La memoria de l’arbre

©Tina Vallès. La memòria de l’arbre. Editorial Anagrama. 2017

“Se vive en la infancia,

luego se recuerda lo vivido.”

Antonio Rubio

Estimada Tina,

Fa unes quantes nits  que vaig tancar la memòria de l’arbre (2017, premi Anagrama de novel·la, Editorial Anagrama) i se m’han quedat els ulls humits, un forat com una O (sí, majúscula) dins del cor -i del cap. No sé com t’ho fas, com treus temps del temps i silenciosa et poses a escriure aquestes meravelles. Ben sé que no pares un moment quieta, tot i tenir una feina sedentària i davant de pantalles i amb lletres negres sobre fons blancs que ballen amunt i avall, la vida, l’oci, l’amistat, sort que trobes moments per escriure (i em sona que això també és gràcies al Senyor Tino que procura que tinguis aquestes estones de silenci). Sort que les trobes, sort per nosaltres, els lectors. No sempre passa que estàs com ansiós esperant que arribi una novel·la d’una autora que adores -per moltes coses que transcendeixen merament les literàries- i de cop, una que l’espera amb la propera comanda de novetats de la distribuïdora, arriba el carter -el meu és un encant, i no em deixa les cartes a la bústia, sempre me les dóna a la mà, així ens podem somriure cara a cara- amb un paquetet a nom teu i quan l’obres no només descobreixes la portada, el nom de l’autora, sinó que només obrir el llibre, et trobes les paraules tan “nostres” que et donen la benvinguda. Esperes aquell moment tranquil, aquell moment en que només ets tu i el llibre -i el cafè i l’altre també- per obrir-lo. Et menges d’una mossegada 50 pàgines i el tanques, no només perquè ets fora en un bar i fa un fred que es queda al moll de l’ós, sinó perquè no vols que això s’acabi. Ja tens al moll del cor en Jan i en Joan -i  a la Caterina, i els pares, tot i que no són els meus prefes. I no vols que s’acabi. I et dosifiques la poció de literatura en pot petit a sorbets per tal que no s’acabi, però una nit no pots més i et menges el que et queda de bona confitura d’una sola cullerada. I et quedes com buit, amb els ulls mullats i el forat en forma de O. Perquè estimada, no només m’has regalat un llibre, una història feta de petits retalls de tela, com si en cadascuna es pugui llegir la vida i al final, una gran manta et cobreix el cor. No ha estat només això. M’has tornat a regalar als meus avis, a tots dos, i sobre tot al que quan tots dos sabíem que era l’última vegada que ens veuríem i ens fèiem bromes no vam poder aguantar el plor i jo et deia que en un tres i no res estaries a sobre d’un avió per venir a veure’m. I també m’has tornat l’olor del camp on va néixer la meva àvia, sobre tot una noguera que hi havia prop de la casa i a on em refugiava el dia de la matança (cosa que odiava i odio en estat supí). I m’has fet pensar, molt molt, en els meus fills i el seu avi -només tenen a mon pare, que per cert, és un bon pare però un millor avi- i en què els quedarà a la memòria, quin serà el secret, el forat, el racó, l’arbre, la confidència… quines olors tindran a la memòria, si recordaran la forquilla o la cullera, quin perfum o ferum, què ens queda, què ens va passar pel camí, on deixem aquells records.

Crec que no cal dir de què va la novel·la, no cal, el que cal es llegir, i deixar-te invair per la literatura que destil·les a cada paraula. Si, crec que podria afirmar, estimada Tina, que ets una artesana de les paraules, de les comes, dels punts i dels blancs. Allà on hi ha blanc, també hi ha una història que ens expliques. No és capritx el format de capítol curts, no només dóna versemblança a la veu narrativa sinó que dona lloc a tot el que els adults no diem. Quan estava allà, per la pàgina 30, recordo el clic intern, de cop, vaig poder desconnectar de la meva edat corporal -si em faig vella a marxes forçades- vaig poder recuperar els ulls de nens, i a partir d’aquí, oli en un llum. La teva llum que s’escapa en cada interlineat, i en cada taca de color blau del teu bolígraf al començament del meu llibre.

Tina, te m’has clavat al cor, al cor literari i al cor del meu cor. I no només t’espero a les pàgines de la propera aventura, sinó també el proper missatge, dinar, trobada espontània al mig de les glòries, tweets (recordes que ens vam començar a seguir per la xarxa social de l’ocellet i ens vam desvirtualitzar un agost fatídic a calorós a la torre de les aigües?), per aquest camí d’amistat que anem construint entre llibres, lletres, companyia, la Mire, els nostres dinars i la complicitat.

Gràcies Tina, per la literatura i per ajudar-nos a recordar lo viscut i també per fer-nos recordar que allò que és de veritat important, mai no és urgent.

XXXXX

Paula

 

PS: no agafis el llapis per corregir les faltes. Oi que aquest cop me les deixaràs passar?

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *