauro de Vasconcelos. Traducció de Carles Sans. 2014. Imprès a Reinbooks -Barcelona. Edició Libros del Asteroide.

Buscando en google, encontré la portada del libro que me acompañó de adolescente y que perdí.

 

 

 

Rosa a puntets

És divendres i tenim lectura de la setmana

“La pluja cau com nosaltres caiem en l’amor i fa fracassar totes les previsions.”
Martin Page

 

No és gens habitual que recomani un llibre tots just acabat de rebre a la llibreria, però avui us vull parlar de Rosa a puntets, de l’escriptora francesa Amélie Callot i la il·lustradora canadenca Geneviève Godbout, traduït al català per Anna Gorina i editat per Impedimenta.

Aquest llibre ja fa un temps que m’acompanya; l’any 2016 va ser un coup de coeur a la fira del llibre de Montreuil, i me’l vaig emportar a la maleta de tornada signat per les autores.

Un llibre a mig camí entre l’àlbum il·lustrat i el conte il·lustrat –aquí podríem obrir un debat d’hores- és la mostra que una història d’amor ens pot arribar al cor.

L’Adèle té una cafeteria, l’única a la zona. I li agrada omplir-la de flors i treballar-hi a gust, fer-se seu l’espai de treball i fer que els seus clients s’hi trobin a gust. Però a l’Adèle no li agraden els dies de pluja, com avui que plou a Barcelona des de fa hores.

L’encarregat de portar flors a la cafeteria és en Lluc, el botiguer de la cantonada, qui també posa una paradeta de fruita i verdura fresca cada dimecres a la cafeteria.

Dos treballadors que tiren endavant un negoci propi –això em sona molt.

I un vincle que anirà passant, com la vida. I amb la pluja de fons. L’Adèle anirà trobant, primer unes botes de pluja, després un impermeable, objectes per protegir-se de la pluja que queden gairebé oblidats per algú a la cafeteria, però que sembla que estiguin fets per a ella. Què passarà? Qui els ha deixat oblidats allà? O qui els està deixant allà per ella?

A primera vista podríem veure molts ets i uts al llibre. Però trobo que cal també parlar d’amor en aquests temps convulsos i que no fa mal a ningú. Una noia independent que només es necessita a ella mateixa per tirar endavant, els seus bons i mals humors, els dies bons i dolents i la capacitat de l’altre d’esperar i oferir solucions per aixoplugar-se els dies que el cel es torna gris i ple de vida que cau en forma d’aigua.

Les flors tenen un paper de fil conductor que m’encanta. Elles són protagonistes del text i acompanyen el lector en el viatge del sol cap a la pluja que fa l’Adèle. Una senzilla història d’amor que mou i commou.

La il·lustració, amb un aire d’anys quaranta, o retro o vintage, com vulgueu, s’adapta al tempo del llibre. Godbout treballa amb la textura del grafit de color sense delinear en negre el contorn i fa que la lectura de la imatge et porti a vuitanta anys enrere. Us imagineu una dona com l’Adèle a principis dels anys quaranta portant sola un negoci, com a ella li plagui sense dependre de ningú més. Potser avui dia la situació de les dones seria una altra.

Impedimenta ens posa a les mans aquesta Rosa a puntets, delicada, tendra i plena d’amor. Una història d’amor que cal llegir quan tenim ganes de llegir una història d’amor.

–>Rosa a puntets. Amèlie Callot i Geneviève Godbout. Traducció d’Anna Gorina. Imprès a Kadmos –Salamanca. 2018. Edita Impedimenta.

–>Rosa a pintitas. Amèlie Callot y Geneviève Godbout. Traducción de Ane Zulaika Centeno. Impreso por Kadmos –Salamanca. 2018. Edita Impedimenta.

,

L’enigma de Vilagallina

És divendres, i ens fiquem en un galliner i tenim lectura de la setmana

Aquest ofici et permet gaudir de certs privilegis, i de molts regals de vida. I aquesta lectura de la setmana va ser un regal i un privilegi. El vaig poder llegir i gaudir abans d’arribar a les llibreries, vaig poder anar amunt i avall abans que ningú. I per què és la lectura de la setmana?

Podria fer una llista molt llarga, però avui, en homenatge a una de les altres dones que em va marcar el 2017, la Sílvia Fernandez, una mujer muy lista, en faré una, però no molt llarga.

