era el dia d'anar i venir. tothom anava o venia d'algun lloc. durant milers d'anys els éssers humans havien sigut nòmades. havien seguit els ritmes de la terra, el pas del sol i la dansa del temps. havien après a interpretar les herbes i a olorar l'arribada de la pluja. havien viatjat per tots els racons del món, navegat pels rius i dormit als turons. ara, però, tenien cases, i durant la major part de l'any amb prou feines es movien. ja no miraven gaire el cel i, per molts, el mar i les estrelles eren molt, molt lluny. es deia que s'havien assentat i que mai més no serien r o d a m o n s. però, en el fons dels seus cors, molt endins, sabien que el canvi és sempre present, i que el que sembla quiet només ho és per un instant...
