La cabra goluda

El nostre llibre de la setmana

© Petr Horácek. 2016. Editorial Joventut

La cabra goluda, de l’autor txec Petr Horácek, editat per Joventut, traducció al català d’Eva Peribáñez, 2016, imprès a China. També en castellà: La cabra glotona editado por Juventud y traducido por Eva Peribáñez.

En Petr Horácek ja ens havia arribat al cor amb la sèrie del ratolí, també editat per joventut i ara ens sorprèn amb aquesta cabra goluda, que a més és un just homenatge al l’Èric Carle i la seva eruga goluda (the very hungry caterpillar). Ens agraden els llibres que remeten als clàssics, ens agrada aquest diàleg amb gairebé 50 anys de distància i que continua atrapant a grans i petits.

Vet aquí una cabra que ja està tipa de menjar herba i vol tastar quelcom diferent. I allà que comença a tastar: el menjar del gos, la llet del gat, les peles del plat del porc i les plantes de la dona del granger. Ah! i una sabata i també… també uns calçotets del granger. Però no es va trobar molt bé i comença a posar-se de tots els colors: vermella, blava, groga i verda. I els animals no troben el seu menjar, i la dona del granger descobreix que ja no té flors al test, i la nena només té una sabata i el senyor granger s’ha quedat sense calçotets… i on és la cabra? I… i ara què passarà? Doncs, us deixo amb el dubte i heu de venir a llegir el conte (i emportar-vos-el cap a casa vostra).

Ben tramada, aquesta història que comença un dissabte, juga amb la seriació dels dies de la setmana, els colors, els animals i els seus menjar i arriba a un final rodó, també seguint el ritme de una sèrie i per fi, una conclusió. Què ens trobem? Literatura. Una història senzilla i ben tramada que amb l’excusa del recurs de les sèries, ens permet gaudir, comptar, mirar, gaudir dels colors, els animals, la vida a la granja i divertir-nos. I a més, jugar amb el que es veu i no es diu i el que es diu i no es veu. Un àlbum amb aquella coseta clàssica, però revisada des de l’ara, amb el frescor del Petr que sempre ens fa riure.

A vegades no cal inventar res, només saber fer literatura. I d’això, l’autor txec afincat a Londres sí que en sap.

Gaudiu de la cabra goluda, una novetat que ben aviat serà un clàssic i que no pot faltar ni en el fons de la llibreria ni en la biblioteca personal. Un llibre per gaudir amb els més menuts, i per retrobar el petit que tots portem dins.

 

 

Petita a la jungla

Petita a la jungla. Marta Altés. 2017. Blackie Books. Imprès a la  Xina. També en castellà: Pequeña en la jungla. Edita Blackie Books. 

© Marta Altés. 2017. Petita a la jungla

Fa un any, més o menys, a la Fira de Bologna vaig descobrir la portada de Little Monkey (títol en anglès, ja que es va publicar primer al Regne Unit amb l’editorial MacMillan). Cada any, ens trobem amb la Marta a la fira i l’any passat vam parlar del color de Little Monkey, el verd. I d’aquella portada que m’havia cridat l’atenció. Ja em tenia el cor robat.

Pel comissariat de l’expo de Bologna, la Marta em va enviar un parell d’imatges d’aquesta petita però sense text. I eren només unes poques. Podia intuir que era un bon llibre, però encara no ho havia vist tot.

Fa dues setmanes, gràcies a la cura que té Blackie Books amb els llibreters, em va arribar Petita a la Jungla. I vaig poder gaudir del que amagava aquella portada tan verda i que a primera vista podia semblar una paleta cromàtica molt poc Altés.

I amics, vaig posar-me molt feliç no només pels lectors sinó per la Marta. Crec, sense por d’equivocar-me, que estem davant del seu millor llibre. I per què aquesta afirmació? Quan em demanen què és un àlbum il·lustrat, repeteixo el que el em va ensenyar l’Oblit de Casa Anita, aquell llibre que no es pot explicar per la ràdio, i fa temps quan ens va venir a visitar la gran Irene Savino, directora d’art d’Ekaré, ens deia que un àlbum funciona com un rellotge de pèndol, el ding del text, el dang de l’il·lustració, un sense altre fan que el rellotge no funcioni. I Marta, ho has aconseguit!

La història la podríem resumir en una petita, la petita, que es decideix a desafiar a tots aquells que li diuen que encara no pot fer allò o això. I ella, perquè és la petita -i sé de què parlo- tossuda i valenta, que sí, que podrà fer-ho. Fins aquí us explico el que diu la paraula, però no desvelaré el que diu l’imatge. L’heu d’obrir. I jo ara us podria llegir en veu alta, sense ensenyar-vos el llibre, tota la naració, i us encantaria, perquè és una història senzilla però bonica, però em deixo la meitat de tot. Aquesta petita és gran per tot el que s’amaga a les pàgines magistralment acolorides per la Marta Altés.

Em permeteu que ara només li escrigui una línies a la Marta (les podeu llegir, cap problema): Marta és un autèntic luxe seguir-te la pista, trobar-nos cada any a Bologna, fer xats a deshores quan totes dues tenim algun deadline sobre el cap. És un plaer veure com et fas una gran autora. I només espero que ho puguem compartir molts anys més.

Amics, obriu Petita a la jungla, compartiu-lo amb la canalla, llegiu-lo en veu alta i perdeu-vos en els verds Altés, en el que s’amaga, en el que nosaltres veiem i la petita no. I siguem valents, com la petita Marta, que cada dia es fa més gran.

© Marta Altés. 2017. Petita a la jungla

El crit de la meva petita en descobrir aquest àlbum, a la primera pàgina, sense tenir més informació prèvia que el que veia va dir: Aquesta sóc jo, i al dia següent es va emportar el llibre a l’escola, així tots els petits de p4 serien grans i valents. Gràcies Marta, gràcies per ser valenta.

 

 

 

Animalari de carrer

Animalari de carrer Allots

Animalari de carrer. Joan Mitjons. Il·lustracions de Júlio Aliau. Llibre guardonat amb el V premi de contes infantils il·lustrats “llegir per créixer” de la Biblioteca Mestra Maria Antònia de Torredembarra. Imprès a Indústries Gràfiques Gabriel Gibert -Tarragona-. Tardor de 2016. Editat per Piscina un petit oceà

Animalari de carrer Allots

@Júlia Aliau (il·lustracions) @joan Mitjons (text) Piscina un petit oceà

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. I diu la Christine Nöstlinger que “la literatura infantil no és una pastilla pedagògica embolicada en paper de lletres, sinó literatura, es a dir món transformat en llenguatge”. I aquesta animalari de carrer és literatura, en un pot petit.

En Joan Mitjons, el seu autor, ens explica al pròleg del llibre (encarregat pel senyor editor) que aquesta petita història se li va ocórrer mirant les notícies, una ciutat es va inundar i els animals del zoo van sortir de les seves gàbies. I així comença aquest conte: “Aquesta nit ha plogut molt a Tbilissi i…” i tot el que passa després d’aquesta pluja. Res més, res menys. Un món transformat en llenguatge, literatura.

El llegia per a mi, i de cop i volta, em vaig trobar llegint-lo en veu alta, per compartir-ho amb tots els meus fantasmes i fantasmes, perquè els nens ja dormien. I sabeu què? Em vaig anar al llit amb un somriure, i vaig tenir uns somnis d’allò més bonic. Em vaig anar a dormir amb el meu cap i el meu cor plens de literatura. Literatura en pot petit.

En Júlio Aliau, un jove il·lustrador que ja va acompanyar al mateix Joan Mitjons en inventari de contes. I ara ens sorprèn amb un altre registre d’il·lustració, menys línies i amb una paleta cromàtica que gira al voltant dels grisos i el color taronja. I acompanya al text com una campanada, com ens va ensenyar la Irene de Ekaré que diu en Tomi Ungerer, un àlbum il·lustrat és un rellotge amb dues campanades, ding la de la lletra, dong de la il·lustració.

I en Joan… en Joan que ens deixa entrar a la seva ànima de nen, i ens regala literatura en pot petit. I tantes altres coses.

Amics, amigues, lectors i lectores, que aquest nadal us trobi llegint. I si és Literatura, millor. I si és en pot petit, encara millor.  I si és acompanyats, súper! I si és aquest animalari, serà un moment per no oblidar.

Des d’Al·lots us desitgem un nadal ple de literatura –en pot petit i fet a casa.

Un gran dia de res

Un gran dia de res. Beatrice Alemangna. Traducció de Bel Olid. 2016. Imprés a la Xina per Toppan. Edita Combel. El podeu trobar també en castellà: Un gran dia de nada. Traducción de Bel Olid. Editado por Combel. 

©Beatrice Alemagna. 2016. Combel

La setmana se m’escapa entre els meus dits. El temps no s’atura o sóc jo la que no es deixa aturar, no ho sé ben bé. Però aquest diumenge que estic de “guàrdia” no volia que el tic tac em guanyi la partida i vull compartir amb vosaltres el meu llibre de la setmana, aquesta meravella que és un gran dia de res.

Un noiet, una mare i unes vacances al mig del bosc i aquella sensació (que sense paraules) ens il·lustra la Beatrice plena de tristonia continguda. Un joc, uns marcians i el crit de la mare, instal·lada davant del seu ordinador, de que surti de casa ja. D’amagat, recupera la maquina segrestada, es posa l’impermeable i cap al bosc, és a dir, a jugar a matar marcians en un altre paisatge. Però vet aquí que els marcians acabaran al fons de l’aigua del riu, que com el temps no s’atura, no torna i mai no és la mateixa. I la descoberta de fer res. I la tornada a casa. I el somriure del pare reflectit en ell mateix. I un silenci carregat de paraules, d’abraçades i de companyia. En resum, un gran dia de res.

Beatrice Alemagna (Bolonya, 1973) és una de les grans autores d’àlbum il·lustrat. Plàsticament impecable, narrativament contundent. Collage, colors, moviments, narració dins de la il·lustració i les paraules justes, que literàriament acompanyen el recorregut de l’àlbum. Enorme. Una autora per seguir sempre, perquè sempre sorprèn.

Però avui, us vull parlar de la seva traductora, la Bel Olid. Gràcies a la feina dels traductors podem accedir a llibres que d’altra forma seria impossible. Bel Olid ja va traduir a la Beatrice en el meravellós peludiu (editat també per Combel). I podem dir que ho clava. Tinc la sort de poder llegir en altres llengües i aquest dia de res l’he llegit també en francès (un grand jour de rien, edició Albin Michel Jeunesse) i els lectors no perdem res en la traducció, és més us diria que hi guanyem molt. La màgia, l’ofici, la dedicació i les hores dels grans traductors. Gràcies Bel!

És diumenge, i en uns dies arribaren les vacances de nadal. Sisplau, deixem que els nostres al·lots i al·lotes puguin tenir un gran dia de res. DE RES, de cap activitat, d’horaris, de correquecorre, un dia per mirar els núvols, per córrer parc amunt i avall, per descobrir les fulles que cauen dels arbres, per mirar com plou des de la finestra… regalem als infants un gran dia de res. I regale’m-nos nosaltres també un gran dia de res (un dia d’aquells que cura totes les pupes -o gairebé totes- de l’ànima.

Us deixo també el curt de presentació que va fer l’editorial francesa Albin Michel. Gaudiu, i sisplau, no feu res.
 

 

 

 

La pel·lícula de la vida

La pel·lícula de la vida. Maite Carranza. Guanyadora del premi Vaixell de vapor 2016. Il·lustracions de Iratxe López de Munáin. 2016. Imprès a la UE. Edita Cruïlla

© Maite Carranza (Text) © Iratxe López (il·lustracions) 2016. Cruïlla

Torno a parlar de premis, i torno a parlar d’un llibre de la Maite Carranza. La lectura de la pel·lícula de la vida em va abduir. Una nit entre la primera majúscula i el punto final. Crua, necessària. Una família, tres integrants, una mare i dos petits: l’Olívia i en Tim. Una mare treballadora del món de la cultura, una actriu. La van “matar” a la novel·la que protagonitzava. I a partir d’aquell moment ella es va deixar morir a la vida real. Les factures que s’acumulen i els euros que no entren al compte bancari. La meravellosa vida del treballador autònomo. I la canalla, que tot i l’esforç de la mare per fer veure que tot continua, van protagonitzar la pel·lícula de la seva vida. Desnonament, canvi d’escola i agafar el timó d’un vaixell que fa aigües. I fer-se gran, en aquest cas, l’Olívia, que haurà de tirar endavant per ella, per la mare i pel petit Tim. Un mentida, necessària, i fer creure que des de Hollywood els han cridat per ser part una història que es va escrivint amb el dia a dia. La descoberta d’un nou barri, d’una nova escola i de nous companys de viatge. L’abraçada de Mamafatou, nous olors que inunden el bloc de pisos, esdevenir “okupes” i tirar endavant. I fer front als silencis dels grans, a les absències del passat i tirar endavant. Fer de “tripas corazón” i endavant, que com deien en una sèrie de ja fa anys, avanti, siempre avanti. 