Raons per ser la lectura de la setmana:

Raó número 1: perquè la història s’ho val. Tenim un poble a on les gallines viuen felices i lliures, i fins i tot n’hi ha de il·lustres –de gallines- i tenen un concurs, la ploma daurada a on premien a la gallina de l’any. Però, així de sobte, una nit comencen a desaparèixer gallines. “Qui o què havia estat?” Un llibre que ens mou a fer de detectius, buscant pistes de qui o què s’està emportant les gallines. En resum, tenim un bon argument

Raó número 2: perquè no tot està mastegat i fàcil per fer-nos passar l’estona ni pretén ser un llibre per… és un llibre per gaudir de la lectura

Raó número 3: perquè m’agraden les gallines i em fa recordar que quan era petita, el meu avi tenia un hort al costat de casa seu, i a la tarda, quan anava a buscar ous, sempre els demanava permís per agafar-los

Raó número 4: perquè la feina d’il·lustració és enorme. Dobles pàgines, seqüències, llums, ombres, llums, feina, moltes hores de feina dibuixant i donant sentit a cada il·lustració. I veure com un autor, que fa ja un parell ben bons d’anys presentava tot tímid un pirata, creix i desplega en paper tot el potencial que té dins seu. I a més, sempre em regala un somriure i una abraçada i això, estimat Albert, traspassa les pàgines.

Raó número 5: perquè aquest llibre en mans dels lectors de mida petita és màgic. A l’arribar al final, tornen al principi, per tornar a llegir la imatge, per descobrir tot el que amaga, i un altre cop, el cercle de la lectura torna a començar

Raó número 6: perquè sí. Perquè llegir sempre és un bon pla i més si tenim un bon llibre a les mans. Perquè els vincles invisibles que s’estableixen llegint són indestructibles, i amb un enigma i bona literatura encara més

Raó número 7 i última: perquè la vida i la feina s’entrecreuen i Babulinka és part del meu ofici i part de la meva vida. I la Mar saps per què i sap que no cal escriure res més.

L’enigma de Vilagallina. Albert Arrayás. Text de Marlet i Albert Arrayàs. Idea original de Mar Moyà i Albert Arrayás. Col·lecció llibres per a l’educació emocional. Imprès a Barcelona. 2017. Edita Babulinka Books.

El enigma de Vilagallina. Albert Arrayás. Texto de Marlet y Albert Arrayás. Idea original de Mar Moyà y Albert Arrayás. Colección libros para la educación emocional. Impreso en Barcelona. 2017. Edita Babulinka Books.

 

 

 

,

El globito rojo

Es viernes y tenemos lectura de la semana (y buenos propósitos para el 2018)

La campaña de navidad-reyes me dejó una gran sorpresa. En medio del trabajo incansable de los pajes y ayudantes llegó a la librería una caja con libros de encargos y una joyita, el globito rojo de Iela Mari, editado por Kalandraka. Un libro que hace años está agotado. Pero que en medio de la pila de libros hizo su irrupción en la librería. No tardé ni dos minutos en volver a pedirlo y días más tarde me llegó otro ejemplar, no sé si fruto de una preciosa coincidencia, de ejemplares que volvieron a la distribuidora o que Kalandraka lo ha vuelto a imprimir. Espero que la segunda opción sea la respuesta.

Volver a tener el globito rojo en las manos y en las estanterías de la librería me hizo pensar en la necesidad de cuidar -mucho más- el fondo de librería o esos libros que nunca nos deberían faltar como libreros. Y también recordé la visita de Lara Meana a Al·lots y de su experiencia como librera, al frente de la magnífica librería de Gijón el bosque de la maga colibrí, me explicaba que hay libros que siempre, siempre están presentes en el fondo de librería. Esos imprescindibles. Y fruto de esta conversación, me empecé a cuestionar mi labor como librera y mi relación con el fondo de librería. De forma casi automática, hay libros que siempre tenemos, que intentamos no dejar de pedir una vez que los vendemos todos -siempre y cuando las editoriales no los saquen de catálogo o no los dejen morir sin reeditar- pero me falta un escalón más, ponerlo por escrito: tener un listado y repasarlo con cierta rutina y ponerlo en un lugar de nuestra web. De la gran charla con Lara -querida, qué placer tenerte en casa- nace mi propósito para el 2018: escribir sobre nuestro imprescindibles y comprometerme a tenerlos siempre que sea posible.

Y de aquí también nace este escrito, de la alegría de tener en la librería El Globito Rojo. Y de explicar el por qué. Hace un año tuve la inmensa suerte de desvirtualizar a la eminencia en libros sin palabras, la Dra. Emma Bosch, una sabia despistada con quien compartimos días en Montreuil y viaje de ida y vuelta a París en tren. Sin dudas, tenerla cara a cara y escucharla con orejas de elefante despertó, aún más si se podía, mi curiosidad por estos libros y todo lo que se esconde detrás de la ilustración y de la narración gráfica. Y de la curiosidad, la lectura y de la lectura a la compra y búsqueda de lo que se está haciendo en este campo de libros sin palabras. Decir que mi biblioteca crece y que mi pasión también. Y por supuesto, esto del saber, ir aprendiendo, leyendo e investigando más.

Uno de los libros del todo imprescindible es el Globito rojo. Un libro sin principio ni fin, un eterno retorno que nunca se acaba y que comienza, no en las guardas, sino en la portada. Una redonda de color roja sobre un fondo verde. Aquí comienza la historia de este globito que no necesita más que un fondo blanco, una sencilla línea negra y un elemento cambiante de color rojo. el globo de un chicle, una redonda, un globo, una manzana, una mariposa, una flor, un paraguas y a seguir caminando bajo la lluvia. Planos cortos, planos picados, travelings, movimientos sencillos y un diseño tan limpio como efectivo. Y estamos delante de un libro del año 1968, año en que l’ecole de loisirs lo publica en Francia por primera vez. Años que coinciden con la maternidad de Iela y que ella explicaba en reportajes que nacen con la voluntad de explicarles historias a sus hijos. Para saber más sobre Iela Mari, los invito a leer el post que nuestra querida amiga de Pequeña Ciudad de P. escribió al conocer la noticia de su muerte: Adiós, Iela.

La buena literatura, esa que nos mueve y nos conmueve, que nos seduce, nos atrapa y nos cuestiona no debe morir nunca, nunca. Y esa también es una misión de las librerías, no sólo mantener nuestro fondo, sino también divulgarlo, explicarlo, recomendarlo y leerlo con pasión. Por eso celebro tener 1 (un) ejemplar del globito rojo y de paso insistir a las editoriales a que no los dejen morir (por suerte cada día vemos más felices reimpresiones o nuevas ediciones de libros que pensábamos ya muertos, como la pequeña biblioteca de Sendak o los libros de Ernest y Celestina recuperados por Kalandraka, la nueva edición de Tristán encoge de Blackie Books o la llegada hace muy poco de la reimpresión del oso que amaba los libros de juventud). Insistiremos en el fondo de librería, en el mantenimiento de catálagos y en la creación de un patrimonio cultural literario que nos ayude a crecer. Y todo esto no está reñido con la novedad, ya que si hablamos de los libros sin palabras celebramos que tengamos nuevas voces llamadas a permanecer en las librerías como Swing y Capital de Juventud, el Circo de los monstruos de Babulinka books o dentro del bosque y Waterloo y Trafalgar de Adriana Hidalgo.

Ahora vuelvo a mi globito rojo (les dije que había recibido uno y después otro… hice trampas, ya que el primero que llegó me lo quedé yo para mi biblioteca de sin palabras), pongo mi tetera eléctrica a trabajar y espero que hierva el agua para prepararme un buen mate cocido calentito y me pierdo en el rojo de las formas de Iela y en mi cuaderno de notas que va sumando imprescindibles y que conformarán el “canon Al·lots” de libros que nunca falten en nuestra casa de imágenes y palabras. Y sigo con el convencimiento de que la buena literatura nunca debe morir y que un buen libro no tiene edad, sino lectores de todas las edades.

Lectura de este viernes: El Globito Rojo. Iela Mari. 2006. Kalandraka.

©Iela Mari. El globito rojo. Kalandraka

Bon dia Bona nit

Advent a destemps pels més petits de casa

 

Continuem oferint-vos idees i recomanacions, sempre pensant en llibres especial. No importa la mida -ni del llibre ni del lector- quan obres la portada i et transportes a un altre lloc i  et sents ben a gust.

Això passa amb aquests dos bombonets del tàndem Meritxell Martí i Xavier Salomó. Petits, delicats, fets amb cura… i només obrir-los ja t’has escapat. Una doble proposta, bon dia i bona nit, que conviden a començar el dia amb moltes energies i a quedar-te ben relaxat en arribar la nit.

Obrir ulls al món i tancar-los per anar a fer nones. I descobrir el món amb ulls petits, fixar-te en els detalls, envoltar-te dels teus. I no cal res més. Aquest és el món que rodeja als més petitons, la casa, la família, el barri, el que tenen a l’abast.

I entre tots dos llibres, un personatge com a connector… però l’he de descobrir vosaltres.

Aquesta suma de detalls, fa d’aquests dos llibres, dues grans propostes literàries. I a més, fan gran la Lijteratura. Amb la ploma i el pinzell d’aquest tàndem, tenim assegurats grans llibres a l’abast dels nostres al·lots.

Apa, comencem?

–>Bon dia. Meritxell Martí i Xavier Salomó. Imprès a la Xina. 2017. Editorial Combel

–>Bona nit. Meritxell Martí i Xavier Salomó. Imprès a la Xina. 2017. Editorial Combel

–>Buenos días. Meritxell Martí i Xavier Salomó. Impreso en China. 2017. Editorial Combel

–>Buenas noches. Meritxell Martí i Xavier Salomó. Impreso en China. 2017. Editorial Combel

Més Charlottes Doyle

Més Charlottes. És divendres i tenim lectura de la setmana

© Il·lustració de la Portada Riki Blanco

Diuen que el teu fons d’armari dóna una imatge de tu… això diuen a les revistes del cor fullejo de tant en tant. Jo entenc que fons d’armari és aquella roba bàsica que “sirve para un roto y para un descosido”. El meu fons d’armari, no diu res de mi, res de bo ni de dolent.

I mai, enlloc, es parla del fons de biblioteca. I en els darrers anys, hem entrat en una dinàmica de sempre parlar de novetats literàries, l’últim crit de la moda LIJ.

I per això avui, he vingut decidida a parlar d’un llibre que no és cap novetat, que fa anys que és al mercat i que compartirem en club de lectura. Un llibre de l’any 2010, però que es va publicar l’any 1990 en llengua original. Un llibre que porta 7 anys al catàleg de Bambú i un llibre que podem rellegir, llegir i descobrir per primera vegada, tantes com lectors pugui trobar.

Si les revistes de moda parlen de fons d’armari com a una cosa que et defineix, us proposo parlar de fons de biblioteca com això que parla de tu. I avui, comencem a rescatar llibres que no volem que morin mai, i que estiguin a molts fons de biblioteca (que no pas a la biblioteca dels fons o al fons de la biblioteca): La veritable confessió de Charlotte Doyle, de l’autor Avi, traducció del Lluís-Anton Baulenas i editat per Bambú.

No hi ha gaires noies de tretze anys acusades d’assassinat, dutes a judici i declarades culpables. Jo en vaig ser una. I la meva història encara té prou valor per ser explicada, tot i haver passat força anys.” Un dels millors principis que he llegit –un dels meus favorits és el de Tom Sawyer- i l’autor ja ha tirat l’ham perquè et quedis enganxat. La bona literatura, aquella que t’enganxa i vols passar la pàgina per descobrir què serà el següent que passarà.

La Charlotte Doyle puja al vaixell Falcó Marí al port de Liverpool per tornar a Amèrica, a on els seus pares han retornat però ella es va quedar a Anglaterra per finalitzar l’any escolar. I sola, sent l’única passatgera del vaixell, emprendrà el viatge de tornada a casa, al costat de uns quants mariners i un capità  que només de llegir-lo et posa els pèls de punta, un dèspota de doble cara. I també la tripulació. Tota una joieta. Però el millor és que no diu el llibre i el que no desvelaré, el narrador –primera persona, la Charlotte que en cap moment menteix al lector, impecable- i la fotografia de com som, de com d’universal és la maldat, la bondat i la traïció. Només us diré això.

I clar, per subratllar el personatge femení de la Charlotte. Amb les seves llums i les seves ombres, amb comentaris que vistos des del 2017 ens poden sobtar, però la història que es narra està ambientada al 1832. Però si raques, no hem canviat tant. I les dones encara tenim molt negre arribar a certs llocs, desenvolupar tasques, sentir segons quines crítiques. No guardar el lloc a on es suposa que ens hem de situar. Per això necessitem més Charlottes, més literatura i menys llibres que serveixin per tal o qual cosa. Ho torno a repetir, la literatura ens cal per preguntar-nos tantes coses, per qüestionar-nos totes les certeses, per sentir-nos diferents un cop hem tancat el llibre, i aquest se’ns fica al moll de ós i passa a ser par del nostre fons de biblioteca, aquell que, i ho dic amb tota humilitat, ens defineix.

Més Charlottes, més llibres que perdurin en els catàlegs, novetats que vinguin a sacsejar-nos, llibres que esdevinguin els nostres miralls, llibres per fer caure els prejudicis.

Gràcies Avi, per la Charlotte i gràcies Jordi i editorial Bambú, per continuar defensant un catàleg ferm i coherent.

Un mariner tria el vent que de permetre el vaixell fer-se a la mar des d’un por segur… Però després son els vents, que imposen la seva voluntat.”

 

–> La veritable confessió de Charlotte Doyle. Avi. Traducció de Lluís-Anton Baulenas. Imprès en Fuenlabrada. Bambú

 

El Finn i el Sep

Tenim lectura de la setmana…

©Peter Goes. Edició de Libros del zorro rojo

Fa un parell de setmanes, la Irene Savino, directora d’art d’Ekaré, ens parlava  a la importància, dins d’un àlbum, del pas de pàgina. Això que mou al lector a anar una pàgina més. Passa al format llibre àlbum i també a la narrativa.

Però, i si un llibre fa que no vulguis passar la pàgina? I no per què t’has adormit, despistat, perdut. Sinó que et convida a seure i perdre’t i badar de cantonada a cantonada gaudint de la lectura de la imatge?

Quan passa això, és màgic. És que tens a les mans un llibre que t’enganxa, d’aquells que fa lector. D’aquells que et farà lector per sempre.

I això passa amb la lectura que us recomanem avui: El Finn i el Sep dins del laberint dels follets. El gran follet s’ha escapat i en Finn i el seu gos, Sep, aniran darrera dels seus passos. I a cada pàgina, es ficaran dins d’un gran laberint que hauran d’esbrinar com sortir. Pistes, personatges amagats, claus, conills, dracs i mussols. Una volta al món –fantàstic- per trobar al gran follet.

Cada doble pàgina és un laberint –a l’interior d’una cova, sota el mar, al bosc- plena de detalls. Per badar, per llegir imatge i per posar les teves neurones a treballar. I per gaudir infinitament de la lectura. Peter Goes treballa amb el blanc, el negre (i els grisos) pels detalls, amb un fons monocromàtic d’un color diferent a cada laberint. Molt encertat. Molt plàstic i que recrea ambients per estar-hi hores i hores. I no només seguim els personatges principals, en Finn, el Sep i el follet, sinó que nodreix d’una infinitat de secundaris que, si saps llegir bé, és una enciclopèdia de la literatura universal. Un llibre imprescindible per llegir i ensenyar a llegir la imatge.

Animeu-vos a entrar en aquest gran laberint. Ben acompanyats i agafant fort de la mà als companys de ruta.

Tal i com vam fer nosaltres, fa cinc anys i un dia, que ens vam agafar fort de la mà i vam obrir la porta de la llibreria, per començar l’aventura més bonica que ens toca viure cada dia, ser els llibreters de la vostra vida.

–> El Finn i el Sep dins del laberint dels follets. Peter Goes. Traducció Mariona Vilalta. Imprès a Bèlgica. Libros del zorro rojo.

–> Finn y Sep. El laberinto de los gnomos. Peter Goes. Traducción Mariona Vilalta. Impreso en Bélgica. Libros del zorro rojo.

,

un història de futbol

És divendres i tenim lectura de la setmana

Vagi per endavant, ho porto a l’ADN, m’agrada el futbol i m’agraden els equips petits. Molt. Més del que us imagineu. I vagi també per endavant, no m’agrada el negoci del futbol i tampoc m’agraden tots els llibres que parlin de futbol.