 

Moltes vegades els pares, els adults, volem protegir als al·lots de la nostra crua realitat, i també podria passar amb aquest gran llibre, però, amics meus, no sé jo si és una bona solució. Al menys en lo que respecta a aquest llibre. La vida és això, o com diu mon pare, el món dóna voltes cada 24 hores, i mai no saps que t’espera demà. Estic segura que ensenyar la realitat és obrir una porta enorme a l’empatia, a la solidaritat, a la conversa. I per tot això, aquest llibre enorme, esdevé imprescindible.

La Maite Carranza ha trobar el to perfecte per explicar la realitat, per posar-nos de cara al problema, sense que la narració sigui oportunista, sinó que necessària, i el que més transcendeix, literària 100 x 100. No només parlem de temes que ens pot tocar a qualsevol de nosaltres adults, és també mirar al nostre costat i preguntar-nos tantes coses. I pels petits lector, una experiència enriquidora, que a més els farà preguntar-se i preguntar-nos, sense la por a dir, que la vida és això. Trobar-te amb paràgraf així de consistents fa plorar i dir en veu alta això que necessitem dir: “No hi ha dret que la nostra societat i els bancs converteixin una persona valenta i treballadora en una persona poruga i malalta. La crisi no només fa a la gent pobra, també la fa patir i la fa emmalaltir. I ningú no en parla, i ningú no se’n fa responsable. Qui em torna la mare d’abans? A qui l’hi reclamo? Al banc? Al ministre d’Economia?”. Aquesta reflexió en boca de la petita Olívia és tan necessària com oportuna en aquest moment de la vida.

Gràcies Maite. Gràcies per regalar-nos aquesta pel·lícula feta llibre. Gràcies per la literatura i per la seriositat amb que tractés aquests temes tan delicats i pel compromís de fer Literatura. No només per a al·lots lectors, sinó per a adults lectors. Gràcies per no deixar-nos tenir por, per alçar el puny i la veu i fer-ho mitjançant la literatura. Gràcies per les paraules sempre posades al lloc adient, gràcies per ajudar-nos a preguntar-nos i per trobar alguna resposta.

Perquè gràcies a l’Olívia hem aprés que “els grans s’enganyen i es menteixen perquè la vida no els faci tant de mal.” Gràcies per deixar-nos escletxes de llum entre línies. Gràcies.

 

Allò de l’avi

Allò de l'avi Allots

Parlem de premis, parlem del premi Gran Angular, parlem d’ Allò de l’avi de l’Anna Manso, editat per Cruïlla (2016. Coordinació editorial Dolors Ortiz, disseny de la coberta Marta Mesa. Imprès a la UE).

Allò de l'avi Allots

El dimecres 26 d’octubre, vaig tancar la llibreria abans, em vaig trobar amb la Sandra -una d’aquelles persones tan especials que si us la presento, no us creuríeu que és de carn i ossos-, vam agafar un taxi i vam anar ràpid ràpid cap a l’entrega dels premis Gran Angular i Vaixell de vapor. I en el seu gran discurs, l’Anna Manso deia:

Perquè he arribat a la conclusió que tots aquells que estimem els llibres i totes les persones que els fan possibles, estem com un llum.

Remem a contracorrent, ho sabem, i així tot, seguim!” (podeu llegir el discurs sencer en aquest enllaç).

Dos o tres dies després obria Allò de l’avi… i tal i com m’havia passat el dia de l’entrega dels premis a on els organitzadors ens van regalar amb la lectura en veu alta per part de les autores dels seus llibres, em vaig quedar enganxada del Salva, del seu pare, de la seva amiga Clara, i d’això de l’avi.

En Salva és un adolescent, un young adult, amb tots els ets i uts i té un avi molt famós, ric i que té una de les fundacions que dóna suport a la cultura més importants del país. En Salva és el net del Carles Canoseda, que ja era ric gràcies als negocis del sucre del “patriarca” familiar.

Aquest jove és ara al sofà de casa, davant d’una pel·li amb molta imatge i poc text que el pare ha escollit. I ja no és el mateix. Ja ha passat allò de l’avi. I en una volta al passat, ens ho relata , començant 2 dies abans que passi allò que finalment va acabar passant. Què va passar? L’avi s’enamora d’una jove de 20 anys o l’avi s’enamora com un adolescent d’un altre senyor que està a punt de passar a l’altra barri i decideix tirar per terra tota la fortuna per estar amb ell? o l’avi li diu al seu nét, jo sóc el teu pare? No no. L’avi, fa una cosa que veiem en obrir el diari, la corrupció. L’avi ha ficat la mà a la llauna, és un lladre de guant blanc, un tio sense escrúpuls, i que això de la cultura… en fi, que millor tenir dinerons a la butxaca. El procés pel que passa el Salva, els dubtes, la pressió mediàtica, els pares que amb el seu divorci  donen per un altre llibre… Un llibre que passades les primeres 20, 30 pàgines t’atrapa fins al final. Un llibre per explorar l’adolescència, l’actualitat, les relacions familiars, els dubtes, les càrregues del passat i aquesta societat en què ens toca viure. Un llibre per no deixar escapar.

L’Anna Manso ens regala una petita joia, un llibre amb tantes lectures com lectors tingui. Un llibre per adolescents que parla dels seus dubtes, de les seves frustracions, dels seus dolors, de les seves relacions, dels seus amics i amors, confiances i desconfiances. Els mira a la cara i narra una molt bona història amb el seu llenguatge. Gràcies Anna, gràcies per la literatura, valenta i compromesa. I ben feta.

Allò de l’avi, i quin avi i quin allò. No el deixeu escapar.

 

 

Totes les pors

totes les pors allots

totes les pors allots

Totes les pors. Tina Vallès. Il·lustració de Roger Simó. Col·lecció Grumets +7. 2016. Imprès a Índice (Barcelona). Edita La Galera

Des d’abans de l’estiu, que Totes les pors volta per la llibreria i per casa meva. Perquè tots som porucs, qui aixequi la mà qui no tingui alguna por…

Però el protagonista de la història, aquest nen poruc-poruc, les té totes, totes les pors de món mundial (i com diu el meu al·lot mitjà) i de les galàxies. Sort de la mestra, sort d’aquesta mestra més preocupada en les coses importants que en les urgents que posa com a feina escriure sobre allò que els preocupa. I el nostre petit-poruc-poruguet no té prou paper per escriure-les totes. I la mestra, sàvia com poques té la solució per totes les pors. Quina? Només us donarà una pista: les penes, les preocupacions i les pors (les tres p) son menys pesades si es comparteixen.

A primera lectura, podríem pensar que estem davant d’un llibre petit, que sí que n’és de petit, però no per això estret. La Tina, amb la seva ploma màgica i divertida, ens regala un petit llibre a on s’amaguen grans temes, i grans veritats. I que a més, no només vol parlar-nos de pors (sense jutjar-les mai!) sinó de fer-nos reflexionar de com podem ajudar a qui està massa preocupat en les penes, les preocupacions i les pors i no pot trobar una solució. No és només un llibre de pors (no és un llibre d’emocions, aviso) és un llibre per parlar de la vida amb els petits i també amb els grans. Un llibre per encomanar lectura, perque el cuc que menjallibres i literatura vagi acompanyant i creixent als nostres petits al·lots. No és un llibre d’autoajuda prefabricat per a nens i nenes, a on li diem la pregunta i a sobre els donem la resposta certera. NO. I gràcies Tina perquè no sigui així. És un llibre que fent servir el recurs literari d’un protagonista poruc, obre portes valentes a la conversa, a la tertúlia, a mirar a l’altre i a mirar-nos a nosaltres mateixos.

I en Roger Simó ens regala aquest nen una mica gris, que anirà poc a poc omplint-se de color, a l’anar compartint penes, preocupacions i pors. El seu llapis acompanya, amplia i narra allò que la Tina no diu, però que s’endevina entrelínies. I això ajuda a un llibre petit-petitó a fer-se gran, a fer-se un imprecindible a escoles, biblioteques i biblioteques personals. No us perdeu l’última il·lustració, si esteu atents, no només descobrireu com canvia el petit-poruc, sinó la preciosa família de la Tina i en Roger.

I si us ha picat el cuc, demà els tindrem a la llibreria explicant i dibuixant totes les pors. A les 12.00

Però sobre tot, no sigueu porucs, és de valents obrir aquest llibre i compartir-lo, llegir-lo en veu alta i parlar de les coses importants que com us deia la setmana pasada, no sempre són les urgents.

 

El banc blau

elbancblau01 allots

El banc Blau. Albert Asensio. 2016. Correcció Tina Vallès. Disseny Maria Sansalvadó. Col·lecció llibres per a l’educació emocional. Babulinka Books. Imprès a Barcelona –Índice Llibre local. També en castellà per la mateixa editorial. 

elbancblau01 allots

El Banc Blau. Albert Asensio. 2016. Babulinka Books

Hi ha dies en què tens la sensació que les manilles del rellotge corren i corren tan de pressa que no atraparàs el temps. I amb aquest “corre-corre” anem tot el dia amunt i avall com un bòlit sense control i sense brúixola que marqui el seu destí (o sentit). He de confessar que apuro els minuts abans no sortir del llençols, que per les nits veig com totes les llums de l’interior de l’illa s’apaguen una a una i els meus ulls encara recorren lletres i teclat. El temps, un tema que ha ocupat un lloc molt interessant entre els filòsofs, ens acompanya, i a vegades penso que és una invenció dels homes. I en aquests dies convulsos, el temps passa (o ens han fet creure) molt ràpid. Tot és per ahir, tot és urgent i res no és important. Com diu la meva amiga Sara, “lo urgente no siempre es lo importante”.

I amb aquest corre que te corre, arriba El banc blau a les meves mans. I respiro, i l’obro. I el temps agafa la seva justa mesura. I els ulls s’omplen de llàgrimes, el rellotge fa el seu tic-tac serè, i l’ànima s’omple de poesia visual. I la meva respiració es fa una, amb el ritme del llibre. Lent. Pausat. Important. Necessari.

Un banc, en Thabo, i el temps i la vida que s’asseuen de bracet a mirar passar la gent. I les seves històries. I el seu detall. Una petjada, un barret, un esquirol amb els peus pintats de blau. El dia, la nit, la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. I ànimes que es troben, històries que s’expliquen, mans que s’entrellacen, petons que donen sentit, trobades, pèrdues…

L’Albert Asensio, amb aquest llapis realista que et conmou fins fer-te tremolar, ens regala això important de veritat: un trocet de vida entre dos fulls de paper. I per qui vulgui, una petita lliçó de vida, una història d’amor, un exemple de respecte, uns ulls que brillen, i fins i tot un homenatge. Tot meravellosament editat i cuidat fins el detall del color, de la mesura del paper o del seu gramatge. Tot fet amb amor, i amb temps. Gràcies Mar per ser tan valenta i per deixar-me seure al teu costat en aquest banc de la vida.

I no sé com escriure tot el que l’Albert ha fet, és inmens, però sense voler ser arrogant. És tendre, però sense deixar de ser valent i de posar-nos al davant la vida. Ens posa un banc blau i a sobre ens regala un petit homenatge a una de les més meravelloses escriptores de tots els temps (i traductora del Leo Lioni al castellà), sí, ens regala a la gran Matute (només heu de tenir temps de descobrir-la). Gràcies Albert. Gràcies per posar-nos un banc blau, i convidar-nos a seure-hi i a entendre que això que és important no és gairebé mai urgent.

Us convido a obrir el banc blau. I a compartir-lo amb els al·lots. Aneu a un lloc que sigui especial, imagineu un banc blau i seieu, i gaudiu del temps en el seu tic-tac armoniós, i regaleu-vos una estona, d’aquelles importants. I ompliu la vida de poesia visual.

elbancblau02 Allots

© Albert Asensio. 2016. El banc blau.

 

 

 

 

 

Els perseguidors de paraules

Els perseguidors de paraules. Marc Artigau i Queral. Il·lustracions de Màriam Ben-Arab. 2016. Estrella Polar

Els perseguidors de paraules. Marc Artigau. Il·lustracions Màriam Ben- Arab. Estrella Polar

Els perseguidors de paraules. Marc Artigau. Il·lustracions Màriam Ben- Arab. Estrella Polar

“El temps s’acaba i sembla que ningú podrà salvar les paraules.”

Fa un mes, no més, vaig veure al butlletí que rebem els llibreters per fer les comandes de les novetats, aquest títol, i de seguida, em va cridar l’atenció. Ràpidament vaig escriure a la Patrizia Campana, editora de l’area LIJ del grupo 62, per demanar-li si tenia un avançament -ja veieu, estic ansiosa i molt “pedigüeña” que diria ma mare. I la Patrizia, al dia següent em portava una còpia impresa i m’ensenyava les “capillas” del llibre. (Les “capillas” són una impressió del llibre sense relligar i sense les cobertes). Aquella mateixa nit vaig començar la lectura i fins no arribar al punt i final, no vaig poder tancar el llibre. No em demaneu a quina hora vaig acuclar els ulls, només dir-vos que era ben entrada la nit i amb una sensació de felicitat lectora total.

Al Món de les paraules tothom vivia en pau, però un dia un monstre va destorbar la pau. Una bèstia sense forma va començar el desgabell i sort a les bones idees que van tancar al monstre dins d’un parèntesi. Aíx va quedar la cosa (MMMMMMM) més o menys.

Però ara el monstre està a punt de despertar-se, té uns soldats, els barbarismes, que estan dispostats a alliberar-ho i només una noia valenta està preparada per posar ordre un altre cop, la Noa, la nostra protagonista. I haurà de fer el cor valent i savi per poder salvar les paraules.

Aquesta lectura, que em va captivar, ens permet bucejar en allò tan meravellós que ha creat l’ésser humà, el llenguatge, avui en dia sembla que desprestigiat. I que cal reivindicar i cal ensenyar a estimar als nens i nenes. Sense llengua, com ens comunicaríem, com podríem ser realment lliures? Aquest crec que és el moll de l’ós. I que en Marc Artigau resol de forma tan lietària. Un llibre on no hi manca l’aventura, el sentit de l’humor, el joc, i la comunicació que serà vital perquè la Noa pugui salvar-nos d’aquest monstre. I a més, és un llibre a on tenim una petita protagonista femenina amb els valors reals, sense que sigui una bleda, sense artilugis que la facin ser tonta, senzillament és una nena, amb tot el que això comporta i a més un d’aquells arquetips literaris que, com la Matilda, serveixen per fer de mirall i per compartir amb nens i nenes. I avui en dia, on molts cops ens trobem a la literatura amb arquetips “típic, tòpic” és més que d’agraïr.

I aquest monstre sense nom… tan ben trobat i que ens posa a reflexionar. Crec que el debat que es pot obrir amb els lectors sobre qui, què i com és aquest monstre és molt enriquidor. I pot donar per parlar a les aules, a les cases i generar un diàleg literari d’aquells que fan créixer, dels que construiexen i no destrueixen la cultura i el bon gust per la lectura. Enhorabona Marc!

I m’ha sorprès el treball de la Màriam Ben-Arab a qui ja havia gaudit en Gegantíssima però que crec ara fa un pas endavant. Un llapis més fresc, més dinàmic per acompanyar-nos durant la lectura i l’aventura de la Noa. Negres, grocs, i blancs que narren en imatges i acompanyen al lector.

Un llibre que per moments em va fer recordar a Rodari, a Dahl, als clàssics que ens han construït com a lectors. Només dir-vos que és un llibre que no podeu deixar escapar. Hem d’ajudar a la Noa a salvar a les paraules del monstre. I tots tenim una clau per fer-ho. Heu pensat mai quin és la vostra paraula preferida? Aneu pensant, perquè per aquí es troba la clau. La meva és llegir. Avui, demà i cada dia, llegir per ser lliures.

els perseguidors de paraules allots

@Màriam Ben-Arab. Els perseguidors de paraules. 2016. Estrella Polar

 

 

,

Cançó de tela

Cançó de tela. La vida teixida de Louise Bourgeois. Escrit per Amy Novesky i il·lustrat per Isabelle Arsenault. Traducció de Anna Gorina. Imprès a Espanya (en paper fet amb fusta d’un bosc gestionat de manera sostenible). 2016. Impedimenta. En castellano: Nana de tela. La vida tejida de Louise Bourgeois. Traducido por Pilar Adón. Edita Impedimenta.

© Isabelle Arsenault. 2016 Impedimenta

© Isabelle Arsenault. 2016 Impedimenta

 

Hi llibres de coneixement, llibres que expliquen la vida d’algun personatge –biografies-, hi ha llibres que recuperen la memòria i feina oblidada i n’hi ha que recuperen la història del temps passat en les agulles petites del rellotge, hi ha llibres que s’omplen de literatura i n’hi ha que fan homenatge sentimental als que ja ens han deixat. I després està aquesta cançó de tela, que ho és tot. I no exagero.

Segurament, si us dic que és un llibre que recupera la història de l’artista Louise Bourgeois no us dic res, però us explico que la Louise és l’artista de l’aranya que hi ha davant del Guggenheim Bilbao ja us estic donant més dades. Explicar aquest llibre és complicat, quan hauria de ser molt fàcil i dir-vos, una biografia de l’artista nascuda a França i nacionalitzada anys després a Estat Units, Louise Bourgeois, a qui podríem posar el títol de mare de les aranyes. Però em quedo molt curta. El llibre és una homenatge a l’artista, un repàs a la seva vida, per moments difícil, silenciosa. Era la tercera filla d’una família que es dedicava a la reparació de tapissos, filava i cosia i recomponia per tornar a la vida obres d’art fetes amb tela. La Louise adorava la seva mare, era el seu mirall i amb ella aprèn aquest meravellós ofici, sanejar l’art. Quan va arribar el moment d’anar a la universitat, va estudiar matemàtiques a la Sorbona però al morir la seva mare, necessitava tornar a connectar amb l’artista que creixia dins seu i ho ha deixar per dedicar-s’hi en cos i ànima. Però van passar molts anys i un oceà per conèixer la seva obra: llibres de tela, escultures teixides i sargides de mares i filles, espirals de colors, teranyines i aranyes, moltes aranyes. La Louise torna a fer allò que més estimava, teixir i com diu el llibre “com a la seva manera de sanejar”, sanejar per dins i per fora. La Louise va tornar al seu riu blau, bressolada per un munt de fils i teles a l’edat de 98 anys, però ens ha deixat una aranyeta al cor.

© Isabelle Arsenault. 2016. Impedimenta

© Isabelle Arsenault. 2016. Impedimenta

Aquesta cançó de tela arriba al cor. És literatura que et bressola l’ànima. Que et recorda que els somnis sempre estan a les nostres mans, només hem de tenir paciència i moltes hores de dedicació i esforç. Ens transporta a la relació que tenim especialment amb les mares, i que ens comunica amb les àvies, amb totes les dones que viuen dins nostre. La narració és una joia literària (i enhorabona a les dues traductores, tan l’Anna com la Pilar han fet una feina meravellosa mantenint aquest text que diu tantes coses entre línies). L’Amy Novesky ens transporta en aquest riu, que fa servir com imatge per conduir-nos per la vida de la Louise. Exquisit. I la narrativa gràfica de la  Isabelle Arsenault (a qui vaig descobrir gràcies a la Glò a Montreuil l’any passat) és de matricula. Un traç senzill (en aparença), i una paleta cromàtica en vermells, blaus i negre que no pot ser més encertat. I els tramats, els diferents plànols per ajudar-nos a entrar cada cop més en aquesta història tan dolça, tan forta i tan exemplar. Com a dona, com a mare, aquest llibres ens apropen a les dones reals, les que lluiten, les que ploren, les que exploren i no es donen mai per vençudes. Exemples de vida per nenes i per nens. No ho oblidem mai.

I una menció per Impedimenta,  per l’Enrique i el seu equip: gràcies. Moltes gràcies.

Cançó de tela, un d’aquells que ja formen part dels nostres imprescindibles. Gràcies Louise, per l’exemple, per l’esforç, per l’art i per la vida.

Foto de la fundación proa

Foto de la fundación proa