Fa dos anys, en Jan Martí em va enviar en exclusiva dos o tres pàgines d’un projecte que tenia entre mans. I el que en vaig poder veure em va alegrar el dia.

I passat el temps dels bons àpats, els que es couen a foc lent, rebo un sobre de la Laia amb aquesta història al seu interior. I a la nit, l’obro, l’oloro i em poso a llegir, pensant que unes quantes pàgines em farien o bé continuar o bé refutar aquella primera alegria. I vet aquí que una nit -unes quantes hores- va ser suficient per anar del principi a la fi del llibre.

En Zuza i en Dico, dos amics del barri, i un any, el millor any de la seva vida. 12 capítols, de gener a desembre, per descobrir per què aquest és el millor any de les seves vides. Atenció, l’any no es correspon amb el calendari europeu, sinó amb el que fem a l’hemisferi sud. Les vacances escolars són al gener i al febrer. I  els mesos d’hivern són al mig del calendari. Perquè en Zuza, narrador del llibre i propietari d’aquest diari, és brasiler. I som a l’any 1950, any que el mundial es va celebrar al Brasil i la final va ser un partit ajustat i renyit entre la selecció local i l’Uruguai al Maracaná.

És el millor any de les seves vides perquè l’equip del Zuza s’apunta al torneig entre equips de diferents barris, amb el somni de ser els guanyadors del petit torneig, tot i que per a ells -sí, l’equip està format per nois- és un torneig del nivell d’un mundial. Ells amb la complicitat de la Senira, alma mater i cap pensant de l’equip, passaran a la història, la que s’escriu en minúscula i la que ens marca per sempre més.

Un any per aprendre a jugar futbol a nivell «professional», per compartir pilota i alguna batussa, per ser amics, per fer pinya, per respectar l’altre, per descobrir la feblesa dels adults, per créixer.

José Roberto Torero (Santos, Brasil, 1954), un autor que ve del món del cinema, s’interna en aquest món de la literatura per a lectors menuts amb molt bon peu, ens regala una història plena de literatura, i ens fa passar passar una estona molt agradable tot descobrint el Zuza, el Dico, la Senira i tota la colla. Ens regala una visió fresca i també delicada de cada personatge, i a la vegada connecta amb el seu nen interior per fer un repàs al món dels adults, a vegades ple de silencis i malentesos, de vergonya, i de la manera de relacionar-se pares i fills. Una realitat crua que no pretén ser-ne l’eix, sinó que nodreix aquesta història de literatura. Necessària per obrir finestres. Un lectura ideal per fer en veu alta, per compartir-la amb els al·lots i les al·lotes de casa. I també ideal per fer-la des de la mirada de l’adult, que descobreix el nen interior i la vida adulta que el rodeja.

I tot amanit amb un treball d’il·lustració d’un mallorquí que ara viu a Panamà, Andreu Llinàs, que amb traços senzills, colors plans i una paleta cromàtica de negres, grisos i vermells ens trasllada perfectament a l’univers del Zuza i els seus amics, fent de l’experiència lectora un plaer serè i entretingut.

I el llibre compta amb una edició acurada de Blackie Books, que, sense perdre el seu nord, ens posa a les mans un petit gran llibre.

No ho desvelaré, però al llibre hi ha un gran jugador amagat dins de les seves aventures, un dels grans, grans! A veure si ho descobriu llegint aquesta història de futbol.

 

–>Una història de futbol. José Roberto Torero. Il·lustracions Andreu Llinàs. Traducció de Marina Espasa. Imprès a Liberduplex –Sant Llorenç d’Hortons. Barcelona. 2017. Blackie Books.

 

–>Una historia de fútbol. José Roberto Torero. Ilustraciones Andreu Llinàs. Traducción de Diana Hernández. Impreso en Liberduplex –Sant Llorenç d’Hortons. Barcelona. 2017. Blackie Books.

 

 

Tar Tar Blau

És divendres i tenim lectura de la setmana…

El dilluns us parlava de la lectura com a refugi i avui ho torno a fer. Quan busquem aixopluc perquè la tempesta és molt forta, busquem un raconet calentó per intentar sentir-nos bé. Tot i que les gotes de pluja siguin grosses i gordes, l’escalfor d’una petita llar de foc acabarà fent la seva feina.

I la lectura que avui us recomano és un bàlsam calentó per assecar-nos l’ànima. Tot i començar amb un gelat de taronja –o un granissat, més ben dit.

Pinin Carpi –Joseph Carpi- va néixer a Milà, Itàlia i es considerat un dels pares de la Literatura Infantil. He de confessar que jo no havia llegit res d’ell i per mi ha estat un gran descobriment. Un d’aquells que et treuen un somriure d’orella a orella. I un avís a navegant: aquesta informació no cal donar-la als infants, etiquetar com un clàssic que has de llegir els fa l’efecte contrari. Deixem que la curiositat els piqui, i ja descobriran això dels clàssics. I un avís, la llibretera està en ple procés d’un nou curs sobre els clàssics…

Pinin Carpi sabia que era escriure per infants, i a més, tenia molt clar com crear ambients que ens atrapin, que ens deixin amb ganes de saber-ne més, de voler continuar llegint o escoltant una història.

Tar Tar Blau t’enganxa des del començament: “Vet aquí que una vegada a la xina hi havia un xinès que anava vestit de blau i taronja i es deia Tar Tar Blau. Duia uns pantalons blaus i una camisa taronja, espardenyes blaves i mitjons taronges, i a la butxaca hi portava un mocador taronja i una pipa blava.” I continua la primera imatge que tenim del nostre amic Tar Tar Blau, que a més no anava per la vida tot sol, tenia un gos tot taronja que es deia Blau que en xinès vol dir taronja. I un gat blau en Trun Get que diuen que vol dir blau i un peixet en una peixera. Un peix que no era vermell, sinó que era blau i nedava per la taronjada i deixava anar bombolletes quan tenia gana i per això l’havia posat per nom blu blu blau. Jugar amb la llengua. Jugar amb les imatges i a més, aquest joc està fantàsticament traduït al català per l’Anna Casassas. I he de confessar que aquest llibre l’he llegit dues vegades, perquè la traducció al castellà de la Celia Filipetto és una altra joieta. Gràcies, senyores traductores per apropar-nos i descodificar-nos aquest bombonet literari.

Doncs resulta que un dia a Tar Tar Blau que vivia sol i només menjava taronges, un dia la taronjada granissada li va quedar meravellosa i decideix creuar el riu a vendre-la. I aquí comença un seguit d’històries que conformen una única narració que neix d’aquest fet. Un transportista gandul, uns dolents de conte, una noia filla d’un cretí i l’emperador de l’imperi més gran.

Ja veieu, una lectura plena d’acció, plena de coses que sembla que no es podran resoldre, de girs, de personatges que entren i surten. De dolenteries que acaben malament i de bonhomia que ajuda a tirar endavant. Plena de tendresa, de moments deliciosos, de nervis per com acabarà. I una història que quan arribes al punt i final, vols tornar a començar.

Perquè la ficció, la literatura és això. Un món imaginat, una acció que ens atrapa, un personatge que es clava al teu cor. I que no té intenció de resoldre cap problema, no vol donar-te cap resposta per bona. No té necessitat de dir que aquell és bo i l’altre no ho és. A on res és blanc o negre. La literatura és una clau per obrir la reflexió, per generar el diàleg i un lloc per refugiar-te quan la tempesta et mulla de dalt a baix. Una guarida per l’ànima.

I en aquests dies tan difícils, us demanem que no renuncieu a la literatura, a la cultura. La necessitem més que mai. I les petites llibreries us necessitem més que mai. Per seguir endavant, per poder repartir claus que obrin finestres, tresors, idees, imaginació. Com va dir en Margarit: “la llibertat és una llibreria”. Omplim-les. I esgotem la bona literatura. Esgotem tots els Tar Tar Blau que tenim. I llegim en veu alta. Aquest bombó farcit d’històries us alimentarà l’ànima.

–>Tar Tar Blau. Pinin Carpi. Amb les il·lustracions d’Iris de Paoli. Traducció Anna Casassas. Imprès a Anzos -Fuenlabrada. 2017. Bambú.

–>Chong Chong Zul. Pinin Carpi. Ilustraciones de Iris de Paoli. Traducción Celia Filipetto. Impreso en Anzos -Fuenlabrada. 2017. Bambú.